Haruki Murakami - 1Q84

A partir d’un cert moment, en Tengo va començar a pensar que potser l’odiava, aquell home, que potser li tenia enveja per la manera com era, o per la situació en què es trobava. Però, ¿podia passar, realment, que un home tingués enveja del seu propi fill? Evidentment, en Tengo, que era tan sols un nen, no ho podia saber. Tanmateix, no podia deixar de notar aquella mena de «mesquinesa» que sorgia del que deia i del que feia, i de sentir una repulsió física. Però no, no era tan sols enveja: de tant en tant en Tengo sentia que aquell home odiava alguna cosa que hi havia a dins del seu fill. El seu pare odiava alguna cosa que formava part d’ell; no la podia consentir.

Per a en Tengo, les matemàtiques es van convertir en una bona via d’escapament. Refugiant-se al món de les fórmules trobava una manera de fugir dels problemes de la realitat. Des de ben petit es va adonar que en tenia prou, d’encendre l’interruptor que tenia dins del cap, per traslladar-se a aquest altre món sense cap esforç, i que mentre viatjava per aquest món coherent i sense fi era totalment lliure. Recorria les giragonses del passadís d’un edifici enorme i obria sense parar les portes que hi havia, totes amb un número escrit. Cada vegada que descobria una habitació nova, els rastres horribles de la realitat que havia deixat enrere es feien més subtils i desapareixien completament. Per a ell, aquell món regit per fórmules era un amagatall ordenat i completament segur. N’entenia les regles més bé que ningú i hi sabia escollir les rutes més adients. Ningú no el podia seguir. Mentre era en aquell món es podia oblidar per complet de les regles i les obligacions que li imposava la realitat.

Si les matemàtiques, per a en Tengo, eren com un meravellós edifici fantàstic, el món que presentaven les històries de Dickens era com un espès bosc encantat. Mentre que les matemàtiques s’alçaven enlaire sense parar, el bosc s’engrandia sense dir res sota la seva mirada, alhora que les fosques arrels dels arbres s’enfonsaven obstinadament dins la terra. Allà no hi havia mapes, ni portes amb números escrits.

Des de la primària fins a la secundària obligatòria havia viscut immers en el món de les matemàtiques, perquè se sentia fascinat per aquella llibertat tan absoluta i clarament definida, i perquè la necessitava per viure. Però des que havia entrat a l’adolescència, la sensació que potser amb allò no n’hi havia prou s’havia anat fent cada vegada més forta. Mentre era al món de les matemàtiques no hi havia cap problema: tot anava tal com estava previst. Res no li impedia entrar-hi. Però quan en sortia i tornava al món de la realitat -no podia deixar de tornar-hi-, es trobava en la mateixa gàbia miserable que abans. Res no s’havia arreglat, sinó que, ben al contrari, sentia que les cadenes s’havien fet més pesades. Així, doncs, ¿per a què servien, les matemàtiques? ¿Eren solament un mecanisme d’evasió transitori? ¿No servien solament per empitjorar la realitat?

A mesura que creixien aquells dubtes, en Tengo havia anat posant una distància mental entre ell i el món de les matemàtiques. Alhora, el bosc de les històries l’atreia cada vegada més. Òbviament, llegir novel·les també era una manera de fugir, i quan tancava el llibre, havia de tornar a la realitat. Tanmateix, havia arribat un punt que es va adonar que la frustració que sentia quan tornava del món de les novel·les a la realitat no era tan intensa com quan tornava del de les matemàtiques. ¿Per què devia ser? Després de pensar-hi molt havia arribat a una conclusió: era evident que al bosc de les històries tot estava interrelacionat, i per tant era impossible, per principi, trobar-hi respostes clares. Aquesta era la diferència amb les matemàtiques. El que feien les històries, molt en general, era parlar d’un problema per mitjà d’uns continguts diferents. Era gràcies a la naturalesa i la direcció d’aquella transferència que se suggeria, narrativament, una solució possible. Després, en Tengo tornava a la realitat amb aquestes indicacions suggerides, que eren com un tros de paper on hi ha escrita una fórmula màgica inintel·ligible. De vegades no eren coherents i no es podien posar en pràctica immediatament, però potser es podria fer en el futur. Potser algun dia seria capaç de treure’n l’entrellat, i aquesta possibilitat el reconfortava profundament.

A mesura que s’havia anat fent gran, en Tengo es va anar sentint cada vegada més interessat per la naturalesa d’aquestes indicacions narratives. Fins i tot ara, que ja era gran, les fórmules eren una de les coses que li donaven més alegries, a la vida. Quan ensenyava matemàtiques als alumnes de l’acadèmia, no s’havia d’esforçar gens perquè les fórmules li produïssin la mateixa felicitat que quan era un nen. Volia fer entendre a tothom l’alegria que proporcionava aquella llibertat intel·lectual, perquè era una cosa meravellosa. Ara, però, ja no podia entrar sense reserves en aquell món regit per les fórmules, perquè sabia que, per molt que s’hi endinsés, no hi trobaria la resposta que buscava, en realitat.

Quan feia cinquè de primària, en Tengo, després de pensar-hi molt, havia dit una cosa al seu pare.

Que volia deixar d’anar amb ell a cobrar els impostos de l’NHK, tal com havia fet fins llavors. Que volia aprofitar aquelles hores per estudiar, llegir o anar a jugar. Igual que el seu pare havia de fer la seva feina, ell n’havia de fer unes altres. Que volia viure d’una manera normal, com tothom.

En Tengo només havia dit això: amb poques paraules, però anant al gra.

El seu pare, evidentment, s’havia enfadat moltíssim. Li havia dit que tant era, el que fessin les altres famílies, que allò no tenia res a veure amb la seva: ells tenien la seva pròpia manera de funcionar. Que no es fes l’important. ¿Què era, una vida normal? Ell no en tenia ni idea, de què era una vida normal. En Tengo s’havia limitat a callar i no l’havia contradit. Ja sabia d’entrada que tant era, el que digués, perquè el seu pare no se l’escoltaria. Molt bé, doncs, havia dit el pare: no podia continuar mantenint un ganàpia que no creia. Ja podia marxar de casa immediatament.

Tal com li havia dit el seu pare, en Tengo havia fet la bossa i se n’havia anat de casa. Ja ho tenia decidit, i no li feia gens ni mica de por que el seu pare s’enfadés, l’escridassés o es donés per vençut -encara que, en realitat, no s’hi va donar-. Ben al contrari: s’havia sentit alleujat, quan va veure que el seu pare li donava permís per fugir de la gàbia.

Tanmateix, un nen de deu anys no té mitjans per mantenir-se sol. Com que no tenia cap més remei, aquell dia, després de l’escola, havia exposat amb tota sinceritat les circumstàncies en què es trobava a la tutora de la seva classe. Li havia explicat que no tenia on dormir, aquella nit, i la càrrega que representava per a ell haver de fer la ruta de cobrament de l’impost de l’NHK amb el seu pare cada diumenge. La tutora era una dona soltera d’uns trenta-cinc anys. No es podia dir que fos gaire bonica, i portava unes ulleres de cul de got, però era una persona bona i sensible. Era menuda i tenia un caràcter reservat i afectuós, però, tot i el seu aspecte, de vegades mostrava cops de geni, i quan s’enfadava es convertia de sobte en una altra persona que era impossible d’aturar. Ningú no se’n sabia avenir, que tingués dues cares tan diferents. A en Tengo, però, li agradava força, aquella professora, i no li feia por ni quan s’enfadava.

La dona havia escoltat les explicacions d’en Tengo, havia entès com se sentia i se n’havia compadit. Aquella nit l’havia acollit a casa seva. Havia posat una manta al sofà de la sala d’estar i havia fet que hi dormís. L’endemà, també li havia preparat l’esmorzar. I al vespre següent havia acompanyat en Tengo a casa seva i havia mantingut una llarga conversa amb el seu pare.