Haruki Murakami - 1Q84

– Molt bé -va dir l’Aomame. Es va mossegar un moment el llavi i després va tornar a parlar:- si hi ha res que jo pugui fer, l’ajudaré.

La mestressa va estirar les mans cap a l’Aomame i li va agafar les seves. A partir de llavors, l’Aomame va compartir el seu secret amb la mestressa, així com les missions i «allò» que s’assemblava a la bogeria. No: potser allò era bogeria, amb tots els ets i uts. Tanmateix, ella no hauria sabut dir on començava i on acabava, la bogeria. A més a més, els homes que la mestressa i ella enviaven a l’altre món no es mereixien ni la més mínima compassió.

– Encara no ha passat gaire temps des que vas enviar a l’altre barri aquell home, a l’hotel de Shibuya -va dir la mestressa en veu baixa. En dir «enviar a l’altre barri» va sonar com si estigués parlant d’una mudança de mobles.

– D’aquí a quatre dies farà dos mesos, exactament -va precisar l’Aomame.

– No fa ni dos mesos -va continuar la mestressa-. Per tant, encara no és gens aconsellable que et demani que facis una altra feina. Com a mínim, voldria esperar-me mig any. Si reduïm aquest interval, la càrrega psicològica que et provoca es pot fer massa gran, perquè… No sé com dir-ho… No es tracta d’una feina normal i corrent. A més a més, podria ser que algú se n’estranyés, si l’índex de morts per atac de cor fos massa alt, entre els marits de les dones que passen per la meva casa d’acollida.

L’Aomame va somriure una mica, abans de parlar.

– Hi ha gent que sospita de tot, al món.

La mestressa també va somriure.

– Ja ho saps, que sóc una persona molt cautelosa. No em refio de les casualitats, les expectatives o la sort. Considero totes les possibilitats pacífiques, fins a l’última, i només recorro a aquesta quan no n’hi ha absolutament cap altra. I, quan em veig forçada a recórrer a aquesta possibilitat, evito tots els riscos que sóc capaç de preveure. Sospeso amb cura i precisió tots els factors que hi intervenen, ho preparo tot fins a l’últim detall i, quan estic segura que tot és correcte, et demano que ho facis. Per això, fins ara, no hem tingut mai cap mena de problema. Tinc raó, ¿oi?

– Sí -va reconèixer l’Aomame. Era realment així. Ella preparava l’eina i anava al lloc que li havien indicat. La situació s’havia preparat amb antelació i amb la màxima cura. Ella clavava una sola vegada l’agulla llarga i fina en aquell punt exacte del clatell de l’home i després, un cop comprovat que l’havia «enviat a l’altre barri», se n’anava. Fins ara, tot s’havia dut a terme de la manera prevista, sense incidents.

– Aquesta vegada, però, i per molt greu que em sàpiga, t’he de demanar que facis una cosa que no és gens raonable. Encara no hem madurat el pla, hi ha molts factors que no tenim clars i és possible que no et puguem proporcionar una situació tan favorable com les que has tingut fins ara. Les circumstàncies són una mica diferents de les de les altres vegades.

– ¿En què, són diferents?

– La situació de l’home no és gens corrent -va dir la mestressa, escollint les paraules amb molta cura-. Concretament, i per començar, està molt ben vigilat.

– ¿És un polític, o alguna cosa d’aquestes?

La mestressa va fer que no amb el cap.

– No, no és un polític. Ja t’ho explicaré després, això. També he pensat molt en maneres d’encarregar-me’n sense enviar-t’hi a tu, però no sembla que n’hi hagi cap que pugui funcionar. Cap mètode normal no serviria de res. Em sap molt de greu, però no se m’acut cap altra manera de fer-ho que demanar-t’ho a tu.

– ¿Corre pressa, aquesta feina? -va preguntar l’Aomame.

– No, no és que corri pressa; no tenim cap termini concret, per fer-la. Però com més triguem, més persones podrien quedar afectades. A més a més, només tindrem un nombre limitat d’oportunitats. Si en deixem escapar alguna, no sabem quan en podrem tenir una altra.

A fora s’havia fet força fosc i al solàrium regnava el silenci. L’Aomame es va preguntar si devia haver sortit la lluna, però des del lloc on estava asseguda no es veia.

La mestressa va continuar.

– Miraré d’explicar-te la situació amb el màxim de detall possible, però abans voldria que coneguessis algú. Ara l’anirem a veure totes dues.

– ¿Viu a la casa d’acollida, ara, aquesta persona? -va preguntar l’Aomame.

La mestressa va sospirar a poc a poc i del fons de la seva gola va sorgir un petit soroll. Als ulls li brillava una llum especial que no hi tenia normalment.

– La van enviar aquí fa sis setmanes, des de l’oficina d’assessorament. Durant quatre setmanes no va obrir la boca, potser perquè estava en estat de xoc; la qüestió era que havia perdut completament la paraula. Només en sabíem el nom i l’edat, i que l’havien trobada dormint a l’estació en un estat lamentable. Els serveis de protecció la van acollir i la van fer voltar per diversos llocs, fins que ens la van enviar a nosaltres. Jo hi he anat parlant a poc a poc, amb molta paciència, i he trigat molt temps a aconseguir que entengués que aquí estava segura i que no havia de tenir por de res. Ara ja diu algunes coses; coses curtes i molt confuses, però ajuntant aquests fragments m’he pogut fer una idea aproximada de què li devia passar. És una cosa terrible, molt difícil d’explicar; una tragèdia.

– ¿La va maltractar el marit?

– No -va dir la mestressa, amb la gola seca-: només té deu anys, ella.

La mestressa i l’Aomame van travessar juntes el jardí, van passar per una petita porta de fusta tancada amb clau i es van dirigir a la casa d’acollida que hi havia al costat. Era un edifici de pisos fet de fusta, petit i acollidor, on abans, quan hi havia més gent treballant a la mansió, vivien principalment les persones que hi servien. Tenia dues plantes i la construcció en si era elegant, però no estava en prou bon estat per poder-ne llogar els pisos com a habitatges. Tanmateix, estava prou bé per servir de refugi a les dones que de moment no tenien on anar. Uns vells roures estenien les branques al voltant de l’edifici com si el volguessin protegir, i a la porta d’entrada hi havia una vidriera amb motius molt bells. En total hi havia deu apartaments. De vegades eren tots plens, i de vegades gairebé tots eren buits, però el més habitual era que hi visquessin discretament unes cinc o sis dones. Ara hi havia llum a les finestres de la meitat d’habitacions. A banda dels crits d’algun nen petit que se sentien de tant en tant, sempre hi regnava un silenci que arribava a ser estrany: semblava que l’edifici mateix contingués la respiració. No s’hi sentien els sons que acostumen a acompanyar la vida domèstica. A prop de l’entrada hi havia lligat un pastor alemany femella, que grunyia una mica quan algú s’hi acostava, i després bordava uns quants cops. L’Aomame no sabia qui l’havia entrenat, però quan era un home, qui s’hi acostava, bordava molt fort. Tanmateix, la persona a qui estava més avesada era en Tamaru.

Quan s’hi va acostar la mestressa, la gossa va deixar de grunyir immediatament i va començar a roncar i a remenar vivament la cua. La mestressa s’hi va inclinar i li va fer uns copets al cap. L’Aomame li va tocar rere les orelles. La gossa la recordava: era molt intel·ligent. I, per alguna raó, li agradaven els espinacs. Després, la mestressa va obrir la porta d’entrada amb la clau.

– Una de les dones que hi ha aquí té cura de la nena -va dir la mestressa a l’Aomame-. Viu amb ella al mateix apartament i procura no treure-li els ulls de sobre, perquè encara ens fa una mica de por, que es quedi sola.

A la casa d’acollida s’animava les dones a ajudar-se les unes a les altres en el dia a dia, a explicar-se les experiències per les quals havien hagut de passar i a compartir tàcitament el dolor que sentien. Moltes, gràcies a això, s’anaven recuperant soles, a poc a poc. Les que feia més temps que s’hi estaven explicaven a les que hi arribaven després l’essencial de la vida que es feia a la casa, i els donaven les coses que necessitaven. En principi hi havia torns per cuinar i netejar. Òbviament, entre elles hi havia qui volia estar sola i no explicar res sobre la seva experiència, i es respectava el desig de solitud i silenci d’aquestes dones. Tanmateix, la majoria s’alegrava de poder compartir les seves vivències amb altres dones que havien viscut el mateix, i de relacionar-s’hi. A dins la casa estava prohibit beure i fumar, així com que hi entrés i en sortís ningú que no en tingués autorització, però a banda d’aquestes regles no n’hi havia cap altra de concreta.