Haruki Murakami - 1Q84

Tanmateix, al cap de poc temps la nena va perdre en Tooru: la gent petita l’hi va prendre.

Un dia va aparèixer una crisàlide d’aire a l’habitació d’en Tooru. La gent petita la va anar fent més grossa dia a dia, i cada nit la mostraven a la nena per mitjà dels somnis. Ella, però, no podia fer res per aturar-los. Finalment, la crisàlide va ser prou grossa i es va obrir verticalment, com havia passat amb la de la seva filia. Tanmateix, en aquella hi havia tres serps negres molt grosses. Les tres serps estaven totalment entortolligades, i no semblava que ningú, potser ni tan sols elles mateixes, les pogués separar. Tenien l’aspecte d’un nus llefiscós amb tres caps que no s’hagués de desfer mai. Les serps estaven furioses perquè no es podien alliberar soles, i es retorçaven desesperadament per intentar desfer-se de les altres, però com més es retorçaven, més greu es feia l’embolic. La gent petita va ensenyar aquelles criatures a la nena. En Tooru dormia al seu costat, sense saber-ne res: allò només ho podia veure la nena.

Al cap d’uns dies, el nen es va posar malalt de sobte i el van enviar a una residència que era molt lluny. No van dir quina era la malaltia que tenia, però segurament en Tooru ja no tornaria a l’escola. L’havia perdut.

La nena va entendre que allò era un missatge que li enviava la gent petita. Semblava que, a ella, no li podien fer res directament, perquè era la mater, però, en canvi, sí que podien perjudicar o destruir les persones del seu entorn. No és que ho poguessin fer amb tothom, però: la prova era que no podien fer res al pintor que la cuidava, ni a la seva filla Kurumi. La gent petita atacava les persones més febles. Havien fet sortir les tres serps negres del fons de la consciència del nen i les havien despertades. Destruint en Tooru havien enviat un avís a la nena per obligar-la a tornar al costat de la seva filia: li estaven dient que era per culpa seva, que havia acabat passant allò.

La nena es va tornar a quedar sola. Va deixar d’anar a l’escola. Fer-se amic d’algú volia dir posar-lo en perill. Era això, viure sota un cel amb dues llunes, i ella ho sabia.

Finalment, la nena va resoldre començar a fer la seva pròpia crisàlide d’aire, perquè sabia com fer-la. La gent petita li havia dit que havien vingut des del lloc on eren a través d’un camí d’entrada, i, per tant, segurament ella podia recórrer el camí en el sentit contrari. Potser allí aconseguiria resoldre el misteri de per què es trobava en aquella situació i de quin sentit tenia allò de la mater i la filia, o potser aconseguiria rescatar en Tooru, l’amic que havia perdut. Va començar a construir el camí de pas: només havia de treure fils de l’aire i fer-ne una crisàlide. Anava molt a poc a poc, però si hi dedicava prou temps, l’acabaria enllestint.

De tant en tant, però, perdia la confiança i l’envaïa una gran confusió. ¿Ella devia ser la mater, realment? ¿No podia ser que en algun moment l’haguessin canviada per la filia? Com més hi pensava, més insegura se sentia. ¿Com ho podia demostrar, que ella era realment ella mateixa?

La història s’acabava amb un final simbòlic, quan la protagonista es disposava a obrir la porta d’entrada al camí de pas. No es deia què passava darrere aquella porta; potser allò encara no havia passat.

L’Aomame va pensar en la paraula filia. El Líder l’havia feta servir, abans de morir: havia dit que la seva filla havia fugit deixant la seva pròpia filia enrere per crear un moviment de reacció en contra de la gent petita. Potser havia tingut lloc de debò, allò, i l’Aomame no era l’única que veia dues llunes.

Deixant de banda tot això, però, l’Aomame creia entendre per què aquella novel·la havia estat tan ben rebuda, i havia aconseguit tenir tants lectors. Evidentment, el fet que l’autora fos una noia preciosa de disset anys hi havia influït fins a cert punt, però amb això no n’hi havia prou, perquè un llibre es convertís en un èxit de vendes. Sens dubte, l’encant de la novel·la s’aconseguia gràcies a aquelles descripcions tan vívides i acurades, que aconseguien que els lectors veiessin com es desplegava davant seu el món de la nena a través de la mirada d’ella. La història tractava de les experiències irreals d’una nena que vivia en un entorn molt especial, però els sentiments que s’hi descrivien eren molt naturals, i tothom els podia compartir. Potser despertava alguna emoció inconscient que feia que els lectors no poguessin parar de llegir.

Segurament, gran part d’aquella qualitat literària era aportació d’en Tengo, però l’Aomame no es podia aturar a admirar per sempre aquesta qualitat: s’havia de concentrar en la part de la història en què apareix la gent petita, perquè, per a ella, aquella part era real, i en depenia la seva vida. Era una mena de manual, i n’havia d’extreure la informació i les estratègies que necessitava. Hi havia d’esbrinar, amb més detall i concreció, quin sentit tenia el món on es trobava.

Crisàlide d’aire no era una fantasia desbocada que havia sorgit del cap d’una noia de disset anys, tal com pensava tothom. L’Aomame estava convençuda que, encara que hi hagués canviat uns quants noms, aquella noia havia viscut en persona la gran majoria de les coses que hi descrivia, i que, per tant, aquestes coses eren totalment reals. La Fukaeri hi havia deixat constància, amb la màxima exactitud possible, de les experiències que havia viscut, per tal que el món conegués aquells secrets ocults i el màxim nombre de persones sabessin qui era i què feia la gent petita.

Segurament, la gent petita havia fet servir la filia de la qual havia fugit la nena com a camí de pas, i gràcies a ella havien arribat al Líder, que era el pare de la nena, i l’havien convertit en el seu resciva, o receptor. Després, havien empès el grup Akebono, que ja no necessitaven, cap a un final sagnant, i havien convertit la part restant de Sakigake en un grup religiós radical, tancat i astut. A la gent petita els devia ser molt pràctic disposar d’un entorn com aquest.

¿Devia haver pogut sobreviure gaire temps, la filia de la Fukaeri, sense la seva mater? La gent petita havia dit que era difícil que la filia visqués gaire temps, sense la mater. ¿I com devies viure, quan t’havies convertit en mater, si perdies l’ombra del teu esperit?

¿Devia haver creat més filies de membres de Sakigake, la gent petita, fent servir el mateix procediment, després que la nena en fugís? El seu objectiu devia ser assegurar-se tants camins de pas com poguessin, com si augmentessin el nombre de carrils d’una carretera. D’aquesta manera, la gent petita disposaria de diverses filies que farien el paper de rescives, o receptores, i durien a terme el paper de vestals. La Tsubasa era una d’elles. Si es considerava que el Líder havia mantingut relacions sexuals, no amb les maters de les nenes, sinó amb les seves filies, s’entenia l’expressió d’«unir-se d’una manera figurada» que havia fet servir. Això també explicaria que la Tsubasa tingués uns ulls tan inexpressius i poc profunds, i que gairebé no parlés. L’Aomame no acabava d’entendre per què la filia de la Tsubasa havia hagut de fugir del grup, però potser l’havien reclamada perquè tornés amb la seva mater tancant-la en una crisàlide d’aire. L’assassinat sagnant de la gossa havia estat un avís que li havia enviat la gent petita, igual com havia passat amb en Tooru.

Les filies intentaven concebre un fill del Líder, però no tenien la regla perquè eren les còpies, i no les nenes originals. Igualment, però, feien tot el possible per quedar-se embarassades. ¿Per què devia ser?

L’Aomame va fer que no amb el cap. Encara hi havia un munt de coses que no entenia.

Ho hauria volgut dir immediatament a la mestressa: que potser les nenes que aquell home havia violat només eren les ombres de les nenes, que potser no hauria calgut que el matessin.