Haruki Murakami - 1Q84

Al final, tal com havia passat en el cas de la Tamaki, la policia no va trobar motius legals per acusar-lo. La seva dona no l’havia demandat, i ja era morta. El marit tenia una bona posició social i disposava dels serveis d’un bon advocat. A més, no hi havia cap dubte que la causa de la mort havia estat el suïcidi.

– ¿Vostè va matar aquest home? -va preguntar l’Aomame directament.

– No, aquest no el vaig matar -va dir la mestressa.

L’Aomame va callar i va mirar fixament la mestressa, incapaç d’entendre què li estava explicant. La mestressa va continuar.

– El que va ser marit de la meva filla, aquell miserable, encara viu en aquest món. Es desperta cada dia al seu llit i camina pel carrer sense ajuda de ningú. No tinc intenció de matar-lo, o res per l’estil.

La mestressa va fer una pausa. Va esperar que l’Aomame assimilés el que li acabava de dir.

– El que li vaig fer, al que va ser marit de la meva filla, va ser destruir-lo socialment. Destruir-lo sense cap mena de pietat, perquè resulta que jo tinc poder per fer això. Aquest home era feble; fins a cert punt era intel·ligent, i sabia expressar-se, i havia aconseguit un cert reconeixement social, però tenia una naturalesa feble i mesquina. Els homes que fan servir la violència contra la dona i els fills quan són a casa sempre són febles de caràcter. Precisament perquè són febles han de trobar algú que sigui més feble que ells i convertir-lo en la seva víctima. Va ser fàcil destruir-lo, i aquesta mena d’homes, un cop els has fet caure, ja no poden tornar a aixecar el cap. Ja fa força temps que va morir la meva filla, però fins avui he continuat vigilant aquest home sense descans. Si intentés tornar a aixecar el cap, jo no ho permetria. Encara és viu, però és com un mort vivent. Si no se suïcida és perquè no és prou valent. Va ser així, com ho faig fer. No el vaig matar i prou, sinó que el vaig fer patir sense pietat i sense descans, sense arribar-lo a matar, com si li arrenqués la pell. Són altres homes els que he «fet desaparèixer». Hi havia raons pràctiques per fer-los marxar d’aquest món.

La mestressa va continuar l’explicació. L’any abans que se suïcidés la seva filla havia creat una casa d’acollida privada per a dones que, com ella, havien patit violència domèstica. Tenia una propietat a tocar de la mansió d’Azabu, un petit edifici d’apartaments de dos pisos, i hi havia deixat de tenir llogaters perquè tenia la intenció d’aterrar-la en un futur pròxim. Li va ser fàcil tornar a disposar de l’edifici i convertir-lo en una casa d’acollida per a dones que no tenien on anar. A la ciutat hi havia un consultori dirigit per una advocada i adreçat a dones que eren víctimes de la violència domèstica, i un grup de voluntàries hi feia torns per oferir un servei d’entrevistes i d’assistència telefònica. La mestressa estava en contacte amb el consultori, i quan hi havia casos d’emergència en què es feia necessari li enviaven dones a la casa d’acollida. També hi havia força casos en què les dones hi anaven acompanyades de fills petits, i alguns de noies adolescents que havien patit abusos per part del pare. Aquestes dones es quedaven allí fins que trobaven un lloc on poder-se instal·lar. A la casa hi havia l’indispensable per viure-hi. Les dones disposaven de roba i menjar, i feien una mena de vida comunitària ajudant-se les unes a les altres. Les despeses les cobria la mestressa amb els seus propis diners.

L’advocada i l’assessora visitaven les dones periòdicament per fer-ne un seguiment i parlar dels passos que calia seguir. També la mestressa, quan tenia un moment, hi passava, escoltava totes les dones que hi havia i els donava consells. De vegades també els buscava feina o un lloc on viure. Si hi havia algun problema que exigia una intervenció física, hi enviava en Tamaru perquè fes el que calgués. Per exemple, hi havia casos en què el marit havia descobert on era la dona i hi havia anat per endur-se-la a la força. No hi havia ningú que resolgués aquella mena de problemes d’una manera més ràpida i eficient que en Tamaru.

– Hi ha alguns casos, però, que en Tamaru i jo sols no podem solucionar, i en què la llei no ens ofereix cap possibilitat real d’ajudar aquestes dones -va dir la mestressa.

L’Aomame es va adonar que, mentre parlava, la cara de la mestressa havia adquirit una brillantor especial, d’un color bronzejat, i que, alhora, la sensació d’elegància i calidesa de sempre n’havia desaparegut. En aquell rostre es revelava alguna cosa que anava més enllà del simple odi o ràbia. Era una mena de nucli petit i dur, sense nom, que s’amagava al fons de tot de la seva ànima. L’únic que no havia canviat de principi a fi era el to calmat de la seva veu.

– Evidentment, no podem decidir sobre la vida o la mort d’una persona només per raons pràctiques, com ara que si mor el marit la dona es podrà estalviar els tràmits del divorci o podrà disposar en poc temps dels diners de l’assegurança de vida. Només duem a terme intervencions irreparables quan no es pot evitar, quan hem estudiat tots els factors amb la màxima atenció i imparcialitat i hem arribat a la conclusió que l’home no es mereix cap mena de pietat, que és un simple paràsit que només sap viure xuclant la sang de persones febles: que té un esperit retorçat, que és impossible que es rehabiliti, que no té cap intenció de canviar, que no es mereix continuar vivint en aquest món.

La mestressa va callar i va clavar en l’Aomame una mirada que podria travessar una paret. Després va continuar parlant amb la mateixa veu calma.

– L’únic que podem fer, amb aquests homes, és fer-los desaparèixer com sigui; de la manera que cridi menys l’atenció.

– ¿I ho poden fer, això?

– Hi ha diverses maneres de fer desaparèixer la gent -va dir la mestressa, escollint amb cura les paraules. Després va fer una pausa.- Jo la puc fer desaparèixer d’una determinada manera, perquè tinc aquest poder.

L’Aomame va pensar en aquelles paraules, però l’expressió de la mestressa era massa vaga.

– Totes dues hem perdut una persona que ens importava molt d’una manera absurda, i tenim ferides molt profundes. Segurament, res no pot curar el mal que ens han fet, però no ens podem quedar assegudes sense fer res, llepant-nos la ferida: ens hem d’aixecar i posar fil a l’agulla. I no per dur a terme una venjança personal, sinó amb un sentit més ampli de la justícia. ¿Què hi dius? ¿Em vols ajudar, en aquesta feina? Em cal tenir un col·laborador competent, en qui pugui confiar; algú amb qui pugui compartir els secrets i les missions que s’han de dur a terme.

Un cop sentida tota l’explicació, a l’Aomame li va caldre una estona per assimilar-la. Era una confessió increïble, i hi havia, a més, la proposta de la mestressa, que li havia provocat un esclat de sentiments que encara va trigar més a calmar-se. La mestressa es va limitar a callar i a observar l’Aomame sense canviar de posició, asseguda a la cadira. No tenia cap pressa: semblava estar disposada a esperar tant com fes falta.

L’Aomame va pensar que, sens dubte, aquella dona patia alguna mena de bogeria. No pas una bogeria que tingués res a veure amb el cap, o que li afectés la ment. No: la seva ment no podia ser més freda i més segura, tal com li acabava de demostrar. Allò, més que bogeria, era alguna cosa que s’assemblava a la bogeria. Potser hauria estat més exacte dir que era un prejudici correcte. El que la mestressa estava procurant era que l’Aomame compartís amb la mateixa fredor, aquella bogeria, o aquell prejudici, amb ella, perquè creia que hi estava preparada.

¿Quanta estona es devia haver estat rumiant? Mentre estava immersa en els seus pensaments va perdre la noció del temps; només se sentia el cor que li bategava amb força, amb un ritme regular. L’Aomame va visitar diverses estances que hi havia dins seu, remuntant el curs del temps tal com els peixos remunten el dels rius. Hi va descobrir escenes familiars, olors que feia temps que havia oblidat. Hi havia records que l’omplien de malenconia, i dolors molt vius. De sobte un fi raig de llum que entrava per alguna banda li va travessar el cos. Va tenir l’estranya sensació d’haver-se tornat transparent tot d’una. Es va mirar la mà a contrallum i hi va veure a través. Va sentir que de sobte el cos se li havia fet més lleuger. En aquell moment, l’Aomame va pensar que ara que s’havia lliurat a aquella bogeria, o a aquell prejudici, havia passat a tenir alguna cosa per perdre, encara que potser ella acabés sent destruïda o que s’acabés el món.