Haruki Murakami - 1Q84

– Res de res -va dir l’Ayumi.

– ¿Que és la teva germana petita, aquesta noia tan guapa? -va preguntar el xef a l’Aomame.

– ¿Ho sembla? -va preguntar l’Aomame.

– No us assembleu, però feu una mica aquesta impressió -va dir el xef.

– És una amiga -va dir l’Aomame-. Fa de policia.

– ¿De debò? -va dir el xef, tornant a mirar l’Ayumi amb cara de no creure-s’ho-. ¿Dels que porten pistola i patrullen pels carrers?

– Encara no he disparat mai a ningú, però -va dir l’Ayumi.

– Suposo que no he dit res que no hagués de dir, ¿oi? -va dir el xef.

L’Ayumi va fer que no.

– Res de res.

El xef va somriure i es va agafar les mans davant del pit.

– Aquest borgonya és excel·lent, i el puc recomanar sense por a qualsevol client, sigui qui sigui. És d’una zona que té molta tradició, i d’un bon any, i si me’l demana un client normal li surt per uns quants bitllets de cinc mil iens.

Va venir un cambrer i els va omplir les copes amb el vi. L’Aomame i l’Ayumi van brindar. En xocar suaument, les copes van fer un so que semblava el de les llunyanes campanes del paradís.

– Ei, no havia begut mai un vi tan deliciós com aquest -va dir l’Ayumi després de fer-ne un glop, amb els ulls mig tancats-.Però, ¿qui és pot queixar, d’aquest vi?

– Hi ha gent que es queixa per tot -va dir l’Aomame.

Després totes dues van examinar el menú a fons. L’Ayumi en va llegir els plats dues vegades de dalt a baix, amb la mirada penetrant d’un advocat eficient que llegís un contracte important i procurés que no se li escapés res o no contingués cap trampa enginyosa. En considerava totes les clàusules i condicions i reflexionava sobre quines conseqüències podien tenir. Valorava acuradament els guanys i les pèrdues que comportaven. A l’altra banda de la taula, l’Aomame l’observava amb un profund interès.

– ¿Ja ho has decidit? -va preguntar l’Aomame.

– Més o menys -va dir l’Ayumi.

– ¿Què demanaràs, doncs?

– Sopa de musclos, amanida de tres porros i cervell de vedella d’Iwate al vi de Bordeus. ¿I tu?

– Sopa de llenties, assortit tebi de verdures de primavera i rap a la papillota amb acompanyament de polenta. Potser no lliga gaire amb el vi negre, però com que ens l’han regalat, no em puc queixar.

– Ens ho deixarem tastar, ¿oi?

– És clar -va dir l’Aomame-. I, si et va bé, d’entrant podem compartir unes gambes arrebossades.

– Fantàstic -va dir l’Ayumi.

– Si ja has decidit què vols, és millor que tanquis la carta -va dir l’Aomame-, perquè, si no, el cambrer no vindrà mai.

– Tens raó -va dir l’Ayumi, tancant la carta amb recança i deixant-la damunt la taula. Al cap de poc va venir el cambrer i els va prendre nota.

– Als restaurants, quan acabo de demanar, sempre tinc la sensació que m’he equivocat -va dir l’Ayumi quan el cambrer va haver marxat-. ¿A tu no et passa?

– Encara que t’equivoquis, només és menjar. Si ho compares amb els errors que fas a la vida, no té gaire importància.

– Tens raó, és clar -va dir l’Ayumi-. Però per a mi és força important. Sempre m’ha passat, des que era petita. Sempre, però és que sempre, després de demanar, pensava: «Ostres! En lloc d’una hamburguesa, hauria hagut de demanar croquetes de gamba!». ¿Tu sempre has estat tan tranquil·la, a l’hora de demanar?

– Jo vaig pujar en una casa on, per diverses històries, no hi havia el costum d’anar a menjar a fora. Mai. Des que tinc ús de raó no recordo que anéssim ni una sola vegada a cap restaurant de cap mena, i fins que no vaig ser força gran no vaig saber què era, mirar una carta, triar els plats que t’agradaven i demanar-los. Un dia sí i l’altre també m’havia de menjar el que em posaven sense dir res. No em podia queixar encara que fos dolent, que me’n posessin poc o que no m’agradés. Si et dic la veritat, ni tan sols ara, no m’importa gaire.

– ¿Ah, sí? No m’ho acabo d’imaginar, quina era la teva situació, però no fa pas aquest efecte. Sembla que estiguis acostumada a venir a aquesta mena de restaurants des de petita.

Havia estat la Tamaki Oostuka, que les dominava a la perfecció, qui l’havia introduïda en totes aquestes coses: li havia ensenyat pacientment, fins a l’últim detall, com t’has de comportar quan entres en un restaurant elegant, com has de triar els plats perquè no et mirin malament, com has de demanar el vi, quines postres has d’escollir, com has de tractar el cambrer, quina és la manera correcta de fer servir els coberts. L’Aomame també havia après de la Tamaki com havia d’escollir la roba, quins accessoris calia posar-se i com s’havia de maquillar; per a ella, tot això era un descobriment. La Tamaki era d’una família rica de Yamanote, i la seva mare, que feia molta vida en societat, era extremament exigent en qüestió de vestit i maneres. Per aquest motiu, quan encara anava a l’institut, la Tamaki tenia un coneixement molt sòlid d’aquestes qüestions mundanes, i entrava als ambients propis dels adults sense gens de timidesa. L’Aomame havia absorbit aquest savoir faire amb avidesa; segurament, si no hagués tingut la sort de tenir una professora tan bona com la Tamaki, hauria acabat sent una persona ben diferent de com era ara, fins al punt que de vegades tenia la sensació que la Tamaki encara vivia, i que s’amagava dins seu.

Al començament, l’Ayumi estava força nerviosa, però es va anar relaxant a poc a poc, a mesura que prenien el vi.

– Escolta, Aomame, et volia fer una pregunta -va dir l’Ayumi-. Si no em vols contestar, no em contestis, però tinc ganes de preguntar-t’ho. No t’enfadaràs, ¿oi?

– No m’enfadaré.

– Encara que et pregunti una cosa estrambòtica, no ho faig amb mala intenció. Això que quedi clar, ¿eh? És que tinc molta curiositat. Però hi ha gent que s’enfada moltíssim, quan li fas aquesta pregunta.

– No et preocupis, que jo no m’enfadaré.

– ¿Segur? Tots diuen el mateix, però després s’enfaden.

– Jo sóc diferent. O sigui que no pateixis.

– ¿Et va passar, de petita, que algun home et fes alguna cosa rara?

L’Aomame va fer que no.

– Només t’ho volia preguntar. Millor, que no et passés -va dir l’Ayumi. Després va canviar de tema.- Escolta: ¿has tingut mai xicot? Vull dir, algú amb qui hagis sortit seriosament.

– No.

– ¿Ni un de sol?

– Ni un de sol -va dir l’Aomame. Després de dubtar una mica va continuar:- La veritat és que fins als vint-i-sis anys vaig ser verge.

L’Ayumi es va quedar un moment sense paraules. Va deixar la forquilla i el ganivet, es va fregar els llavis amb el tovalló i es va quedar mirant la cara de l’Aomame amb els ulls mig tancats.

– ¿Una dona tan guapa com tu? No m’ho crec.

– És que no hi tenia gens ni mica d’interès.

– ¿En els homes, no hi tenies interès?

– Només hi ha hagut una persona, que m’hagi agradat -va dir l’Aomame-. Quan tenia deu anys me’n vaig enamorar i li vaig agafar la mà.

– Et vas enamorar d’un nen quan tenies deu anys. ¿I ja està?

– Ja està.

L’Ayumi va agafar la forquilla i el ganivet i va fer les gambes a talls ben petits mentre rumiava.

– ¿I ara on és, aquest noi? ¿Què fa?

L’Aomame va fer que no amb el cap.

– No ho sé. Quan fèiem tercer i quart de primària anàvem a la mateixa classe d’una escola d’Ichikawa, a la prefectura de Chiba, però a cinquè jo vaig venir a estudiar a una escola de Tòquio, i des de llavors no l’he tornat a veure, ni hi he parlat. L’únic que sé, d’ell, és que, si encara és viu, ara ha de tenir vint-i-nou anys; potser en farà trenta a la tardor.