Haruki Murakami - 1Q84

– ¿I fins a quin punt ho sap, tot això, la Fukaeri?

– Del que no és públic, no en sap res de res, i tampoc no n’hi ha cap necessitat. La Fukaeri confia en el professor Ebisuno, i tu també li caus bé. És per això, que et demano que ens donis un cop de mà.

En Tengo es va canviar l’auricular de mà. Semblava que havia de continuar implicat en els esdeveniments.

– Per cert, el professor Ebisuno ja no forma part del món acadèmic, ¿no? Va deixar la universitat, i ja no escriu llibres, tampoc.

– Sí, va tallar completament amb el món acadèmic. Era un investigador excel·lent, però aquest àmbit no li interessava especialment. Per començar, no li agradaven gaire les institucions ni l’autoritat, i més aviat havia estat sempre un heterodox.

– ¿I ara, treballa en alguna cosa?

– Es veu que és accionista -va dir en Komatsu-. O, si la paraula «accionista» et sembla antiquada, assessor d’inversions. Reuneix grans quantitats de diners i les mou per obtenir-ne un marge ampli de beneficis. Des del cim de la muntanya on viu reclòs dóna ordres per comprar i per vendre accions. Té una intuïció extraordinària. Fa temps que analitza dades i ha creat el seu propi sistema. Al començament només ho feia com a afició, però al final s’ha convertit en la seva feina. Això és el que en sé. Es veu que en aquest àmbit és força famós. El que et puc assegurar és que no va curt de diners.

– No entenc quina relació hi ha entre l’antropologia cultural i les accions.

– En principi no n’hi ha cap. Però per a ell, sí.

– I no saps què vol.

– No.

En Tengo es va prémer un moment les temples amb els dits. Es va donar per vençut.

– Demà passat, a les sis de la tarda, em trobaré amb la Fukaeri a la cafeteria de Shinjuku de sempre i parlarem de la roda de premsa que ha de fer. ¿És això, oi?

– Sí, l’hauries de preparar -va dir en Komatsu-. Escolta, Tengo: no t’hi escalfis gaire el cap. Deixa’t portar i prou. Una oportunitat com aquesta no es presenta gaires vegades, a la vida. Som a dins d’una esplèndida novel·la picaresca. Fes-te’n a la idea i gaudeix a fons d’aquest aire viciat. Divertim-nos baixant pels ràpids d’aquest riu. I quan caiguem per la cascada, caiguem-hi junts, sense estar-nos de res.

Dos dies després, a la tarda, en Tengo es va trobar amb la Fukaeri a la cafeteria de Shinjuku. Ella portava un jersei prim d’estiu que li marcava els pits i uns texans estrets. Tenia els cabells llargs i llisos, i la pell radiant. Els homes del voltant se la miraven tot sovint; en Tengo en sentia les mirades, però semblava que la Fukaeri ni se n’adonés. Segurament hi hauria un bon esvalot, quan una noia com aquella rebés el premi per a nous autors de la revista.

A la Fukaeri ja li havien fet saber que Crisàlide d’aire havia guanyat el premi, però no se la veia especialment contenta o entusiasmada: tant li feia guanyar-lo com no guanyar-lo. El dia feia pensar en l’estiu que s’acostava, però ella havia demanat un cacau calent: aguantava la tassa amb totes dues mans i se’l bevia amb la màxima concentració. No li havien dit que hi hauria una roda de premsa, però quan ho va saber no va reaccionar.

– ¿Saps què és, oi, una roda de premsa?

– Una roda de premsa -va repetir la Fukaeri.

– Vindran periodistes dels diaris i les revistes i tu hauràs de pujar a una tarima i respondre a les preguntes que et facin. També et faran fotos. I també podria ser que vingués la televisió. Les respostes que els donis es publicaran a tot el país. És molt insòlit, que una noia de disset anys guanyi el premi per a nous autors d’una revista literària, i la notícia tindrà molta repercussió. També se’n parlarà, del fet que tots els membres del jurat van estar totalment d’acord a premiar aquesta obra, perquè això no passa gaire.

– Em faran preguntes -va demanar la Fukaeri.

– Ells et faran preguntes i tu hauràs de respondre.

– Quines preguntes.

– Preguntes de tota mena. Sobre l’obra, sobre tu mateixa, la teva vida, les teves aficions, el que vols fer a partir d’ara… Potser seria millor que preparéssim les respostes a aquestes preguntes abans de la roda de premsa.

– Per què.

– Per anar sobre segur. Perquè no et quedis encallada quan responguis, o perquè no diguis res que pogués crear confusió. No hi podem perdre res, per preparar-les una mica. Farem una mena d’assaig.

La Fukaeri va beure cacau, sense dir res. Després va mirar en Tengo amb ulls de «jo no hi tinc cap interès, però si a tu et sembla que cal…». De vegades, els seus ulls deien més que no les seves paraules; o, com a mínim, deien més frases. Però no es podia fer pas una roda de premsa només amb mirades.

En Tengo va treure uns papers de la cartera i els va estendre damunt la taula. Hi havia escrit les preguntes que suposava que podien sortir a la roda de premsa. La nit anterior havia dedicat unes quantes hores, i tots els seus coneixements, a preparar-les.

– Jo et faig preguntes i tu t’imagines que jo sóc els periodistes i respons, ¿d’acord?

La Fukaeri va assentir.

– ¿Has escrit gaires novel·les, fins ara?

– Moltes -va respondre la Fukaeri.

– ¿Quan vas començar a escriure’n?

– Fa molt de temps.

– Molt bé -va dir en Tengo-. Està bé, que donis respostes curtes. No cal que diguis res que no faci falta. Això està bé. El que vols dir és que l’Azami les ha escrit per tu, ¿oi?

La Fukaeri va fer que sí.

– Això no cal que ho diguis. És un secret entre tu i jo.

– Això no ho dic -va dir la Fukaeri.

– Quan vas participar al concurs de nous autors, ¿pensaves que podies guanyar?

La Fukaeri va somriure, però no va badar boca. Hi va haver un moment de silenci.

– No vols respondre, ¿oi?

– No.

– Molt bé. Quan no vulguis respondre, calles i somrius. De fet, és una pregunta espantosa.

La Fukaeri va tornar a fer que sí.

– ¿Com se’t va acudir, la història de Crisàlide d’aire?

– Vaig començar amb la cabra tarada.

– «Tarada», no -va dir en Tengo-. És millor que diguis «la cabra cega».

– Per què.

– Perquè «tarada» és una paraula discriminatòria. Si la dius, potser a algun periodista li agafarà un atac de cor.

– Discriminatòria.

– És una mica llarg d’explicar. En tot cas, ¿pots parlar de «la cabra cega», en lloc de «la cabra tarada»?

La Fukaeri va fer una pausa i després va tornar a parlar.

– Vaig començar amb la cabra cega.

– Molt bé -va dir en Tengo.

– No puc dir «tarada» -va voler confirmar la Fukaeri.

– Això mateix. Però aquesta resposta no està gens malament.

En Tengo va continuar amb les preguntes.

– ¿Què t’han dit, els companys de l’institut, quan han sabut que has guanyat el premi?

– No vaig a l’institut.

– ¿I com és, que no hi vas?

No hi va haver resposta.

– ¿Penses escriure més novel·les?

Silenci, com era d’esperar.

En Tengo es va acabar el cafè i va tornar la tassa al platet. Als altaveus encastats al sostre de la cafeteria sonava, en un volum baix, una versió orquestral d’una cançó de Somriures i llàgrimes: gotes de pluja, roses, gatets amb bigotis…

– No responc bé -va preguntar la Fukaeri.

– Sí, és clar -va respondre en Tengo-. No ho fas gens malament. Així està bé.

– Que bé -va dir la Fukaeri.

En Tengo li havia dit el que pensava. Encara que només digués una frase cada cop i que parlés sense signes de puntuació, en cert sentit les seves respostes eren impecables. El millor de tot era que responia a l’instant, sense deixar temps ni per respirar, i que mirava directament als ulls de qui li feia la pregunta, sense parpellejar ni una sola vegada. Això demostrava que responia amb sincerat. No feia pas l’efecte que es rigués de l’interlocutor donant-li respostes massa curtes. Gràcies a la brevetat ningú no podia saber exactament què era, el que havia volgut dir. Això era precisament el que volia en Tengo: que fes impressió de sinceritat alhora que envoltava el qui preguntava amb una cortina de fum.