Haruki Murakami - 1Q84

– Gràcies -li va agrair en Tengo.

La Fukaeri va fer una mica que sí, com un gat satisfet.

En Tengo va preparar el sopar a la cuina. La Fukaeri estava totalment concentrada escollint un disc del prestatge. No és que hi hagués una exageració de discos, però va trigar molt a escollir-ne un. Després de dubtar força, en va agafar un d’antic dels Rolling Stones, el va col·locar al giradiscos i hi va posar l’agulla. Era un disc que li havien deixat a en Tengo quan feia la secundària superior, i per alguna raó no l’havia tornat mai. Feia força temps que no l’escoltava.

Mentre sentia «Mother’s Little Helper» i «Lady Jane», en Tengo va fer un pilaf amb pernil, bolets i arròs integral i sopa de miso amb tofu i wakame. Va bullir coliflor i hi va posar salsa de curri que ja tenia preparada. Va fer una amanida amb ceba i mongetes. Per a ell, cuinar no era cap molèstia, perquè tenia el costum de pensar mentre cuinava: sobre els problemes quotidians, sobre problemes matemàtics, sobre les seves narracions, o sobre qüestions metafísiques. Quan feinejava a la cuina, aconseguia pensar d’una manera més ordenada que no pas quan no feia res. Però, per molt que s’hi trenqués el cap, no se li acudia quin podia ser aquell «lloc especial» que havia dit la Fukaeri. Era inútil, esforçar-se a pensar ordenadament sobre una cosa que, ja d’entrada, no tenia cap ordre: les conclusions a què podia arribar eren molt limitades.

Van sopar asseguts cadascun a una banda de la taula. No van arribar a mantenir res que es pogués considerar pròpiament una conversa. Es posaven el menjar a la boca sense dir res, com un matrimoni avorrit, pensant cadascun en les seves coses, o bé no pensant res; en el cas de la Fukaeri, era especialment difícil distingir una cosa de l’altra. En acabar, en Tengo es va prendre un cafè, i la Fukaeri va treure púding de la nevera i en va menjar. Mengés el que mengés, no li canviava l’expressió del rostre; semblava que només pensés a mastegar.

En Tengo es va asseure a la taula on treballava i, seguint les indicacions de la Fukaeri, es va esforçar a recordar alguna cosa de l’Aomame.

«Intenta recordar-ne coses. Pot ser que n’hi hagi alguna que et serveixi».

Tanmateix, no es va poder concentrar en aquesta tasca. Sonava un altre disc dels Rolling Stones, la cançó «Little Red Rooster», de l’època en què Mick Jagger estava obsessionat pel blues de Chicago. No estava malament, però no era una música composta pensant en una persona que s’espremia el cervell per intentar recordar alguna cosa. La banda dels Rolling Stones pràcticament no tenia cançons d’aquesta mena, tan atentes amb l’oient. En Tengo va pensar que havia d’anar a algun lloc per estar sol.

– Surto un moment -va dir.

La Fukaeri, que observava la caràtula del disc dels Rolling Stones que tenia a les mans, va fer que sí com si no li importés gaire.

– Si ve algú, no obris, sigui qui sigui -li va dir en Tengo.

En Tengo, vestit amb una samarreta blau marí de màniga llarga, uns pantalons xinos de color caqui que feia temps que no planxava i unes vambes, va caminar una estona en direcció a l’estació i va entrar en un bar que es deia Cap d’Ordi que hi havia una mica abans d’arribar-hi. Va demanar una cervesa. En aquell bar servien begudes i menjar lleuger. El local era petit, i quan hi havia una vintena de persones, ja era ple. Hi havia estat unes quantes vegades, abans. Entrada la nit hi anaven colles de gent jove i estava molt animat, però entre les set i les vuit del vespre hi havia relativament pocs clients, i s’hi estava molt bé, molt tranquil. Era ideal per asseure’s sol en un racó i llegir prenent una cervesa. Els seients també eren còmodes. En Tengo no sabia d’on havia sortit el nom del bar, ni què significava. Ho podria haver preguntat a l’amo, però de xerrar amb desconeguts no se’n sortia gaire bé. A més, no li suposava cap problema, no saber d’on venia el nom: en tenia prou de saber que aquell bar es deia Cap d’Ordi i que s’hi estava molt bé.

Per sort, al bar no hi havia música posada. Assegut en una taula al costat de la finestra, bevent una Carlsberg i rosegant fruita seca d’un petit bol que n’era ple a vessar, en Tengo va pensar en l’Aomame. Per a ell, recordar l’Aomame era tornar a ser un nen de deu anys, i també tornar a reviure el moment que la seva vida va fer un gir. Quan tenia deu anys, l’Aomame li havia agafat la mà amb força, i després ell s’havia negat a acompanyar el seu pare a cobrar l’impost de l’NHK. Al cap de molt poc es va familiaritzar amb les ereccions. Aquell havia estat un gir molt important en la seva vida. Evidentment, aquell gir hauria tingut lloc sense que l’Aomame li hagués estret la mà, més tard o més d’hora. Tanmateix, ella l’havia encoratjat i havia estimulat aquells canvis, com si l’hagués empès pel darrere.

Va obrir la mà esquerra i en va observar el palmell durant força estona. Als deu anys, ella li havia agafat aquella mà i havia fet que alguna cosa de dintre seu canviés dràsticament. No podia explicar de manera coherent com havia estat possible, però en aquell moment tots dos s’havien entès, i acceptat, amb tota la naturalitat del món, i d’una manera completa, gairebé miraculosa. Una cosa com aquella no passava gaires vegades, a la vida de la gent; o, fins i tot, podia ser que algú morís sense haver-la viscuda mai. Tanmateix, en aquell moment, en Tengo no va acabar d’entendre la importància decisiva que tenia. I no tan sols en aquell moment: s’havia limitat a conservar la imatge d’aquella nena al cor, sense aprofundir-hi gens ni mica.

Ara, ella devia tenir trenta anys, i potser el seu aspecte devia ser força diferent. Devia ser més alta, i tenir pit, i segurament també s’hauria canviat el pentinat. I, suposant que hagués deixat els Testimonis de Jehovà, potser fins i tot es maquillava. Potser ara anava vestida amb roba cara i vistosa. En Tengo no va aconseguir imaginar-se l’Aomame caminant amb pas poderós amb un vestit Calvin Klein i sabates de taló. Però, evidentment, aquesta imatge era perfectament possible: la gent es fa gran, i fer-se gran implica canviar. Podia ser, fins i tot, que ara, ella, fos en aquell mateix bar, i que ell no se n’adonés.

Va tornar a mirar al seu voltant mentre xarrupava una mica de cervesa. Ella era a prop d’allí, en un lloc on es podia arribar caminant. L’hi havia dit la Fukaeri, i ell ho havia acceptat sense més ni més: si ho deia ella, devia ser així.

Tanmateix, a part d’en Tengo, al bar només hi havia una parella jove que semblaven estudiants universitaris, asseguts tots dos junts a la barra, amb els fronts a tocar, parlant apassionadament d’algun tema íntim. Veient-los, en Tengo es va sentir intensament sol per primera vegada en molt de temps. Va pensar que estava sol en aquest món; no estava lligat a ningú.

Va tancar suaument els ulls, es va concentrar i va tornar a recordar l’escena de l’aula de primària. Aquell era, efectivament, l’indret que havia visitat amb els ulls tancats la nit anterior, quan s’havia unit amb la Fukaeri enmig de la intensa tempesta de pluja i trons. L’havia vist de manera molt real, i molt present, i, gràcies a això, el record que en tenia s’havia fet encara més viu que abans, ben bé com si una pluja nocturna n’hagués esbandit la pols que s’hi havia dipositat.

Les inseguretats, les esperances, les pors, estaven escampades per tots els racons de l’aula buida, i s’amagaven, com animalons tímids, dins els objectes. La pissarra amb fórmules mig esborrades; els guixos trencats, curts; les cortines barates gastades pel sol; les flors del gerro de la tarima -no recordava com es deien-; els dibuixos que havien fet els nens, enganxats a la paret amb xinxetes; el mapamundi de la paret del fons de la tarima; l’olor de cera del parquet; les cortines tremoloses; els crits de fora que se sentien per la finestra: en Tengo era capaç de reproduir mentalment aquella escena fins a l’últim detall, i resseguia amb els ulls cada indici, cada projecte, cada endevinalla.