Haruki Murakami - 1Q84

Durant els segons que l’Aomame li havia agafat la mà, en Tengo havia vist força coses, i aquestes coses li havien quedat gravades a les retines amb tanta exactitud com si haguessin estat la lent d’una càmera fotogràfica. Aquella havia estat una de les imatges bàsiques que li havien permès continuar endavant quan tenia deu anys i la seva vida era plena de dolor. La imatge anava acompanyada sempre de la intensa sensació dels dits de la nena. El record de la mà dreta de la nena havia donat valor a en Tengo, invariablement, per afrontar el dolor mentre es feia gran. «No et preocupis: em tens a mi», li deia aquella mà.

No estàs sol.

La Fukaeri havia dit que l’Aomame estava amagada, com un gat ferit.

Pensant-hi bé, era ben curiós. La Fukaeri també s’estava amagant, i no posava ni un peu a fora de l’apartament d’en Tengo. En aquell racó de Tòquio hi havia dues dones que s’amagaven, que fugien d’alguna cosa, i totes dues tenien una relació molt estreta amb en Tengo. ¿Hi devia haver alguna cosa en comú? ¿O només era casualitat?

Evidentment, ningú no li va donar cap resposta. Senzillament, havia llançat la pregunta a l’aire. Massa preguntes, i massa poques respostes, com sempre.

Quan es va acabar la cervesa, el cambrer, un home jove, va venir a preguntar-li si volia res més. Després de dubtar un moment, en Tengo li va demanar un bourbon amb gel i un altre bol de fruita seca. El cambrer li va dir que, de bourbon, només tenien Four Roses, i en Tengo li va respondre que ja li anava bé; tant li feia, la marca. Després va tornar a pensar en l’Aomame. De la cuina que hi havia al fons del local arribava l’aroma d’una pizza coent-se.

¿De qui es devia amagar, l’Aomame? Potser fugia de la justícia, va pensar en Tengo. Tanmateix, trobava impensable que s’hagués convertit en una delinqüent. ¿Quin delicte podia haver comès, ella? No, no la perseguia la policia. Fos qui fos, que la perseguís, no devia tenir res a veure amb la justícia.

De sobte, se li va acudir la possibilitat que fos la mateixa gent que perseguia la Fukaeri. ¿La gent petita? Però, ¿per què, amb quin objectiu, hauria hagut de perseguir l’Aomame, la gent petita?

Tanmateix, suposant que realment fossin ells els qui perseguissin l’Aomame, això significaria, potser, que el nexe d’unió entre totes dues coses era ell. Evidentment, en Tengo no entenia com podia ser-ho; però, suposant que hi hagués alguna relació entre la Fukaeri i l’Aomame, el vincle només podia ser ell mateix. Potser, de manera inconscient, havia exercit alguna mena de força que havia portat l’Aomame fins a prop seu.

¿«Alguna mena de força»?

Es va mirar les mans. No ho entenia. ¿On la devia tenir, aquella força?

Li van portar el Four Roses amb gel, i un altre bol de fruita seca. Va fer un glop de bourbon, es va posar unes quantes fruites seques al palmell de la mà i les va sacsejar lleument, com si fossin daus.

Fos com fos, l’Aomame era en algun lloc de la zona, a una distància que es podia recórrer a peu. Ho havia dit la Fukaeri, i ell la creia. No hauria sabut dir per què, però, en tot cas, la creia. Però, ¿com ho havia de fer, per descobrir el lloc on s’amagava l’Aomame? Si no és fàcil trobar una persona que fa una vida social normal; quan es tracta d’algú que s’amaga amb tota la intenció, naturalment la cosa encara es complica més. ¿Podia anar voltant pels carrers amb un megàfon, cridant el seu nom? No, és clar: ella no sortiria tan tranquil·lament del seu amagatall. Només serviria per cridar l’atenció, i fer més gran el perill que corria.

Encara li devia quedar alguna cosa per recordar, va pensar en Tengo.

«Intenta recordar-ne coses. Pot ser que n’hi hagi alguna que et serveixi», li havia dit la Fukaeri. Però, des d’abans que ella l’hi digués, en Tengo sempre havia sentit que encara hi havia una o dues coses importants relacionades amb l’Aomame que no recordava, i que de tant en tant el feien posar nerviós, com una pedreta que li hagués entrat a la sabata. No hi havia parat mai gaire atenció, en aquest sentiment, però era molt intens.

En Tengo va deixar la ment totalment en blanc, com si esborrés una pissarra, i va intentar recordar de nou alguna cosa sobre l’Aomame. Va tornar a pentinar el llot tou del fons de la memòria, com un pescador que estirés la xarxa, buscant coses que tinguessin a veure amb l’Aomame, amb ell mateix, amb el que els envoltava. En va tornar a examinar tots els elements, d’un en un, per ordre i amb molta cura. Però es tractava, al capdavall, del record d’un fet que havia tingut lloc vint anys enrere, i, per viu que fos, les dades concretes que en podia extreure eren limitades.

Tanmateix, havia de trobar «alguna» cosa que era allà, «alguna» cosa que li havia passat per alt, i l’havia de trobar ben aviat. Si no, potser tampoc no aconseguiria trobar l’Aomame, que se suposava que era en aquella zona. Si havia de creure el que li havia dit la Fukaeri, el temps que tenia era limitat, i algú perseguia l’Aomame.

Va decidir pensar en la mirada. ¿Què havia mirat, l’Aomame, quan eren a l’aula? ¿I què havia mirat, ell? Va intentar recordar el curs del temps i el moviment de les mirades.

Mentre li estrenyia la mà, la nena havia mirat directament a la cara d’en Tengo; la seva mirada no se n’havia apartat ni un moment. Al principi, en Tengo, totalment desconcertat pel comportament de la nena, l’havia mirada als ulls buscant una explicació. Pensava que allà hi devia haver alguna mena de malentès, o alguna equivocació. Tanmateix, no era cap malentès, ni cap equivocació: el que va veure, als ulls de la nena, era que tenia unes ninetes increïblement clares, unes ninetes tan llises i immaculades com no havia vist mai, com una deu d’aigua tan profunda, tot i ser completament transparent, que no se n’arribés a veure el fons. Semblava que l’haguessin de xuclar, si se les mirava massa estona, i va desviar la mirada per fugir dels ulls de la nena: l’havia de desviar.

Primer va observar els llistons del parquet que tenia als peus i l’entrada de l’aula deserta, i després va girar una mica el cap i va mirar per la finestra. Mentrestant, la mirada de l’Aomame no va vacil·lar gens ni mica: va continuar fitant els ulls d’en Tengo, que miraven per la finestra. Ell notava el pessigolleig que li provocava a la pell. Els seus dits també li estrenyien la mà esquerra amb una força constant, sense defallir en cap moment, sense dubtar. Ella no tenia por, perquè no hi havia absolutament res de què hagués de tenir por, i amb les puntes dels dits intentava transmetre a en Tengo el que sentia.

Com que acabaven de netejar l’aula, havien obert les finestres de bat a bat per ventilar-la, i el vent agitava lleugerament les cortines blanques. Més enllà, s’estenia el cel blau. Encara no feia gaire fred, per ser al desembre. Al cel, molt amunt, hi havia un núvol flotant, un rastre blanc i allargat de la tardor, que semblava acabat de pintar. I també hi havia alguna altra cosa, una cosa que surava sota el núvol. ¿El sol? No; allò no era el sol.

En Tengo va contenir la respiració, es va posar els dits als polsos i va intentar veure-hi més endins, en aquell record, concentrant tant la seva atenció que semblava un fil que es pogués trencar en qualsevol moment.

Sí, hi havia la lluna.

Encara faltava una estona perquè es pongués el sol, però la lluna ja es veia clarament: una lluna creixent, que havia assolit tres quarts de la seva mida completa. Havia quedat meravellat que, tot i ser encara clar, la lluna es veiés tan grossa i tan clara; d’això, se’n recordava. Aquella massa de pedra insensible, que semblava penjar d’un fil invisible, estava suspesa en un punt baix del cel, com si no sabes on col·locar-se. Tenia, per alguna raó, un aspecte artificial, i a primer cop d’ull semblava fabricada per l’home, com si fos un element que formés part d’un decorat. Tanmateix, era, naturalment, la lluna de debò: ningú no es prendria la molèstia de penjar una lluna falsa al cel de debò.