Haruki Murakami - 1Q84

Tanmateix, tampoc no era qüestió de seguir sempre aquesta dieta tan estoica, i quan li venien moltes ganes de menjar-ne, corria a algun restaurant i demanava un bistec ben gruixut o unes costelles de xai, perquè pensava que quan no et podies aguantar les ganes de menjar un aliment determinat era perquè per alguna raó el cos el necessitava i t’enviava un senyal. En aquests casos seguia la veu de la natura.

Li agradava beure vi i sake, però, per cuidar el fetge i controlar els nivells de sucre, només en bevia amb moderació, per la qual cosa havia fixat tres dies sense alcohol a la setmana. L’Aomame creia que el cos era el santuari de la persona i que s’havia de cuidar perquè sempre estigués sa i bonic. Sense gens de pols, immaculat. Què s’hi venerava, allí, era una qüestió diferent, que es podia deixar per a més tard.

Al seu cos, de moment, no hi havia gens de greix sobrer: tot era múscul. Cada dia es despullava completament davant del mirall i ho comprovava amb molta atenció. No és pas que estigués fascinada pel seu cos, sinó més aviat al contrari: tenia els pits massa petits, i a més a més no eren iguals, i el pèl públic semblava un herbassar arrasat pel pas d’un exèrcit d’infanteria. Quan se’l mirava no podia deixar de fer una ganyota. Però, tot i així, de greix no en tenia: no hi havia cap tou de carn sobrera que es pogués pessigar.

L’Aomame vivia d’una manera modesta. Allò en què es gastava d’una manera més deliberada els diners era el menjar. No li sabia greu gastar en alimentació, i només bevia vi de bona qualitat. Quan alguna vegada menjava a fora, escollia un restaurant on prestaven molta atenció i molta cura a la cuina. Tanmateix, gairebé no hi tenia cap interès, en les altres coses.

No li interessaven gaire la roba, el maquillatge o els accessoris. Per anar a treballar al club esportiu en tenia prou de vestir-se de manera informal, amb uns texans i un jersei, i un cop a dins del club es passava el dia en xandall; evidentment, no es posava accessoris. Gairebé mai no tenia compromisos que l’obliguessin a empolainar-se per sortir: no tenia xicot, ni quedava per sortir amb ningú. Des que la Tamaki Ootsuka s’havia casat no tenia cap amiga amb qui quedar per menjar juntes. Quan buscava algú per passar-hi la nit es maquillava i es vestia bé, però això passava una vegada al mes, com a màxim. No necessitava gaire roba.

Quan calia anava a les botigues d’Aoyama i es comprava un vestit nou de femme fatale, un o dos accessoris que hi combinessin i un parell de sabates de taló alt, i amb això ja feia. Normalment portava sabates planes i els cabells recollits al darrere. Es rentava bé la cara amb sabó i en tenia prou amb la base de maquillatge perquè li quedés molt lluminosa. Si tenies un cos sa i net, no et calia res més.

Ja de petita s’havia acostumat a fer una vida senzilla i sense ostentacions. Des que tenia ús de raó havia tingut l’ordre i l’austeritat gravats al cervell. A casa no tenien cap mena de luxe; la paraula que s’hi sentia més sovint era «malaguanyat». No tenien televisor ni rebien el diari. A casa seva, fins i tot la informació es considerava «innecessària». Molt poques vegades hi havia carn o peix a taula, i l’Aomame va obtenir els nutrients indispensables per créixer del menjar de l’escola, principalment. Tots els estudiants en deixaven, queixant-se que era molt dolent, però ella fins i tot s’hauria menjat el dinar dels altres.

Sempre portava roba que els havia donat algú. Entre els creients es feien trobades per intercanviar la roba que ja no necessitaven. Per això, a part de l’uniforme de gimnàstica de l’escola i coses per l’estil, mai no li van comprar roba nova, ni recordava haver portat mai roba o sabates que fossin exactament de la seva talla. Les combinacions de colors i de dissenys també era horrible. Si a casa haguessin estat tan pobres que no haguessin pogut viure d’altra manera, s’hi hauria resignat, però la seva família no era pobra en absolut. El seu pare feia d’enginyer i tenia un sou i uns estalvis com els de tothom. Havien escollit viure una vida tan extremament modesta per una qüestió de principis.

Fos com fos, la seva vida era molt diferent de la que feien els nens del seu voltant, i per aquesta raó no va tenir cap amiga durant molt de temps. No tenia roba per posar-se si sortia amb alguna amiga, ni tampoc la possibilitat d’anar enlloc. No li donaven diners per gastar, i encara que l’haguessin convidada a alguna festa d’aniversari -cosa que, per sort o per desgràcia, no va passar mai-, no hauria pogut comprar ni un petit regal.

Per això odiava els seus pares i odiava profundament el món dels seus pares i les idees que hi imperaven. El que ella volia era tenir una vida normal, com la de tots els altres. No demanava luxes: en tenia prou amb una vida ben normal i modesta. Si tingués això, ja no demanaria res més, pensava. Volia fer-se gran tan aviat com fos possible, deixar els seus pares i viure sola fent la vida que ella triés: menjar només el que volgués menjar, gastar lliurement els diners que tingués a la cartera, posar-se roba nova que li agradés, portar sabates de la seva mida, anar on volgués, tenir un munt d’amigues i intercanviar amb elles regals molt ben embolicats.

Tanmateix, en fer-se gran, l’Aomame va descobrir que per estar bé, a ella li convenia fer una vida austera i ordenada. El que buscava no era posar-se ben guapa per anar a algun lloc amb algú, sinó posar-se un xandall i passar l’estona sola a casa seva.

Després de la mort de la Tamaki, l’Aomame havia deixat la feina a l’empresa de begudes esportives i la residència on havia viscut fins aleshores i s’havia traslladat a un apartament de lloguer amb una habitació i cuina americana a Jiyugaoka. No es podia dir que fos gaire espaiós, però hi havia pocs trastos. Malgrat que la cuina estava totalment equipada, hi havia només els mobles indispensables i molt pocs objectes personals. Li agradava llegir llibres, però quan els havia acabat els venia a llibreries de segona mà. També li agradava escoltar música, però tampoc no col·leccionava discos. Li resultava dolorós veure com s’acumulaven davant dels seus ulls coses que li pertanyien, fossin el que fossin. Cada vegada que comprava alguna cosa en alguna botiga se sentia fatal, perquè es preguntava si realment la necessitava. Cada vegada que veia la roba i les sabates ben endreçades a dins de l’armari sentia un dolor al pit i li costava respirar. Aquella imatge de llibertat i benestar li recordava, per paradoxal que fos, la manca de llibertat i la pobresa de quan era petita.

Sovint es preguntava què devia voler dir, que algú arribés a ser lliure. Encara que aconseguís escapar-se d’una gàbia, ¿no era només per trobar-se en una altra de més grossa?

Cada vegada que enviava a l’altre món l’home que li havia indicat, la mestressa de la mansió d’Azabu li lliurava una recompensa: un feix de bitllets molt ben embolicat amb paper, sense el nom del remitent o del destinatari i sense adreça, que trobava en un apartat de correus. L’Aomame rebia la clau de l’apartat d’en Tamaru, n’agafava el que hi havia i l’hi tornava. Dipositava els diners tal com estaven embolicats, sense comprovar-ne el contingut, en una caixa forta del banc, com qui amaga els diners entre dos totxos de casa seva.

L’Aomame no es podia gastar ni tan sols el sou de cada mes i, en conseqüència, tenia força diners estalviats. Per això no tenia cap necessitat d’aquells diners, tal com va dir a la mestressa d’Azabu la primera vegada que en va rebre una recompensa.

– És només una formalitat -li havia dit la mestressa amb veu baixa i tranquil·la, com si la volgués convèncer-: pensa-hi com si fos un pas més del procés. Per tant, has d’acceptar-la. Si els diners no et fan falta, te’ls guardes i ja està. I si no els vols de cap manera, els pots donar anònimament a alguna organització. Ets lliure de fer-ne el que vulguis. Però si em vols fer cas, el millor seria que no els toquessis durant una temporada i els guardessis en un lloc segur.