Haruki Murakami - 1Q84

– Moltes gràcies per dir-ho, però, de fet, encara no sóc novel·lista. Només estic provant d’escriure novel·les.

– Provant.

– És a dir, que intento aprendre’n a força d’equivocar-me.

– Ja ho entenc -va dir el Professor, i es va fregar les mans lleument, com si s’adonés per primera vegada que l’habitació estava glaçada-. I, pel que he sentit, vols refer la novel·la que ha escrit l’Eri perquè sigui més bona i intentar que guanyi el premi per a nous autors d’una revista literària. I voleu presentar-la a ella com a novel·lista. ¿Ho dic bé?

En Tengo va escollir les paraules amb molt de compte.

– Bàsicament, sí. Aquest pla el va pensar un editor que es diu Komatsu. Jo no sé si realment el podem dur a terme, però, ni tampoc si és correcte des d’un punt de vista ètic. La part que em correspon a mi en aquesta història és només la de reescriure el text de Crisàlide d’aire. O sigui, que hi faig una aportació tècnica. De l’altra part se’n fa responsable aquest editor, en Komatsu.

El Professor va estar-se un moment concentrat, pensant alguna cosa. La sala havia tornat a quedar en silenci, i semblaven sentir-se els engranatges del seu cervell funcionant. Després va tornar a parlar.

– Ha estat aquest tal Komatsu qui ha tingut aquesta idea i tu hi col·labores en l’aspecte tècnic.

– Exactament.

– Jo vinc del món acadèmic i la veritat és que no m’apassionen gaire, les novel·les, de manera que no conec les pràctiques habituals en aquest àmbit, però em fa tota la impressió que això que vosaltres voleu fer és una mena d’estafa. ¿O m’equivoco?

– No, no s’equivoca. A mi em fa la mateixa impressió -va dir en Tengo.

El Professor va esbossar una ganyota.

– Però, tot i que dius que tens dubtes sobre si aquest pla és ètic, estàs disposat a continuar-hi participant.

– Potser no és exacte dir això de continuar, però és veritat que hi vull participar.

– ¿I com és, això?

– Aquesta és la pregunta que m’he estat fent a mi mateix durant aquesta última setmana -va dir en Tengo amb tota sinceritat.

El Professor i la Fukaeri van esperar callats que en Tengo continués parlant.

– Tant la raó, com el sentit comú, com l’instint em diuen que m’aparti d’aquesta història sense perdre ni un moment. Normalment sóc una persona seriosa i amb sentit comú, i no m’agraden els jocs ni les aventures. Potser hauria de dir que sóc tímid, més aviat. Però, just aquesta vegada, sóc totalment incapaç de dir que no a aquesta idea tan perillosa que ha tingut en Komatsu. I per una sola raó: Crisàlide d’aire m’agrada moltíssim. Si es tractés d’una altra obra, hauria dit que no a l’instant.

El Professor va mirar la cara d’en Tengo amb expressió de sorpresa.

– És a dir, que a tu no t’interessa la part del pla que implica fer una estafa però tens un gran interès a reescriure l’obra. ¿Vols dir això?

– Això mateix. Hi tinc més que un «gran interès». Si Crisàlide d’aire s’ha de reescriure, no penso deixar que sigui ningú altre, que ho faci.

– Ja ho veig -va dir el Professor, i va fer una cara com si s’hagués posat una cosa àcida a la boca sense adonar-se’n-. Ja ho veig. Em sembla que ja ho entenc, més o menys, com et sents. ¿I l’objectiu d’aquest Komatsu, quin és? ¿Els diners? ¿O bé la fama?

– Si li dic la veritat, jo tampoc no ho acabo d’entendre, què vol en Komatsu -va dir en Tengo-. Però diria que el que l’empeny a fer això és alguna cosa més important, que els diners o la fama.

– ¿Per exemple?

– Potser ell no ho admetria, però en Komatsu també té una obsessió per la literatura. Aquesta mena de gent sempre busca el mateix: trobar alguna cosa que, sense cap mena de dubte, sigui autèntica, encara que només sigui una vegada a la vida, i oferir-la al món en safata.

El Professor va observar la cara d’en Tengo durant un moment.

– És a dir, que tots dos teniu una raó diferent per fer-ho; una raó que no són els diners ni la fama.

– Sí, crec que seria això.

– Però sigui quina sigui la raó que tingueu, tal com dius, es tracta d’un pla força perillós. Si en algun moment del procés la veritat sortís a la llum, és segur que hi hauria un escàndol, i les crítiques que rebríeu no anirien dirigides només a vosaltres dos. Podria ser que la vida de l’Eri, que només té disset anys, en sortís afectada d’una manera fatal. Això és el que em preocupa més, de l’assumpte de què estem parlant.

– És normal, que estigui preocupat -va dir en Tengo fent que sí amb el cap-. Té tota la raó.

L’espai que separava les celles negres i espesses del Professor es va reduir un centímetre.

– Però, igualment, encara que això pugui representar un perill per a l’Eri, tu em demanes que et deixi reescriure Crisàlide d’aire.

– Tal com li he dit abans, aquest desig que sento no té res a veure amb la lògica ni amb el sentit comú, i no el puc controlar. Evidentment, faré tot el que pugui perquè a l’Eri no li passi res, però tampoc no li puc prometre que no correrà cap perill. Això seria dir una mentida.

– Ja ho veig -va dir el Professor, i va tossir una vegada com per fer una pausa en la seva argumentació-. Sembla que ets una persona honesta, tot i les circumstàncies.

– Com a mínim, intento ser tan franc com puc.

El Professor es va observar un moment les mans, que s’havia posat damunt els genolls, com si fossin una cosa insòlita. En va mirar els dorsos i després les va girar i en va observar els palmells. Aleshores va alçar el cap i va parlar.

– ¿I, així, a en Komatsu li sembla que aquest pla pot funcionar?

– La seva opinió és que «en qualsevol assumpte sempre hi ha dues cares que cal considerar» -va dir en Tengo-: la cara bona i la cara no tan dolenta.

El Professor va riure.

– Una opinió força insòlita. Aquest Komatsu, ¿és molt optimista o confia molt en si mateix?

– Ni una cosa ni l’altra. Només és un cínic.

El Professor va fer lleugerament que no amb el cap.

– Doncs si és un cínic, vol dir que és molt optimista. O bé confia molt en si mateix. Ha d’anar per aquí.

– Potser sí que hi té tirada.

– Deu ser una persona complicada.

– Força complicada -va dir en Tengo-. Però no és gens ruc.

El Professor va sospirar lentament. Després es va girar cap a la Fukaeri.

– ¿Què et sembla, Eri? ¿Què en penses, tu, d’aquest pla?

La Fukaeri va fitar un punt indeterminat de l’espai durant un moment i després va dir:

– Em sembla bé.

El Professor va aportar les paraules que faltaven a la resposta concisa de la Fukaeri:

– O sigui, que no t’importa que aquest home reescrigui Crisàlide d’aire.

– No m’importa -va respondre la Fukaeri.

– Podria ser que tinguessis problemes, per culpa d’això.

La Fukaeri no va respondre: es va limitar a abrigar-se encara més bé amb el coll del càrdigan. Tanmateix, els gestos amb què ho va fer mostraven ben clarament la fermesa de la decisió que havia pres.

– Potser té raó, la noia -va dir el Professor, com si es donés per vençut.

En Tengo observava les petites mans de la Fukaeri, que s’havien convertit en punys.

– Hi ha un altre problema, però -va dir el Professor-. En Komatsu i tu voleu donar a conèixer Crisàlide d’aire i presentar l’Eri com a novel·lista. Però aquesta noia té un problema de lectura: dislèxia. ¿Ho sabíeu, això?

– Me n’he assabentat per sobre fa una estona, al tren.

– Segurament és de naixement. Per culpa d’això, sempre s’han pensat que té alguna mena de retard mental, a l’escola, però en realitat és una noia molt intel·ligent. Té una saviesa molt profunda. Però, igualment, el fet que tingui dislèxia no pot pas afavorir gaire el vostre pla, per dir-ho suaument.