Haruki Murakami - 1Q84

L’Aomame va calcular ràpidament, dins del cap, que ella, fins aleshores, ja en devia haver expulsat uns dos-cents. A dins, li’n devien quedar més o menys la meitat, potser amb la targeta de «reservat» enganxada.

– Tanmateix, els òvuls d’aquesta nena no seran fecundats -va dir la mestressa-. La setmana passada la va examinar un metge conegut meu. Té l’úter esquinçat.

L’Aomame va contreure la cara i va mirar la mestressa. Després va desviar una mica el cap i va mirar la nena. No li sortien les paraules.

– ¿Esquinçat?

– Això mateix: esquinçat -va dir la mestressa-. Encara que l’operessin, no l’hi podrien arreglar.

– Però, ¿qui li ha fet una cosa com aquesta?

– Encara no ho sabem, exactament.

– La gent petita -va dir la nena.

Després de la roda de premsa en Komatsu va trucar a en Tengo i li va dir que no havien tingut cap entrebanc i tot havia anat com una seda.

– Ha estat increïble -va dir en Komatsu amb un to emocionat gens habitual en ell-. No m’ho pensava, que se’n pogués sortir tan bé. Les respostes que ha donat eren molt intel·ligents, i ha fet molt bona impressió a tothom.

En Tengo no es va sorprendre gens de sentir el que li deia en Komatsu. Tot i que no tenia cap raó especialment bona per estar tranquil, no havia estat gaire preocupat per la roda de premsa. Preveia que la Fukaeri se’n sortiria prou bé, tota sola. Tanmateix, l’expressió «fer molt bona impressió» no li acabava d’encaixar, amb la Fukaeri.

– No se’ns ha vist el llautó, ¿oi? -va preguntar en Tengo, per si de cas.

– No. Ha anat tan de pressa com ha pogut i ha trampejat molt bé les preguntes incòmodes. I, a més a més, la veritat és que no li han fet gaires preguntes compromeses. Com que al davant hi tenien una noia espectacular de disset anys, cap periodista no ha volgut fer el paper de dolent, tot i que, és clar, cal dir que és «de moment», això. No sé com anirà, més endavant. En aquest món, el vent pot canviar de direcció en qualsevol moment.

En Tengo es va imaginar en Komatsu seriós, dret dalt d’un penya-segat, llepant-se el dit i comprovant la direcció d’on bufava el vent.

– Sigui com sigui: si ens n’hem sortit tan bé, d’això, també és perquè vas preparar molt bé la Fukaeri. Te n’estic molt agraït. La informació sobre el premi i els articles sobre la roda de premsa suposo que sortiran als diaris de demà al vespre.

– ¿Com anava vestida, la Fukaeri?

– ¿Com anava vestida? Doncs, amb roba molt normal. Un jersei prim que li anava a la mida i uns texans.

– ¿Un jersei que li marcava els pits?

– Sí, és veritat, ara que ho dius. Se li marcaven força, els pits. Se li veien molt bonics; semblaven nous de trinca, i calentets -va dir en Komatsu-. Escolta, Tengo: se’n parlarà molt, d’aquesta noia, com a jove escriptora prodigi. És molt bonica, i, encara que parli d’una manera una mica estrambòtica, es nota que és molt intel·ligent. Sobretot, fa l’efecte de no ser una persona normal i corrent. Jo he vist molts debuts literaris, fins ara, però aquesta noia és especial. I si jo dic que és especial, és que és especial de debò. D’aquí a una setmana serà a les llibreries la revista amb la primera part de Crisàlide d’aire, i m’hi jugo el que vulguis, la mà esquerra i la cama dreta, si cal, que s’esgotarà en tres dies.

En Tengo va agrair a en Komatsu que li hagués trucat expressament per informar-lo i va penjar. Es va sentir alleujat: el més important era que, de moment, ja havien superat la primera prova, tot i que no hauria sabut dir quantes més els n’esperaven.

Els articles sobre la roda de premsa van sortir als diaris del vespre de l’endemà. En tornar de treballar a l’acadèmia en Tengo en va comprar quatre al quiosc de l’estació i els va comparar en arribar a casa. Tots deien més o menys el mateix. No hi havia cap article gaire llarg, però el tractament que feien de la informació relativa al lliurament del premi per a nous autors de la revista era força insòlit: gairebé tots la liquidaven en les cinc primeres línies. Tal com havia previst en Tengo, els mitjans havien corregut a anunciar que la guanyadora del premi era una noia de disset anys. També deien que els quatre membres del jurat havien coincidit a l’hora d’escollir guanyadora l’obra Crisàlide d’aire. No hi havia hagut cap mena de discussió, i la deliberació s’havia acabat al cap de quinze minuts. Aquest fet era veritablement insòlit. Per començar, era impensable que quan quatre novel·listes actuals, tots amb un fort criteri propi, es reunissin les seves opinions coincidissin totalment. Només per això, l’obra ja s’havia creat una bona reputació als ambients literaris. A més, a la petita roda de premsa que es va fer en un saló de l’hotel després del lliurament del premi, l’autora va respondre a les preguntes dels periodistes «de manera clara i riallera».

A la pregunta de «¿penses continuar escrivint novel·les?», la Fukaeri havia respost que «la novel·la no és res més que un instrument per transmetre el que penses. Aquesta vegada ha resultat que les meves idees han pres la forma de novel·la, però no sé quina forma prendran, la pròxima vegada». Era difícil pensar que la Fukaeri havia dit, realment, aquella frase tan llarga i tan ben estructurada tota seguida; segurament, els periodistes havien unit en una de sola les frases desmanegades que ella havia dit, i hi havien afegit el que hi faltava de la seva pròpia collita. Però potser sí, que havia parlat realment així, amb frases tan llargues i tan ben organitzades. No se sabia mai amb què podia sortir, la Fukaeri.

Quan li havien preguntat «¿quina és la teva obra preferida?», ella havia respost, naturalment, que «El conte dels Heike». Un periodista li havia preguntat quina era la part d’El conte dels Heike que li agradava més, i ella els l’havia recitat. Es va passar uns cinc minuts dient el text de memòria. Tothom va quedar tan impressionat que quan va acabar es va fer un moment de silenci. Per sort -segurament-, cap periodista no li havia preguntat quina era la seva música preferida.

A la pregunta de «¿qui ha estat més content, que tu hagis guanyat el premi?», havia respost, després de fer una llarga pausa, que «era un secret».

Pel que en Tengo va llegir al diari, la Fukaeri no havia dit ni una sola mentida en respondre a les preguntes: totes les seves afirmacions eren veritat. Els diaris duien la seva fotografia, i la Fukaeri que hi apareixia era encara més bonica que la que recordava. Quan parlaves amb ella cara a cara, l’atenció se te n’anava sense voler cap als gestos que feia, els canvis d’expressió o la seva manera de parlar, però quan l’observaves immòbil en una fotografia t’adonaves de fins a quin punt eren bells, els trets d’aquella noia. Les fotografies, que semblaven haver estat preses a la roda de premsa -efectivament, la Fukaeri portava el mateix jersei d’estiu de l’altre dia-, eren força petites, però semblaven desprendre una resplendor especial. Potser això era el mateix que en Komatsu havia anomenat «l’efecte de no ser una persona qualsevol».

En Tengo va plegar els diaris i, tot bevent una llauna de cervesa dret a la cuina, va començar a preparar-se un sopar senzill. L’obra que ell havia reescrit havia aconseguit el premi per a nous autors de la revista per unanimitat, els mitjans en parlaven i potser es convertiria en un èxit de vendes. Pensar això li produïa una sensació estranya. D’una banda, li hauria agradat poder-se’n alegrar sincerament, però al mateix temps no podia deixar d’estar intranquil, inquiet. ¿Podia ser, que tot anés tan bé, encara que ja ho havien previst?