Haruki Murakami - 1Q84

L’endemà a primera hora de la tarda va anar al club esportiu de Hiroo i va dirigir dues classes d’arts marcials i una sessió d’entrenament personal. Quan va passar pel taulell de recepció va descobrir que hi tenia un missatge de la mestressa d’Azabu, cosa insòlita. Hi havia escrit que fes el favor de trucar-li així que tingués un moment.

Com sempre, va ser en Tamaru qui li va agafar la trucada.

Li va demanar si li aniria bé d’anar a la mansió l’endemà, que la mestressa volia fer el programa de sempre i després sopar una mica totes dues juntes.

L’Aomame va respondre que hi podia anar passades les quatre, i que soparia amb la mestressa amb molt de gust.

– Molt bé -va dir en Tamaru-. Així, doncs, demà passades les quatre.

– Escolta, Tamaru: ¿has mirat la lluna, últimament? -li va preguntar l’Aomame.

– ¿La lluna? -va dir en Tamaru-. ¿Vols dir la lluna del cel?

– Sí.

– No recordo haver-la mirat expressament. ¿Que passa res, amb la lluna?

– No, no res -va dir l’Aomame-. Fins demà, passades les quatre, doncs.

En Tamaru va esperar-se un moment i després va penjar.

Aquella nit també hi havia dues llunes. A totes dues els faltaven dos dies per ser plenes. L’Aomame, amb una copa de brandi a la mà, en va observar el contrast de mides durant una llarga estona, com qui mira les peces d’un trencaclosques que no hi ha manera de resoldre. Com més les mirava, més ple de misteri en trobava el contrast. Si hagués pogut, els hauria mirat de preguntar com havia estat, que de sobte la lluna de sempre estigués acompanyada d’aquella altra de color verd, més petita. Però, evidentment, no li haurien respost.

La lluna havia observat la Terra de més a prop i durant més temps que ningú. Segurament havia presenciat tots els fenòmens i tots els actes que havien tingut lloc a la seva superfície. Tanmateix, callava i no deia res: es limitava a guardar el pes del passat amb la màxima fredor i precisió. Allà no hi havia aire, ni vent. El buit era perfecte per conservar-hi els records intactes. Ningú no podia desentranyar què hi havia, al cor d’aquella lluna. L’Aomame va brandar la copa cap a ella.

– ¿Has dormit abraçada a algú, últimament? -li va preguntar.

La lluna no va respondre.

– ¿Tens amics? -li va preguntar.

La lluna no va respondre.

– ¿No et canses, de vegades, de viure així, tan distant?

La lluna no va respondre.

Com sempre, va ser en Tamaru qui va rebre l’Aomame a l’entrada.

– Ahir al vespre vaig mirar la lluna -va ser el primer que li va dir.

– ¿Ah, sí? -va dir l’Aomame.

– Com que m’ho vas preguntar, hi vaig estar pensant. Després de tant de temps de no veure-la, vaig trobar que està molt bé, la lluna. T’omple de calma, quan la mires.

– ¿La vas mirar amb el teu xicot?

– És clar -va dir en Tamaru. Després es va posar un dit damunt l’aleta del nas.- I, ¿què deies que passava amb la lluna?

– No res, no passa -va dir l’Aomame. Després, va escollir bé les paraules.- Només que últimament hi penso força.

– ¿Sense cap motiu?

– Sense cap motiu especial -va respondre l’Aomame.

En Tamaru va assentir sense dir res. Semblava que volgués esbrinar alguna cosa. Aquell home desconfiava de les coses que es feien sense cap motiu. Però no hi va insistir i, com sempre, va conduir l’Aomame cap al solàrium caminant davant seu. La mestressa, vestida amb roba d’esport, estava asseguda en una butaca de lectura i llegia un llibre mentre escoltava les Lachrimae de John Dowland. Aquelles peces instrumentals eren unes de les seves preferides, i l’Aomame se n’havia après la melodia després d’haver-les sentit allí diverses vegades.

– Perdona que et demanés ahir que vinguessis avui -li va dir la mestressa-. M’hauria agradat poder haver quedat amb més antelació, però resulta que avui tenia unes hores lliures.

– No s’ha de preocupar, per mi -va dir l’Aomame.

En Tamaru va portar una safata amb una tetera amb infusió i la va servir en dues tasses molt elegants. Quan va haver sortit de la sala i tancat la porta, la mestressa i l’Aomame es van prendre la infusió sense dir res, escoltant la música de Dowland i guaitant les azalees, que havien esclatat com una foguera al jardí. L’Aomame va pensar que sempre que anava a aquell lloc sentia com si es trobés en un altre món. L’aire hi pesava, i el temps transcorria d’una manera especial.

– De vegades, quan sento aquesta música, penso en el pas del temps i m’envaeix un sentiment molt curiós -va dir la mestressa, com si li hagués llegit el pensament a l’Aomame-. Penso que fa quatre-cents anys la gent sentia aquesta mateixa música que ara sentim nosaltres. ¿No tens una sensació estranya, si penses això?

– Bé, sí -va dir l’Aomame-. Però, ara que ho diu, fa quatre-cents anys la gent també veia la mateixa lluna que veiem nosaltres.

La mestressa va mirar l’Aomame amb una expressió una mica sorpresa. Després va assentir.

– Sí, tens raó; és tal com dius. Si ho mires així, potser no té res d’estrany, escoltar la mateixa música que fa quatre segles.

– Però potser hauria hagut de dir «gairebé» la mateixa lluna.

En dir això, l’Aomame va mirar la mestressa, però semblava que el que li havia dit no li havia fet cap efecte.

– La música d’aquest compacte està interpretada amb instruments antics, també -va dir la mestressa-. Fan servir instruments de l’època i toquen la partitura tal com es tocava llavors. Per tant, el so de la música és més o menys igual que el d’aquella època. Igual com passa amb la lluna.

– El que passa -va dir l’Aomame- és que encara que la «cosa» fos la mateixa, la manera com ells la percebien devia ser força diferent de la d’ara. En aquella època, la foscor de la nit devia ser més densa i més profunda, i, per tant, la lluna es devia veure més brillant i més grossa. I la gent, no cal dir-ho, no tenia discos, ni cassets, ni compactes, ni la possibilitat d’escoltar música quan volguessin, ni en les condicions tan bones en què ho podem fer avui dia. Escoltar música devia ser una experiència completament diferent.

– Sí, tens raó -va reconèixer la mestressa-. Com que vivim en un món tan ple de comoditats, se’ns deu haver esmussat força la sensibilitat. Encara que la lluna que hi ha el cel sigui la mateixa, potser el que veiem és una cosa diferent. Potser fa quatre segles teníem una ànima més plena, més propera a la natura.

– Igualment, però, aquell món era molt cruel. Més de la meitat dels nens es morien abans d’arribar a l’edat adulta a causa de les epidèmies freqüents o de la malnutrició. La gent és moria com si res de poliomielitis, tuberculosi, verola o galteres. Les dones tenien un munt de fills, i abans d’arribar als quaranta anys els queien les dents i ja eren velles. De tant en tant s’havia de recórrer a la violència, per poder sobreviure. Els nens, des de ben petits, havien de fer feines tan pesades que els ossos se’ls deformaven, i la prostitució de nenes era una cosa habitual; i de nens, també. La majoria de gent vivia en unes condicions terribles, que no tenien res a veure amb el món de la sensibilitat i la riquesa espiritual. Els carrers de les ciutats eren plens a vessar de gent que estava privada de llibertat, de pidolaires i de delinqüents. Només devia ser una minoria molt reduïda, la de gent capaç d’emocionar-se mirant la lluna, d’admirar una obra de Shakespeare o d’escoltar aquesta música tan bella de Dowland.

La mestressa va somriure.

– Ets una persona molt interessant.

– Sóc una persona ben normal -va dir l’Aomame-; el que passa és que m’agrada llegir, sobretot llibres d’història.