Haruki Murakami - 1Q84

Una vegada, en Tengo, per curiositat, li havia demanat si no es posaria un conjunt de roba interior blanc, alguna vegada.

– D’acord -havia dit ella, rient-; la pròxima vegada me’n posaré un, si t’agraden aquestes coses. ¿Tens alguna petició més? Faré tot el que em diguis, o sigui que no siguis vergonyós i demana’m tot el que vulguis.

– M’agradaria que et posessis una brusa blanca, quan vinguis; com més senzilla, millor.

La setmana següent, ella havia vingut amb una brusa blanca i un conjunt de roba interior blanc. Ell li havia demanat que es tragués la brusa i que s’abaixés els tirants dels sostenidors, i li havia xuclat els mugrons, de la mateixa manera i en la mateixa posició que l’home de la seva visió. En aquell moment havia tingut una mena de mareig, com si se li instal·lés una boirina al cap i perdés la noció del que l’envoltava. A la meitat inferior del cos li havia sorgit una sensació tèrbola que se li havia escampat molt ràpidament per tot el cos, i quan se’n va adonar tremolava i tenia una ejaculació molt intensa.

– ¿Ei, què passa? ¿Ja t’has escorregut? -li havia preguntat ella, sorpresa.

En Tengo no acabava d’entendre què havia passat, però havia ejaculat damunt del conjunt de roba interior, a la zona dels malucs.

– Perdona -s’havia disculpat-; no tenia intenció de fer-ho.

– No cal que em demanis perdó -li havia dit ella, com si volgués animar-lo-; això ho rento amb una mica d’aigua i ja està. És el mateix de sempre, ¿no? Si fos salsa de soia o vi negre, potser sí, que em costaria de netejar-ho.

S’havia tret la combinació, havia anat al lavabo i havia netejat les parts tacades d’esperma amb aigua, fregant una mica. Després l’havia penjat a la barra de la dutxa perquè s’eixugués.

– Potser t’has excitat massa -havia dit amb un somriure afectuós. Després havia acariciat la panxa d’en Tengo amb el palmell de la mà.- T’agraden, els conjunts blancs, ¿oi, Tengo?

– No és això -havia respost ell, però no li podia explicar pas, l’autèntic motiu pel qual li havia demanat allò.

– Si tens alguna altra fantasia, me la pots confessar, sigui la que sigui, perquè t’ajudaré a fer-la realitat. A mi també m’agraden, les fantasies. Qui més qui menys, tothom necessita tenir fantasies per viure. ¿No t’ho sembla? ¿I què, doncs? ¿Vols que torni a venir amb el conjunt blanc, la pròxima vegada?

En Tengo va fer que no amb el cap.

– No cal. Amb una vegada ja n’hi ha prou. Moltes gràcies.

En Tengo pensava sovint si l’home jove que en aquella visió li xuclava els mugrons a la seva mare devia ser el seu pare biològic, perquè l’eficient cobrador de l’impost de l’NHK que se suposava que era el seu pare no s’assemblava amb ell en cap sentit. En Tengo era alt i cepat i tenia el front ample, el nas estret i les orelles rodones i arrugades. El seu pare, en canvi, no tenia gaire presència: era baix i grassonet, tenia el front estret, el nas xato i les orelles punxegudes com les d’un cavall. La seva expressió de cara i la d’en Tengo també eren pràcticament oposades en tot: la d’en Tengo era tranquil·la i afable, mentre que la del seu pare era nerviosa i plena d’avarícia. La majoria de la gent, quan els veia junts, feien el comentari que no semblaven pas pare i fill.

Tanmateix, era més per una qüestió d’inclinacions i tarannà que no pas d’aspecte físic que en Tengo sentia una certa incomoditat amb el seu pare. No hi havia res en ell que indiqués que tenia algun interès intel·lectual. Sens dubte, el seu pare havia rebut una educació insuficient: era d’una família pobra i no havia tingut el temps de formar-se un marc intel·lectual propi i coherent. Fins a cert punt en Tengo se’n compadia, per les circumstàncies que li havien tocat de viure. Tot i així, però, el desig bàsic d’assolir un cert nivell de cultura general -desig que en Tengo considerava més o menys natural en les persones- era pràcticament absent, en el cas del seu pare. Fins a cert punt dominava els coneixements pràctics que necessitava per viure, però no mostrava cap indici, ni un, de voler-se esforçar per millorar com a persona, de tenir una visió més àmplia i més profunda del món en general.

Tot i viure treballant tot el dia en un món tan reduït, seguint unes regles tan estrictes, no semblava que aquella estretor i aquell aire corromput li provoquessin cap dolor. Mai no l’havia vist amb un llibre a les mans, quan era a casa; ni tan sols amb un diari -deia que ja n’hi havia prou de mirar els informatius de l’NHK-. Tampoc li interessaven gens la música i les pel·lícules. Ni tan sols anava de viatge. L’únic que li interessava una mica era la ruta de cobrament que tenia assignada: feia un mapa de la zona, el marcava amb bolígrafs de diferents colors i quan tenia un moment lliure se l’estudiava, com un biòleg que intentés dividir els cromosomes.

En canvi, des de petit, en Tengo havia estat conegut com el nen prodigi de les matemàtiques, i sempre havia tret molt bones notes en aquesta assignatura. Quan feia tercer de primària era capaç de resoldre problemes de secundària superior. En les altres assignatures treia unes notes molt superiors a la mitjana sense haver-se d’esforçar realment. I quan tenia temps lliure, devorava llibres. Tenia una gran curiositat, i absorbia coneixements de totes les disciplines possibles amb la mateixa eficiència que una pala mecànica extreu terra. Per això, cada vegada que veia el seu pare era incapaç d’empassar-se que la meitat de gens que s’hereten del pare biològic li vinguessin d’aquell home tan estret de mires i tan poc interessat a aprendre res.

La conclusió a què va arribar en Tengo quan encara era un nen era que el seu pare autèntic devia parar en un altre lloc. Alguna circumstància que no coneixia havia fet que anomenés pare aquell home, però en realitat el criava algú que no tenia cap relació de sang amb ell, tal com els passava als nens dissortats de les novel·les de Dickens.

Per a en Tengo, quan era un nen, aquesta possibilitat era alhora un malson i un desig molt intens. Va devorar els llibres de Dickens. Primer havia llegit Oliver Twist, i després es va obsessionar amb aquest escriptor. N’havia llegit gairebé totes les obres que hi havia a la biblioteca, i, mentre descobria el món que presentaven, no parava d’imaginar-se tot de coses sobre si mateix. Les històries que imaginava -o els deliris que tenia- es feien cada vegada més llargues i més complicades. El patró bàsic era sempre el mateix, però el nombre de variacions era incomptable. Per la raó que fos, allò no era casa seva, es deia a si mateix: estava engabiat per error en un lloc que no li corresponia, i de ben segur els seus pares el trobarien algun dia, gràcies a una casualitat afortunada. I a la fi el traurien d’aquella gàbia estreta i horrible i el tornarien al lloc que li corresponia, i podria gaudir lliurement d’uns diumenges bells i tranquils.

El seu pare estava content que les seves notes fossin tan excepcionals. N’estava fins i tot orgullós, i en presumia amb la gent del barri. Alhora, però, es notava que en el fons no li acabava d’agradar del tot, que el seu fill fos tan intel·ligent i capaç. Quan en Tengo estudiava al seu escriptori el destorbava de tant en tant, potser expressament: l’enviava a fer algun encàrrec, o trobava alguna excusa qualsevol per renyar-lo amb severitat. Sempre el renyava pel mateix: ell treballava cobrant l’impost de l’NHK i s’havia d’estar tot el dia caminant sense parar, cansant-se com un ruc i de tant en tant aguantar que l’insultessin, mentre que en Tengo, en canvi, tenia una vida fàcil i afortunada. Ell, quan tenia més o menys l’edat d’en Tengo, havia de treballar a casa, i de vegades el seu pare o els seus germans l’amenaçaven amb rifles. No li donaven prou menjar, i el tractaven com si fos un animal de càrrega. Que no es pensés que era algú, en Tengo, només perquè a l’escola tragués bones notes. Mai no parava de repetir el mateix.