Haruki Murakami - 1Q84

La Fukaeri va fer que no amb el cap.

– Tenim un pis a Shinanomachi.

– ¿I quan se’t fa tard, et quedés a dormir allà, doncs?

– Futamatao és massa lluny.

Igual que l’altra vegada, la Fukaeri va agafar la mà esquerra d’en Tengo mentre caminaven cap a l’estació, tal com una nena petita s’agafaria a la mà d’una persona gran. Tanmateix, a ell se li accelerava el cor, estant agafat de la mà d’una noia tan bonica com ella.

Quan van arribar a l’estació, la Fukaeri va deixar anar la mà d’en Tengo i va comprar un bitllet fins a Shinanomachi a la màquina.

– No et preocupis per la roda de premsa -va dir la Fukaeri.

– No estic gens preocupat.

– No cal que et preocupis perquè ho faré bé.

– Ja ho sé -va dir en Tengo-. No estic preocupat. Segur que anirà bé.

Sense dir res, la Fukaeri es va dirigir a l’entrada de la zona de vies i va desaparèixer entre la gent.

Després de separar-se de la Fukaeri, en Tengo va entrar en un petit bar de prop de la llibreria Kinokuniya i va demanar un gintònic. Era un bar on anava de vegades. La decoració tenia un aire antic, i li agradava que no hi hagués música. Assegut sol a la barra, es va mirar un moment, sense pensar res, la mà esquerra, la que li havia agafat la Fukaeri feia una estona. Encara hi notava els dits de la noia. Després en va recordar la forma del pit, d’aquell pit tan bonic; era tan bella i tan perfecta que pràcticament no li produïa cap atracció sexual.

Mentre pensava això li van venir ganes de trucar a la seva amiga casada. Tant era, de què parlessin: dels problemes que li provocaven les nenes, de l’índex de popularitat del govern de Nakasone o del que fos. Només volia sentir-li la veu dient alguna cosa. Si hagués pogut, hauria volgut quedar amb ella a qualsevol lloc per anar-se’n al llit. Però no li podia trucar a casa: podia ser que el telèfon l’agafés el seu marit, o les seves filles. Ell no li trucava mai: havien fet aquest tracte.

En Tengo va demanar un altre gintònic i mentre l’esperava es va imaginar a si mateix en una barqueta, baixant pels ràpids d’un riu. «Quan caiguem per la cascada, caiguem-hi junts, sense estar-nos de res», li havia dit en Komatsu per telèfon. Però no sabia si podia confiar en les seves paraules. ¿No saltaria sol a una roca de la vora, en Komatsu, quan tinguessin la cascada just al davant, tot dient-li: «Perdona, Tengo, em sap greu, però acabo de recordar que havia de fer una cosa; et deixo encarregat de tot, eh»? I al final no tindria escapatòria i seria només ell, qui cauria per la cascada sense estar-se de res. No era pas impossible. No: era força probable.

En tornar a casa i adormir-se va tenir un somni, un somni clar com feia temps que no havia tingut. Al somni, ell era una petita peça entre totes les que formaven un trencaclosques gegant. Però no era una peça determinada, sinó que anava canviant de forma de tant en tant. Com és natural, no encaixava enlloc. Això feia que provés diverses maneres de trobar el seu lloc, i que, en el temps de què disposava, hagués d’aplegar les pàgines d’una partitura per a timbala. El fort vent que bufava s’havia endut la partitura i les pàgines estaven escampades pertot arreu. Les havia d’anar reunint d’una en una, i després n’havia de comprovar el número de pàgina i posar-les en ordre. Mentre ho feia, el seu cos continuava canviant de forma, com si fos una ameba. La situació se li havia escapat de les mans. A la fi apareixia la Fukaeri i li agafava la mà esquerra. Llavors en Tengo deixava de canviar de forma. El vent també s’aturava de sobte i deixava d’esbarriar les pàgines de la partitura. Quina sort, pensava en Tengo, però el temps de què disposava s’acabava llavors mateix. «S’ha acabat», li deia la Fukaeri en veu baixa. Amb una sola frase, és clar. El temps s’aturava per complet i s’acabava el món. A poc a poc, la Terra deixava de girar i la llum i els sons desapareixien.

L’endemà, quan es va despertar, el món continuava existint sense novetat i tot ja estava en moviment, avançant i atropellant totes les criatures que trobava al seu pas, com el carro gegant de la mitologia índia.

L’endemà a la nit hi continuava havent, efectivament, dues llunes. La més grossa era la de sempre. Tota ella era d’un color increïblement blanc, com si acabés de passar a través d’una muntanya de cendres, però, a banda d’això, era la lluna que des de sempre s’havia vist al cel, la lluna en la qual un dia calorós de l’estiu del 1969 es va fer un petit gran pas. I al seu costat hi havia una lluna petita de forma irregular i tonalitat verdosa, que acompanyava tímidament la grossa, com si fos un nen nascut amb una malformació.

L’Aomame va pensar que segur que el seu cap no acabava de rutllar. De lluna, des de sempre, n’hi havia hagut només una, i ara també n’hi havia d’haver una de sola. Si de sobte hi hagués dues llunes, això hauria d’influir de diverses maneres en la vida de la gent. Per exemple, el moviment de les marees hauria quedat totalment alterat, i se n’hauria parlat molt àmpliament a tot arreu. Era impossible, que ella no se n’hagués adonat, que per alguna raó no n’hagués llegit cap article al diari.

Però, ¿devia ser així, realment? ¿En podia estar segura al cent per cent?

L’Aomame va arrufar el front durant un moment. Al seu voltant continuaven passant coses estranyes. El món seguia un curs propi en zones que ella no coneixia, com si juguessin a un joc en el qual tot es pogués moure, només, quan ella tenia els ulls tancats. En aquest cas, potser el fet que hi hagués dues llunes al cel no s’havia de considerar pas tan estrany. Potser la segona lluna havia aparegut a l’espai de sobte, sense que ella en fos conscient, com una mena de cosí llunyà de la primera lluna que s’havia presentat i havia decidit quedar-se al seu camp gravitatori.

La policia havia renovat els uniformes i les armes, i a les muntanyes de Yamanashi hi havia hagut un enfrontament armat molt violent entre les forces policials i un grup extremista. I tot això s’havia produït sense que ella en sabés res. També havia aparegut la notícia que els Estats Units i la Unió Soviètica col·laboraven per construir una base permanent a la superfície de la lluna. ¿Hi devia haver alguna relació entre aquests fets i l’aparició de la segona lluna? Va intentar recordar si a les microformes dels diaris que havia llegit a la biblioteca hi havia algun article que tingués relació amb l’aparició d’una segona lluna, però no en tenia cap de present.

Tant de bo ho pogués preguntar a algú. Però no se li acudia a qui, ni de quina manera ho podia preguntar. ¿Havia de demanar, per exemple: «Ei, em sembla que hi ha dues llunes al cel; ¿que ho podries anar a mirar?»? Però, ben pensat, era una petició totalment absurda. Si era veritat que ara hi havia una lluna més, seria molt estrany que ella no en sabés res, i si, en canvi, hi continués havent només l’única lluna de sempre, de ben segur que la prendrien per boja.

L’Aomame es va arrepapar a la cadira d’alumini, va posar tots dos peus a la barana i va pensar deu maneres diferents de formular la pregunta. També les va pronunciar en veu alta. Totes, però, sonaven igual d’estúpides. No hi havia res a fer: era la situació mateixa, que era absurda, i per tant era evident que no podia pretendre fer-ne cap pregunta amb solta.

Va decidir que de moment deixaria de banda la qüestió de la segona lluna. Ja se la tornaria a mirar més endavant, perquè de moment, a la pràctica, no li causava cap inconvenient. I, a més a més, també podia ser que quan se n’adonés ja hagués desaparegut.