Haruki Murakami - 1Q84

A banda del col·legi, a la comunitat havien creat una escola pròpia, i els membres feien torns per ensenyar a la canalla. La majoria tenien estudis superiors, i no eren pas pocs els qui havien rebut formació com a professors, per la qual cosa no havia estat gens difícil crear l’escola. Havien fet els seus propis llibres de text, i ensenyaven les bases per llegir, escriure i calcular, així com els fonaments de la química, la física, la fisiologia i la biologia. També hi ensenyaven com era al món. Hi havia dos sistemes, el capitalista i el comunista, que s’odiaven mútuament. Tanmateix, tots dos tenien problemes molt greus, i, en general, el món anava en una direcció que no era gens bona. Originalment, el comunisme tenia una doctrina excel·lent, plena de grans idees, però per culpa dels polítics egoistes havia perdut el rumb i s’havia convertit en un sistema pervers. Havien ensenyat la fotografia d’un d’aquells «polítics egoistes» a la nena. Era un home amb un nas molt recte i una barba molt negra i molt grossa, i a ella li havia fet pensar en el rei dels dimonis.

A la comunitat no hi havia televisors, i estava prohibit escoltar la ràdio, llevat d’alguns casos especials. Els diaris i les revistes també estaven restringits. Les notícies que es considerava que calia saber s’explicaven oralment a la sala de reunió, durant el sopar. Els membres presents reaccionaven fent crits de celebració o esbufecs de rebuig davant de cadascuna de les notícies: hi havia molts més esbufecs que no pas crits de celebració. Aquesta era l’única experiència amb els mitjans de comunicació que havia tingut la protagonista. Mai no havia vist una pel·lícula, ni llegit un còmic; l’únic que li permetien era escoltar música clàssica. A la sala de reunió hi havia un equip de música i un munt de discos que algú havia portat. Quan tenia una estona lliure, podia anar allà a escoltar simfonies de Brahms, peces per a piano de Schumann, música per a clavecí de Bach o música religiosa. Aquest era el principal passatemps, pràcticament l’únic, que tenia.

Un dia van castigar la nena. Aquella setmana li havien manat que s’encarregués, al matí i al vespre, d’unes quantes cabres, però havia estat molt enfeinada amb els deures de l’escola i les altres feines que havia de fer i un vespre se n’havia oblidat completament. L’endemà al matí havien trobat el cos ja fred de la cabra més vella, que era cega. El càstig consistia a estar-se deu dies apartada de la comunitat.

La gent creia que aquella cabra tenia un simbolisme especial, però era força vella i estava consumida per una malaltia -no es deia quina- que no hi havia manera de curar-li. Independentment de qui la cuidés o la deixés de cuidar, no hi havia cap expectativa que la cabra es guarís, i només era qüestió de temps, que es morís. Però no per això es podia passar per alt la falta que havia comès la nena. No era qüestió, només, que la cabra s’hagués mort, sinó que la nena havia descuidat la tasca que li havia estat assignada. L’exclusió era un dels càstigs més severs que es podien rebre dins la comunitat.

Van tancar la nena, amb el cadàver de la cabra cega, en un petit magatzem fet de fang. Anomenaven aquell magatzem l’«espai de reflexió»: a les persones que violaven alguna regla de la comunitat, els donaven la possibilitat de reflexionar sobre la falta que havien comès. Mentre complia el càstig d’exclusió, ningú no va parlar amb la nena, que havia de passar deu dies en silenci complet. Li portaven l’aigua i el menjar imprescindibles, però l’interior del magatzem era fosc, fred i humit. I hi havia, a més, la pudor que feia la cabra morta. La porta estava tancada amb clau per fora, i en un racó hi havia una galleda perquè fes les necessitats. En un punt molt alt d’una paret hi havia una petita finestra per la qual entrava la llum del sol i de la lluna, i, quan no estava ennuvolat, també s’hi veien unes quantes estrelles. No hi havia més llum, a part de la dels astres. La nena passava les nits tremolant estirada en un matalàs, damunt el terra de fusta dur, embolicada amb dues mantes velles. Ja eren a l’abril, però les nits a la muntanya eren fredes. Quan es feia fosc, els ulls de la cabra morta brillaven, reflectint la llum de les estrelles. A la nena li feia por, i no podia dormir.

A la tercera nit, la cabra va obrir completament la boca. L’hi havien oberta empenyent des de dins. Tot seguit, en van sortir uns homenets petits, un rere l’altre. Eren sis en total. Quan sortien només feien uns deu centímetres d’alçada, però així que tocaven a terra començaven a créixer ràpidament, com bolets després de la pluja. Tanmateix, només van arribar a fer uns seixanta centímetres. Van dir que eren «la gent petita».

La nena va pensar que allò semblava La Blancaneus i els set nans; quan era petita, el seu pare li havia llegit aquell conte. Però en faltava un, perquè fos com al conte.

– Si t’estimes més que siguem set, podem ser set -va dir un dels homenets amb la veu greu. Li podien llegir el pensament, pel que es veia. La nena els va tornar a comptar i no eren sis, sinó set. Igualment, però, no li va semblar especialment estrany: quan la gent petita havia sortit de la boca de la cabra, les regles del món havien canviat, i a partir d’aquell moment res del que passés no seria insòlit.

– ¿Com és, que heu sortit de la boca de la cabra morta? -els va preguntar la nena. Es va adonar que la veu li sonava una mica diferent, i que no parlava com sempre. Potser era perquè havia passat tres dies sense parlar amb ningú.

– Perquè la boca de la cabra fa de camí de pas -va dir un homenet amb la veu ronca-. Fins que no hem arribat aquí, nosaltres tampoc no sabíem que era la boca d’una cabra.

– A nosaltres no ens fa res -va dir un amb la veu aguda-. Tant ens fa que sigui una cabra, una balena o un pèsol, mentre ens serveixi de camí d’entrada.

– Com que l’has creat, nosaltres l’hem provat, per veure on fèiem cap -va dir el de la veu greu.

– Jo he creat el camí d’entrada -va dir la nena. Realment, no semblava la seva veu.

– Ens has fet un gran favor -va dir un homenet amb la veu molt fluixa.

Uns quants van fer sons per indicar que hi estaven d’acord.

– ¿Vols jugar a fer una crisàlide d’aire? -va proposar un que tenia veu de tenor.

– Ja que som aquí… -va dir un baríton.

– Una crisàlide d’aire -va preguntar la nena.

– Traiem fils de l’aire i en fem un cau. I cada vegada es fa més gran -va dir el de la veu greu.

– I per a qui és, aquest cau -va preguntar la nena.

– Ja ho veuràs -va dir el baríton.

– Quan surti, ho sabràs -va dir el de la veu greu.

– He he -va riure un altre homenet.

– Us hi puc ajudar -va preguntar la nena.

– Oh, i tant! -va fer el de la veu ronca.

– Ens has fet un gran favor. Fem-la junts -va dir el tenor.

Un cop t’hi acostumaves, no era gens difícil, treure fils de l’aire. Com que la nena tenia força traça, amb les mans, no va trigar gaire a fer-ho prou de pressa. Si t’hi fixaves bé, a l’aire hi havia fils; per veure’ls, només ho havies d’intentar.

– Sí, així. Ho fas molt bé -va dir l’homenet de la veu fluixa.

– Ets una nena molt llesta. Aprens de pressa -va dir el de la veu aguda. Tots anaven vestits amb la mateixa roba i feien la mateixa cara, però, en canvi, cadascun tenia una veu diferent.

La roba que portava la gent petita era corrent, de la que pots trobar en qualsevol lloc. El curiós era que no se’n podia fer cap més descripció. Així que n’apartaves els ulls, t’era impossible recordar quina roba portaven posada. I es podia dir el mateix de les seves cares: eren totalment corrents, ni maques ni lletges, i, un cop en desviaves la vista, era impossible recordar com eren. Amb els cabells passava el mateix: no eren llargs ni curts, eren cabells i prou. I no feien cap olor.