Haruki Murakami - 1Q84

¿On devia ser, l’Aomame?, es va tornar a preguntar a si mateix. ¿On es devia amagar?

«Potser aquesta dona és molt a prop d’aquí», li havia dit la Fukaeri. «En un lloc fins on es pot anar caminant».

¿També les devia veure, aquelles dues llunes, l’Aomame, que se suposava que s’amagava a prop d’allí?

Segur que sí, va pensar en Tengo. Evidentment, no tenia cap base per pensar-ho, però n’estava estranyament convençut. No tenia cap dubte que ella devia estar veient exactament el que veia ell. Va cloure el puny esquerre amb força i va clavar uns quants cops a la superfície del tobogan, fins que el dors de la mà li va començar a fer mal.

Va pensar que era precisament per això, que ells dos s’havien de trobar, en algun lloc a prop d’allí, algun lloc al qual es podia arribar caminant. L’Aomame es devia amagar d’algú que la perseguia, com si fos un gat ferit. I el temps de què disposava en Tengo per trobar-la era limitat. No tenia, però, cap idea d’on l’havia de buscar.

– He he -va fer el més rialler.

– He he -s’hi van afegir els altres sis.

Aquella nit, l’Aomame va sortir a la terrassa amb un xandall gris de punt i sabatilles per mirar la lluna. Tenia una tassa de cacau a la mà. Feia força temps que no li venia de gust prendre’n, però quan va trobar un paquet de cacau Van Houten a l’armari de la cuina i se’l va quedar mirant, de sobte li’n van entrar ganes. A la banda sud-est del cel, clar i sense ni un núvol, es veien perfectament les dues llunes, la grossa i la petita. Va fer un sospir, però només li va sortir un petit ronc del fons de la gola. Quan la filia va sortir de la crisàlide d’aire havia passat a haver-hi dues llunes, i l’any 1984 s’havia convertit en el 1Q84. El món d’abans havia desaparegut, i ja no tornaria mai.

Es va asseure en una de les cadires d’exterior de la terrassa i, mentre mirava les llunes amb els ulls entretancats tot fent petits glops del cacau calent, va intentar recordar el món d’abans. Però tot el que n’aconseguia recordar, en aquell moment, era el ficus que havia deixat al seu antic apartament. ¿On devia ser, ara? ¿En devia tenir cura, en Tamaru, tal com li havia promès per telèfon? Segur que sí, es va dir; no tenia cap motiu per preocupar-se. En Tamaru era home de complir les promeses. Potser a ella la mataria sense vacil·lar, si ho hagués de fer, però, tot i així, cuidaria fins al final el ficus que li havia encomanat.

Però, ¿com era, que estava tan amoïnada per aquell ficus?

Ni tan sols hi havia pensat gaire, en el ficus, abans d’abandonar l’apartament i deixar-lo allí. Realment, era un ficus sense cap gràcia. No lluïa gens, i es notava a simple vista que no estava gaire sa. A la botiga d’oportunitats on l’havia comprat estava marcat a mil vuit-cents iens, però quan l’havia dut a la caixa enregistradora, l’hi havien rebaixat a mil cinc-cents iens sense que ella digués res; si hagués regatejat, potser encara l’hi haurien deixat més barat. Segur que l’havien tingut molt de temps i no l’havien pogut vendre. Durant tot el trajecte de tornada a casa, carregant el test, va estar lamentant aquella compra impulsiva, perquè per molt que aquell embalum de tan mal carregar fos tan sols un ficus sense cap gràcia, al capdavall es tractava d’una cosa viva.

Era la primera vegada a la vida que tenia a les mans una cosa amb vida. Mai no havia comprat, ni rebut, ni recollit, cap animal domèstic, ni cap planta. Tenir aquell ficus, per a ella, seria la primera experiència de conviure amb un ésser viu.

En veure els peixets vermells que la mestressa havia comprat a la Tsubasa a la parada d’una fira nocturna, li havien entrat ganes de tenir-ne, també, fins al punt de no poder-ne apartar la vista. ¿Per què li havia vingut aquell desig, de sobte? Potser tenia enveja de la Tsubasa. A ella mai, ni una sola vegada, ningú no li havia comprat res en una parada de fira. Els seus pares, fervents testimonis de Jehovà i proclamadors incansables de la paraula de la Bíblia, menyspreaven tota mena de fires mundanes, i evitaven d’anar-hi.

Per tant, l’Aomame havia decidit anar a una botiga d’oportunitats que hi havia a prop de l’estació de Jiyugaoka i comprar-se peixets de colors. Si ningú no li regalava uns peixets de colors i una peixera, no tenia més remei que anar-hi i comprar-se’ls ella mateixa. ¿Què hi havia de dolent?, va pensar. Ja era una persona adulta de trenta anys, i vivia sola al seu apartament. Tenia un feix de bitllets de la mida d’un maó a la caixa forta del banc, i no havia de demanar permís a ningú, per comprar-se uns peixets de colors.

Però en anar a la secció d’animals i trobar-se realment davant dels peixos de colors, nedant a dins de la peixera amb aquelles aletes fines com puntes de coixí, no es va veure amb cor de comprar-los. Eren peixos petits, i feien la impressió de no tenir personalitat ni capacitat de reflexió, però, tanmateix, eren formes de vida completes i acabades. L’acte de pagar diners per apropiar-se d’aquelles vides no li va semblar adequat. Aquells éssers impotents, reclosos en un petit receptacle, sense poder anar enlloc, la van fer pensar en ella mateixa de petita. No semblava que als peixos els importés, i potser no els importava, realment. Potser no volien anar enlloc. Aquella idea, però, amoïnava l’Aomame.

Quan els havia vist a la sala de la mansió de la mestressa, no havia tingut aquella sensació en absolut. Els peixos nedaven a la peixera amb molta elegància, com si s’ho passessin bé. La llum de l’estiu tremolava dins l’aigua. Llavors li havia semblat que la idea de conviure amb uns peixets de colors era meravellosa, i que els peixets li farien més passador el dia a dia. Tanmateix, veure’ls a la secció d’animals de la botiga d’oportunitats de prop de l’estació només va servir per angoixar-la. Després d’observar durant una estona els petits peixos de colors de dins de la peixera, va cloure els llavis amb fermesa. No podia ser: ella era totalment incapaç de cuidar uns peixets de colors.

Llavors va veure el ficus en un racó. Estava arraulit al lloc més inconspicu de la botiga, com un orfe abandonat; almenys, aquest va ser l’efecte que li va fer. No lluïa gaire, ni tenia una forma equilibrada, però el va comprar pràcticament sense pensar-s’ho. No el va comprar perquè li agradés: només el va comprar perquè no se’n va poder estar. La veritat era que després de portar-lo fins a l’apartament i deixar-lo en un racó, gairebé només se’l mirava quan el regava, molt de tant en tant.

Tanmateix, per alguna raó, així que el va haver deixat a l’apartament i va pensar que no el tornaria a veure mai més, no se’l va poder treure del cap. Va fer una gran ganyota, com feia sovint quan se sentia confosa i tenia ganes de cridar. Va tensar al màxim tots els músculs de la cara, com si passés a tenir la d’una altra persona. A la fi, després de contreure-la tant com va poder i retorçar-ne els músculs en totes direccions, va tornar a la cara de sempre.

¿Com era, que no parava de pensar en aquell ficus?

Fos com fos, segur que en Tamaru cuidaria molt bé el ficus, d’una manera més curosa i responsable que no pas ella. A diferència de l’Aomame, ell estava acostumat a cuidar i estimar tota mena de criatures. Tractava els gossos com si fossin iguals, i, fins i tot, quan tenia un moment voltava pel jardí de la vil·la de la mestressa i comprovava com estaven els arbres. Quan era a l’orfenat, s’havia exposat per defensar un nen més petit que no hi tocava gaire. L’Aomame pensava que ella no la podia fer, una cosa com aquella. Ella no es podia permetre ajudar a viure altres persones: suportar el pes de la seva pròpia vida i de la seva pròpia soledat li exigia totes les forces.