Haruki Murakami - 1Q84

Va trigar una estona a descobrir on era, el detall que havia canviat, i un cop el va haver descobert li va caldre fer un gran esforç per admetre’l. La seva ment no donava crèdit a allò que li mostrava la vista.

Al cel hi havia dues llunes, una de petita i una de grossa. El recorrien una al costat de l’altra. La grossa era la de sempre, gairebé plena, de color groc. Al seu costat, però, n’hi havia una altra de diferent, una lluna de forma insòlita, irregular. Era d’un to verdós, com si estigués coberta de molsa. Allò era el que li mostrava la vista.

L’Aomame va tancar una mica els ulls i va mirar fixament les dues llunes. Després va tancar els ulls, va respirar fondo durant una estona i els va tornar a obrir. Esperava que tot tornés a ser com sempre i hi hagués una sola lluna, però tot era exactament com abans. No era una il·lusió òptica, ni un problema de visió seu. Sense cap dubte, ni cap possibilitat d’error, hi havia dues llunes perfectament visibles al cel: una de groga i una de verda.

Va pensar a despertar l’Ayumi per preguntar-li si realment hi havia o no dues llunes, allà, però s’hi va repensar. Potser li diria: «Però, ¿què t’esperaves, si no? Tenim dues llunes, des de l’any passat». O bé: «Però, ¿què dius, Aomame? Només n’hi ha una, de lluna. ¿Vols dir que no hi tens algun problema, a la vista?». Li digués el que li digués, la seva resposta no li resoldria el problema; només serviria per complicar-lo.

Es va cobrir la part inferior de la cara amb totes dues mans i va continuar observant les dues llunes fixament. No hi havia dubte que passava alguna cosa, va pensar. El cor li bategava de pressa. O bé passava alguna cosa al món o bé li passava alguna cosa a ella: o una cosa o l’altra. ¿El problema era el pot, o bé la tapa?

Va tornar a dintre, va tancar la porta de vidre amb el passador i va córrer la cortina. Va treure una ampolla de brandi de l’armari i se’n va posar una copa. Se sentia la respiració de l’Ayumi, que dormia de gust al llit. L’Aomame es va anar prenent el brandi xarrupant-lo mentre la mirava, amb els dos colzes damunt la taula de la cuina i esforçant-se a no pensar en el que hi havia al darrere de la cortina.

Potser el que passava, va pensar, és que la fi del món estava començant, realment.

– I arribarà el Regne del Cel -va dir l’Aomame, en veu baixa.

– Me’n moro de ganes -va respondre algú, en algun lloc.

Després d’estar-se treballant deu dies en Crisàlide d’aire per convertir-la en una obra nova i lliurar-la a en Komatsu, en Tengo va poder gaudir d’uns dies tranquils com la mar en calma. Anava a fer classes a l’acadèmia tres dies a la setmana i quedava amb la seva amiga casada. La resta del temps s’estava a casa, sortia a passejar o escrivia les seves pròpies històries. D’aquesta manera va passar l’abril. Van florir els cirerers, van sortir els brots nous, les flors de les magnòlies es van descloure i l’estació va anar avançant pas a pas. Els dies transcorrien ordenadament, plàcidament, sense incidents. Aquesta, precisament, era la vida a la qual aspirava en Tengo: cada setmana conduïa automàticament a la següent sense entrebancs.

Tanmateix, en aquesta vida s’havia manifestat un canvi. Un canvi positiu. Mentre escrivia, en Tengo es va adonar que a dins seu havia sorgit una mena de deu nova. No és que en sortís un doll d’aigua gaire gran, sinó més aviat una petita font entre les pedres. Tanmateix, per poca que fos, l’aigua en sorgia sense parar, sense pressa, sense nervis; n’hi havia prou de quedar-se esperant que s’acumulés entre les pedres. Quan n’hi hagués prou, la podria recollir amb les mans, i després només s’hauria d’asseure davant de l’escriptori i anar posant per escrit el que havia recollit. D’aquesta manera la història aniria progressant tota sola.

Potser era concentrar-se exclusivament en la reescriptura de Crisàlide d’aire el que li havia permès enretirar la roca que impedia que brollés aquesta font. En Tengo no n’acabava d’entendre el perquè, però sens dubte s’havia produït l’efecte de «llevar aquella tapa tan pesada». Sentia com si tingués el cos més lleuger i hagués sortit d’un lloc estret, i ara pogués estirar amb tota llibertat braços i cames. Potser Crisàlide d’aire havia aconseguit desvetllar alguna cosa que sempre havia tingut a dins.

També es va adonar que al seu interior havia sorgit una mena d’ambició. Era una cosa que en Tengo no recordava haver sentit mai gaire, des de petit. A l’institut i a la universitat l’hi havien dit sovint, els entrenadors de judo i els companys d’equip més grans: «Tu tens qualitats, ets fort i t’entrenes molt, però no tens ambició». I potser era veritat: per alguna raó, en Tengo no tenia aquell sentiment intents de «vull guanyar, sigui com sigui». Per això, moltes vegades arribava a les semifinals o a la final, tal com s’esperava d’ell, però llavors perdia clarament el combat decisiu. I això no li passava solament amb el judo, sinó en tots els aspectes de la vida. Potser estava massa tranquil, o no tenia l’actitud de voler aguantar fins al final. Amb les novel·les li passava el mateix. No escrivia malament, i era capaç d’inventar històries força interessants, però no tenien la força de l’autor que posa la seva vida en risc per atreure l’atenció del lector. En acabar-les de llegir, tothom en treia la impressió que hi faltava alguna cosa. Per això, tal com li havia dit en Komatsu, sempre quedava entre els finalistes del concurs de nous autors però no havia guanyat mai.

Tanmateix, després de reescriure Crisàlide d’aire en Tengo es va enrabiar amb si mateix per primera vegada a la vida. Mentre hi havia treballat s’havia concentrat totalment en la feina; es limitava a picar pedra sense pensar en res. Però després d’acabar-la i donar-la a en Komatsu l’havia envaït un profund sentiment d’impotència. Quan aquest sentiment es va fer encara més profund, del fons de l’estómac li va sorgir una mena de ràbia, una ràbia que anava dirigida contra ell mateix. Havia agafat una història d’una altra persona i l’havia reescrit per cometre un frau. I, a més a més, hi havia treballat amb molta més passió que no pas en les seves pròpies obres. Quan hi pensava, sentia vergonya d’ell mateix. ¿Que no havia de descobrir les històries que duia a dintre i explicar-les amb les paraules adequades, un novel·lista? ¿No li feia vergonya? Segur que podria escriure alguna cosa igual de bona, ell, també, si s’hi posés de veritat. ¿O no?

Tanmateix, això ho havia de demostrar.

En Tengo va decidir llençar d’un plegat tots els textos que tenia començats i es va posar a treballar en històries completament noves. Va tancar els ulls i va parar detingudament l’orella al borbolleig de la petita font que hi havia dintre seu. A la fi les paraules van començar a sorgir de manera natural, i, a poc a poc, prenent-se tot el temps del món, en Tengo les anava aplegant als seus textos.

Va arribar el maig i en Komatsu li va trucar després de temps de no fer-ho. Era al vespre, abans de les nou.

– Ja està -li va dir l’editor. Hi havia un lleu to d’entusiasme, en la seva veu, cosa força estranya en ell.

D’entrada, en Tengo no va entendre a què es referia, en Komatsu.

– ¿De què parles?

– ¿Com, que de què parlo? De Crisàlide d’aire: fa un moment que li han donat el premi per a nous autors. Tots els membres del jurat hi han estat d’acord; ni tan sols han hagut de discutir. És normal, de fet, amb una obra amb tanta força com aquesta. Bé, la qüestió és que tot tira endavant. La glòria ens espera. A veure si estem a l’altura.