Haruki Murakami - 1Q84

– ¿Quanta gent hi ha, en total, que n’estigui al corrent?

– A part d’ella mateixa, tres persones -va dir el Professor-: jo, la meva filla Azami i tu. No ho sap ningú més.

– ¿No ho saben, els professors de l’escola on va anar l’Eri?

– No. És una escola de poble molt petita. No deuen haver sentit parlar mai de la dislèxia. I, a més a més, hi va anar durant molt poc temps, a l’escola.

– Així, potser sí que podríem aconseguir d’amagar-ho.

El Professor es va mirar un moment en Tengo, com si estigués intentant valorar-lo.

– Sembla que l’Eri hi confia, en tu -li va dir al cap de poc-, tot i que no acabo d’entendre per què. Però…

En Tengo va callar, tot esperant que continués.

– Però jo hi confio, en l’Eri, i si ella diu que podem deixar l’obra a les teves mans, jo no puc fer res més que acceptar-ho. De tota manera, hi ha unes quantes coses relacionades amb ella que hauríeu de saber, si realment teniu la intenció de continuar amb el vostre pla -va dir el Professor, espolsant-se unes quantes vegades el genoll dret dels pantalons com si hi tingués algun fil-: on va viure, i com, quan era petita, i com va ser que jo me’n vaig fer càrrec. Si t’ho començo a explicar, ens hi estarem força estona.

– L’escolto -va dir en Tengo.

La Fukaeri es va redreçar al costat d’en Tengo. Encara s’aguantava el coll del càrdigan amb totes dues mans i el mantenia al voltant del seu.

– Molt bé -va dir el Professor-. Hem de recular a la dècada dels seixanta. El pare de l’Eri i jo vam ser amics íntims durant molt temps. Jo tenia deu anys més, però tots dos fèiem de professors a la mateixa facultat de la mateixa universitat. El nostre caràcter i la nostra visió del món eren força diferents, però congeniàvem molt. Tots dos ens havíem casat força grans, i tots dos havíem tingut una filla al cap de poc temps de casats, i com que vivíem a la mateixa residència, les nostres famílies sempre anaven juntes a tot arreu. La feina també ens anava bé: en aquella època, ens veníem com a «acadèmics agressius», i de tant en tant sortíem als mitjans de comunicació. Va ser una època plena d’alegria, per diverses raons.

»Però a mesura que s’acostava la fi de la dècada dels seixanta, el món va començar a fer pudor de socarrim. Als setanta, amb vista a la renovació del tractat de pau entre el Japó i els Estats Units, el moviment estudiantil va començar a intensificar-se, la universitat va ser clausurada, hi va haver xocs amb les forces d’ordre públic, es van produir sagnants enfrontaments interns i hi va haver morts. Tot això va fer que la situació es tornés força complicada, i jo vaig decidir deixar la universitat. Ja de bon principi no m’agradava gaire el món acadèmic, i en aquella època se’m va fer totalment insuportable. Tant me feien els qui anaven a favor del sistema com els qui hi anaven en contra: tot plegat, allò no era res més que un enfrontament entre organitzacions diferents. I jo, per començar, no hi confio, en les organitzacions, siguin grans o petites. Per l’edat que aparentes, tu llavors encara no hi devies ser, a la universitat, ¿oi?

– Quan jo hi vaig entrar les protestes ja havien estat totalment reprimides.

– Vas arribar acabada la festa.

– Sí.

El Professor va aixecar un moment les mans enlaire i després les va abaixar fins a col·locar-se-les damunt dels genolls.

– Jo vaig deixar la universitat, i el pare de l’Eri també en va sortir al cap de dos anys. En aquella època, ell compartia les idees revolucionàries de Mao Zedong i donava suport a la Revolució Cultural xinesa, perquè llavors pràcticament no teníem cap informació sobre fins a quin punt arribava a ser cruel i inhumana l’altra cara de la Revolució Cultural. Citar els textos de Mao Zedong es va convertir en una mena de moda, entre una part dels intel·lectuals. El pare de l’Eri va crear una organització d’estudiants, una mena d’exèrcit radical semblant a l’Exèrcit Roig, i va participar en la vaga de la universitat. Hi va haver estudiants d’altres universitats que van entrar a l’organització seguint-lo a ell. Durant un temps, el grup que liderava va arribar a ser força gran. A petició de la direcció de la universitat, les forces antiavalots hi van irrompre, el van detenir juntament amb els estudiants que s’hi havien fet forts i van presentar càrrecs en contra seva. Després, en vista dels fets, el van acomiadar. L’Eri encara era molt petita, i segurament no se’n recorda gens, de tot això.

La Fukaeri no va dir res.

– El seu pare es deia Tamotsu Fukada, i en sortir de la universitat va aplegar deu alumnes que havien format el nucli del seu Exèrcit Roig i van entrar tots a l’Escola Takashima. Com que la major part dels alumnes havien estat expulsats de la universitat, el més urgent era trobar un lloc on anar, i Takashima no era una mala opció. Se’n va parlar una mica, als mitjans de comunicació. ¿N’havies sentit res?

En Tengo va fer que no amb el cap:

– No, no res.

– La família Fukada hi va anar tota junta; és a dir, la seva dona i l’Eri el van acompanyar. Tota la família va entrar a Takashima. ¿Saps què és, oi, l’Escola Takashima?

– En sé quatre coses -va dir en Tengo-. És una mena de comuna en la qual tots els aspectes de la vida quotidiana són compartits, i que viu de l’agricultura. També treballen molt amb productes làctics, a tot el país. Neguen totalment la propietat privada, i tot el que posseeixen és propietat col·lectiva.

– Això mateix. En Fukada buscava la seva utopia al sistema de Takashima -va dir el Professor, amb aire trist-. Però no cal dir que les utopies no existeixen, per molt que les busquem, igual que la pedra filosofal o la joventut eterna. El que fan a Takashima, si vols saber la meva opinió, és fabricar robots incapaços de pensar. Et treuen els engranatges del cervell que et permeten pensar les coses per tu mateix. És un món com el que George Orwell va descriure a la seva novel·la. Però com ja deus saber, no n’hi ha pas poca, al món, de gent que el que vol és viure en aquest estat de mort cerebral. Perquè, al capdavall, és més fàcil així, perquè no has de pensar en res complicat i l’únic que has de fer és callar i seguir les ordres dels de dalt. I no passes gana. Potser sí que Takashima és la utopia, per a la gent que vol viure en un món com aquest.

»Però en Fukada no era aquesta mena de persona. Era una persona que volia pensar-ho tot per ell mateix, un home que s’havia guanyat la vida treballant professionalment en això. Evidentment, això ja ho sabia, de bon començament. Quan el van expulsar de la universitat es va endur els alumnes més intel·ligents, i, com que no tenia cap altre lloc on anar, va triar aquell per refugiar-s’hi de moment. Dit d’una altra manera: el que li interessava a ell eren els coneixements que li podia proporcionar el sistema de Takashima. El primer de tot, per a ells, era aprendre’n les tècniques agrícoles. Tant en Fukada com els estudiants havien crescut a la ciutat i no en sabien absolutament res, d’agricultura, igual que jo no sé com es construeix un coet. Per tant, n’havien d’aprendre els coneixements i les tècniques pràctiques partint de zero. I també tenien moltes coses a aprendre sobre distribució de mercaderies, les possibilitats i els límits de l’agricultura de subsistència o les regles concretes que han de regir la vida comunitària. Van viure durant dos anys a Takashima i hi van aprendre tot allò que hi havia per aprendre. Tots aprenien molt ràpid, quan els interessava. Van analitzar amb molta cura els punts forts i els punts febles de Takashima. Després, en Fukada va deixar Takashima amb un grup d’estudiants que el van seguir i se’n va independitzar.