Haruki Murakami - 1Q84

– ¿O sigui que mai no has intentat esbrinar on és, ara, aquest noi, i què fa? No crec que fos gaire difícil, descobrir-ho.

L’Aomame va tornar a fer que no amb decisió.

– Mai no he tingut ganes d’intentar esbrinar-ho.

– És molt estrany. Jo segur que faria servir tots els mitjans possibles per descobrir on viu. Si t’agrada tant, només l’has de trobar i dir-li en persona que l’estimes.

– No ho vull fer, això -va dir l’Aomame-. El que vull és trobar-me’l un dia, en algun lloc, per casualitat. Per exemple, creuar-me amb ell al carrer o pujar al mateix autobús.

– Una trobada del destí.

– Sí, més o menys -va dir l’Aomame, i va fer un glop de vi-. Aquell dia li diré clarament el que sento: que ell és l’única persona de qui m’he enamorat en tota la meva vida.

– Trobo que és increïblement romàntic, això -va dir l’Ayumi amb aire fastiguejat-, però em fa l’efecte que la probabilitat que realment us trobeu és força petita. A més a més, si fa vint anys que no l’has vist, pot ser que li hagi canviat la cara. Encara que te’l trobessis pel carrer, potser no el reconeixeries.

L’Aomame va fer que no.

– Per molt que li hagi canviat la cara, el reconeixeria a primer cop d’ull. És impossible que m’equivoqui.

– Si n’estàs segura…

– N’estic segura.

– I tu creus que aquesta trobada casual es produirà i l’únic que fas és esperar-la.

– Per això sempre estic a l’aguait, quan vaig pel carrer.

– Vaja… -va dir l’Ayumi-. Però, encara que n’estiguis tan enamorada, no et fa res anar-te’n al llit amb altres homes. Vull dir, des dels vint-i-sis anys.

L’Aomame hi va pensar un moment, i després va continuar.

– Només són coses puntuals, això. Després no en queda res.

Hi va haver una estona de silenci durant el qual totes dues es van concentrar en el menjar. Després va parlar l’Ayumi.

– Potser em fico on no em demanen, però, ¿et va passar alguna cosa, quan tenies vint-i-sis anys?

L’Aomame va fer que sí.

– Em va passar una cosa que em va fer canviar molt. Però no és qüestió de parlar-ne ara, aquí. Perdona.

– No, i ara -va dir l’Ayumi-. Espero no haver-te molestat, amb aquesta espècie d’interrogatori.

– Gens ni mica -va dir l’Aomame.

Van arribar les sopes i se les van prendre en silenci. Mentrestant, la conversa va quedar interrompuda. La van reprendre després de deixar les culleres i que el cambrer els retirés els plats.

– Però, ¿no tens por, Aomame?

– ¿Por de què, per exemple?

– Doncs, de no trobar-te mai de la vida aquest home, posem per cas. Evidentment, no són impossibles, les trobades casuals. Me n’alegraria molt, que et passés. I t’ho desitjo de debò. Però la qüestió és que la possibilitat que no us acabeu trobant és força gran. I, encara que us trobéssiu, podria ser que ell ja estigués casat, i que tingués dos fills i tot. ¿Tinc raó, no? Si passés això, tu potser t’hauries de passar la resta de la vida sola, sense poder-te unir amb l’únic home que estimes. ¿No et fa por, pensar això?

L’Aomame va observar el vi negre de la seva copa.

– Potser sí, que em fa por. Però, com a mínim, estimo algú.

– ¿Encara que potser ell no t’estimi a tu?

– Encara que sigui només una sola persona, si ets capaç d’estimar algú amb tot el cor tens una esperança de salvació. Encara que potser no puguis estar amb aquesta persona.

L’Ayumi s’ho va rumiar una estona. El cambrer va venir a omplir-los les copes de vi. L’Aomame en va beure un glop i va tornar a pensar que l’Ayumi tenia raó: ¿qui es podia queixar d’un vi tan magnífic com aquell?

– Aomame, és increïble, que t’ho prenguis amb aquesta filosofia.

– No m’ho prenc amb filosofia. Senzillament crec que és així.

– Jo també vaig estar enamorada -va dir l’Ayumi, en to de confessió-. Del noi amb qui vaig tenir la primera relació sexual, poc després d’acabar l’institut. Tenia tres anys més que jo. Però aviat se’n va anar amb una altra. Després vaig estar força malament, jo. Va ser bastant dur. Ja hi he renunciat, a estar amb ell, però encara no me n’he recuperat del tot, del mal que em va fer. Era un paio bastant poca-solta, que jugava a dues bandes, i que anava de qui sap què. Però, tot i saber-ho, me’n vaig enamorar.

L’Aomame va fer que sí amb el cap. L’Ayumi va agafar la copa i va beure una mica de vi.

– Ara encara em truca, de vegades, i em diu de quedar. Evidentment, l’únic que vol és fer-s’ho amb mi. Jo ja ho sé, i per això no hi quedo. Si el torno a veure, m’ho tornaré a passar horrorosament. Però tot i que el cap em digui que no, el meu cos encara en té ganes. Em moro de ganes que m’abraci. I això es va acumulant i de tant en tant em vénen ganes d’esbravar-me. No ho sé, si entens què vull dir.

– Sí, que ho entenc -va dir l’Aomame.

– De debò que no val la pena, aquest paio. És un egoista, i no és que fos gaire bo, al llit. Però, com a mínim, jo no li feia por, i quan estàvem junts em tractava increïblement bé.

– No els podem triar, aquesta mena de sentiments -va dir l’Aomame-, perquè són ells els que ens envaeixen quan volen. No és com quan tries els plats de la carta.

– Però quan t’equivoques i després et sap greu, sí, que és igual.

Van riure totes dues. Després va parlar l’Aomame.

– Tant amb les cartes, com amb els homes, com amb el que sigui, ens pensem que som nosaltres, qui tria, però en realitat potser no triem nosaltres. Potser ja està decidit des del principi, i nosaltres només fem veure que triem. Potser això del lliure albir només és una fantasia que ens hem cregut. De vegades ho penso.

– Si només fos una fantasia, la vida seria força depriment.

– Potser sí.

– Però si som capaços d’estimar algú amb tot el cor, encara que sigui una persona terrible, encara que no aconseguim que ens estimi a nosaltres, la vida, com a mínim, no serà un infern, per molt depriment que sigui.

– Exactament.

– Però, escolta, Aomame -va dir l’Ayumi-: a mi em fa l’efecte que el món no és gens lògic, i que no és pas gaire amable, amb nosaltres.

– Potser tens raó -va dir l’Aomame-. Però ara ja no el podem tornar.

– Ja ens ha passat, el termini de devolució -va dir l’Ayumi.

– I hem llençat el rebut.

– Ja ho pots ben dir.

– Però no cal patir-hi. Aquest món s’acabarà en un tres i no res -va dir l’Aomame.

– Serà molt divertit.

– I llavors vindrà el Regne del Cel.

– Me’n moro de ganes -va dir l’Ayumi.

Van menjar postres, van prendre un cafè i van pagar el compte a mitges -els va sortir increïblement barat-. Després van anar a un bar de la vora a prendre un còctel.

– Ei, aquell home d’allà potser és del tipus que t’agrada a tu, Aomame.

L’Aomame li va fer un cop d’ull. Hi havia un home alt de mitjana edat assegut sol a la barra, prenent-se un martini. Era el tipus d’home de mitjana edat que a l’institut treia bones notes i era bon esportista, i que ha anat fent anys sense canviar gaire. Se li començaven a esclarissar els cabells, però tenia un rostre molt juvenil.

– Potser sí, però avui no em ve de gust, un home -va dir l’Aomame categòricament-. A més a més, això és un bar elegant.

– Ja ho sé. Només t’ho deia.

– Un altre dia.

L’Ayumi va mirar l’Aomame.

– ¿Amb això vols dir que un altre dia sortiràs amb mi? Vull dir, per anar a buscar homes.

– És clar -va dir l’Aomame-. Podem sortir juntes.

– Que bé! Em sembla que si anem juntes, podem aconseguir el que vulguem.