Haruki Murakami - 1Q84

Sentia la seva pròpia respiració agitada. Era com si, de sobte, tingués el cos totalment dividit en dues meitats: una volia acceptar el fet que en Tengo era allà al davant; l’altra es negava a acceptar-ho, i el volia apartar cap on no el veiés, per intentar de convèncer-se que allò no estava passant. Aquelles dues forces que anaven en direccions oposades mantenien una intensa lluita a l’interior de l’Aomame: totes dues feien el possible per arrossegar-la cap als seus objectius respectius, i semblava que la carn se li hagués d’esquinçar, que les articulacions se li haguessin de desconjuntar, que se li haguessin de trencar els ossos.

Volia sortir corrent cap al parc, pujar al tobogan on era en Tengo i parlar amb ell. Però, ¿què li podia dir? No sabia quins músculs de la boca havia de moure. Això no obstant, segurament, aconseguiria dir-li alguna cosa. «Em dic Aomame, i fa vint anys et vaig agafar la mà en una aula d’una escola primària d’Ichikawa. ¿Te’n recordes?».

¿Li havia de dir això?

Segur que li podia dir alguna cosa amb més cara i ulls.

L’altra meitat li ordenava que es quedés amagada a la terrassa, sense moure’s. Ja no hi podia fer res, ella. ¿Que potser no tenia raó? La nit passada havia fet un tracte amb el Líder. Havia renunciat a la seva vida a canvi que en Tengo se salvés. Havia aconseguit que ell pogués continuar viu. Aquell havia estat el tracte, i ja estava fet. Ella havia estat d’acord a enviar el Líder a l’altre món i a lliurar la seva pròpia vida. ¿Què en trauria, ara, de posar-se a xerrar del passat amb en Tengo? ¿I què faria, si ell ni tan sols la recordés, o només la recordés com «la nena patètica que deia aquella oració tan estrambòtica»? ¿Com se sentiria, ella, llavors, quan s’hagués d’enfrontar amb la mort?

Pensant això, el cos se li va tensar i endurir, i li va començar a tremolar lleugerament. Era incapaç de contenir aquella tremolor, com si estigués molt refredada i tingués calfreds. Semblava que se li hagués congelat la part de dins del cos. Es va abraçar a si mateixa amb tots dos braços i va estar una estona tremolant de fred; mentrestant, però, no va apartar ni un moment la mirada d’en Tengo, assegut a dalt del tobogan, mirant cap al cel. Li feia l’efecte que així que n’apartés la mirada, ell desapareixeria.

Volia que en Tengo l’abracés, que l’acariciés amb aquelles mans grosses, i sentir al cos la seva escalfor. Volia que li acariciés tots els racons del cos, que l’escalfés, que li fes desaparèixer la gelor que sentia a dins. I que després la penetrés i la remogués completament, com es remou el cacau amb una cullera, a poc a poc i fins al fons. Si l’hi feia, a ella no li importaria morir llavors mateix. De debò.

No, no era veritat, va pensar l’Aomame. Si l’hi feia, potser ella ja no voldria morir, potser voldria estar amb ell per sempre més. Potser la resolució de morir que havia pres s’evaporaria totalment, com la rosada quan surt el sol. O potser el voldria matar. Potser agafaria la Heckler & Koch i primer el mataria a ell d’un tret i després es dispararia al cervell. No tenia ni la més remota idea de què passaria, amb què podia sortir.

¿Què havia de fer?

No aconseguia decidir què havia de fer. Tenia la respiració agitada. Sentiments de tota mena se substituïen els uns als altres, xocaven entre ells. Tampoc no era capaç de seguir una sola línia de pensament. ¿Què era el que havia de fer, què era el que no havia de fer? Només sabia una cosa: que volia que l’abracessin aquells braços forts, ara i aquí. Després ja passaria el que hagués de passar; ja ho decidiria Déu, o el dimoni.

Es va decidir. Va anar al lavabo i es va eixugar el rastre de les llàgrimes amb una tovallola. Es va posar davant del mirall i es va arreglar els cabells ràpidament. Tenia la cara feta un daltabaix, amb els ulls injectats de sang. I anava vestida d’una manera espantosa: amb un xandall de punt descolorit i una pistola semiautomàtica de nou mil·límetres entaforada a la goma del cinturó, com si tingués un bon estrany a l’esquena. No es podia presentar davant de la persona que havia esperat durant vint anys amb aquella pinta. Potser s’hauria de posar una roba una mica més presentable. Però ara ja no s’hi podia fer res, no tenia temps per canviar-se. Es va calçar unes vambes de pressa, va sortir de l’apartament sense tancar amb clau i va baixar els tres pisos corrent per l’escala d’emergència. Després va travessar el carrer, va entrar al parc desert i va anar al tobogan. En Tengo, però, ja no hi era. Al capdamunt del tobogan, il·luminat per la llum artificial del fanal de mercuri no hi havia ningú: era més fosc, més fred, més buit, que la cara oculta de la lluna.

¿Devia haver estat una il·lusió?

No, no havia estat cap il·lusió, va pensar, panteixant. En Tengo era allí, fins feia no res, n’estava segura. Es va enfilar al tobogan, s’hi va posar dempeus i va mirar al voltant. No es veia ningú. Però no podia haver anat gaire lluny. Era allí feia uns quants minuts. Ella n’havia trigat quatre o cinc, només. Si corria, encara el podia atrapar.

S’hi va repensar, però. Es va haver de retenir gairebé a la força. No, no ho podia fer. Ni tan sols sabia cap on havia anat, ell. No volia córrer sense rumb pels carrers de Kôenji, de nit, cercant en Tengo. No era el que havia de fer. Mentre era a la cadira d’exterior de la terrassa, sense poder decidir què calia fer, en Tengo havia baixat del tobogan i havia marxat caminant cap a alguna banda. Si s’hi parava a pensar, aquell era el seu destí: dubtar, continuar dubtant, perdre momentàniament la capacitat de decisió i que, mentrestant, en Tengo s’allunyés d’ella. Era això, el que li havia passat.

Es va dir que, al capdavall, ja estava bé, així. Potser era el millor. Com a mínim s’havia trobat amb en Tengo. L’havia pogut veure a l’altra banda del carrer, i tremolar davant la possibilitat que ell l’abracés. Encara que només hagués estat durant pocs minuts, havia pogut experimentar amb tot el cos aquella esperança, aquella intensa felicitat. Va tancar els ulls, es va agafar a la barana i es va mossegar el llavi.

Es va asseure a dalt del tobogan i va mirar a la banda sud-est del cel en la mateixa posició que havia adoptat en Tengo. Hi brillaven les dues llunes, la grossa i la petita. Després va mirar la terrassa del tercer pis de l’edifici. Hi havia llum a l’apartament. Fins feia un moment, havia estat mirant en Tengo, assegut allí, des de la terrassa d’aquell apartament, i encara semblava que hi quedava un rastre de la profunda incertesa que hi havia sentit.

El nom que havia donat a aquell món era el de 1Q84. Hi havia entrat feia mig any, més o menys, i ara es disposava a sortir-ne. Hi havia entrat sense voler-ho, i estava a punt de sortir-ne volent-ho. Quan ella ja no hi fos, en Tengo hi continuaria essent. Evidentment, no sabia quina mena de món era, aquell, per a en Tengo, ni tenia manera d’esbrinar-ho, però no li importava: estava a punt de morir per ell. L’Aomame no podia viure per a si mateixa: aquesta possibilitat ja l’hi havien arrabassat abans. Però, en canvi, podia morir per ell. I ja li estava bé: podia morir amb un somriure a la boca.

No era pas mentida.

Es va esforçar per sentir el rastre de la presència d’en Tengo a dalt del tobogan, per poc que fos, però ja no hi quedava cap escalfor. El vent nocturn, que anunciava la tardor, passava a través de les fulles del zelkova i es disposava a esborrar totes les traces que hi haguessin pogut quedar. Tanmateix, l’Aomame es va estar asseguda allà molta estona, mirant les dues llunes, una al costat de l’altra, sota la seva llum estranya i inexpressiva. Els sons urbans de tota mena es confonien en un de sol i esdevenien un baix continu que l’embolcallava. Va recordar la petita aranya que teixia la seva teranyina a l’escala d’emergència de l’Autopista Metropolitana. ¿Encara devia ser viva, i devia continuar teixint la teranyina?