Haruki Murakami - 1Q84

Després va obrir els ulls a poc a poc i va tornar a alçar la vista al cel. Amb calma, amb molt de compte. Però, efectivament, hi havia dues llunes.

No era cap il·lusió. Hi havia dues llunes. En Tengo es va quedar molta estona amb el puny dret tancat amb molta força.

La lluna callava, com sempre. Però ja no estava sola.

Tot i tractar-se d’una història fantàstica, Crisàlide d’aire era bàsicament una novel·la fàcil de llegir. Estava escrita amb l’estil de llengua oral propi d’una nena de deu anys. No hi havia paraules difícils, raonaments complicats, descripcions llargues ni expressions formals. Tota la narració, de principi a final, era explicada per la nena. El que deia era fàcil d’entendre, concís i, la majoria de vegades, agradable a l’oïda, però, tot i així, pràcticament no donava cap explicació: la protagonista es limitava a narrar el que ella mateixa havia vist seguint el curs dels esdeveniments. No hi havia moments en què s’aturés a plantejar-se preguntes com ara: «¿Què està passant?» o «¿Què vol dir, això?». Senzillament, anava avançant a poc a poc però amb pas segur, i el lector n’adoptava el punt de vista i caminava al seu costat amb tota naturalitat, de manera que quan se n’adonava, ja es trobava en un altre món: en un món «que no era aquest», en un món on la gent petita feia crisàlides d’aire.

Després de llegir les deu primeres pàgines, l’Aomame va quedar molt impressionada per l’estil. Si realment havia estat en Tengo, qui havia escrit la novel·la, no hi havia cap dubte que tenia un gran talent com a escriptor. El Tengo que l’Aomame havia conegut era famós, sobretot, com a geni de les matemàtiques, i se’l considerava un nen prodigi. Solucionava com si res problemes matemàtics tan difícils que ni tan sols els grans els haurien sabut resoldre. Tot i que no tant com en matemàtiques, en les altres assignatures també treia unes notes fantàstiques, i, fes el que fes, cap dels altres nens estava al seu nivell. També era alt i fort, i sobresortia en tots els esports. Tanmateix, l’Aomame no recordava que destaqués a l’hora d’escriure. Potser, en aquella època, aquest talent quedava a l’ombra de la seva capacitat matemàtica, i no cridava gaire l’atenció.

O, potser, en Tengo s’havia limitat a traslladar per escrit el que la noia li havia explicat; potser al text no hi havia posat gran cosa de collita pròpia. Tanmateix, a l’Aomame li feia l’efecte que no es devia haver limitat a fer això. A primera vista, l’estil semblava senzill i completament franc, però, llegint-lo amb atenció, es feia evident que havia estat perfectament calculat i disposat. No hi havia ni un sol fragment massa llarg, però, alhora, hi havia tota la informació necessària. Se n’havien eliminat al màxim les expressions adjectives, però les descripcions eren precises i plenes de matisos. I, sobretot, les frases tenien una musicalitat excepcional. Encara que no les llegissin en veu alta, els lectors hi percebien ressonàncies molt profundes. No eren pas frases que una noia de disset anys pogués escriure de manera natural i espontània.

Després de constatar aquest fet, l’Aomame va continuar llegint les pàgines següents amb la màxima atenció.

La protagonista era una nena de deu anys que vivia en una petita «comunitat» al mig de les muntanyes. Tant el seu pare com la seva mare prenien part en la vida col·lectiva de la comunitat. La nena no tenia germans. Com que havia anat a viure en aquell lloc poc després d’haver nascut, gairebé no sabia res del món exterior. Els tres membres de la família, enfeinats com estaven en les seves tasques respectives, no tenien gaires oportunitats per reunir-se i parlar tranquil·lament, però, tot i així, s’entenien molt bé. Durant el dia, la nena anava a l’escola local, i els pares treballaven, principalment fent les feines agrícoles. Sempre que tenien un moment lliure, els nens també ajudaven al camp.

Als adults que vivien a la comunitat no els agradava com funcionava el món exterior. Tot sovint repetien que aquell món on vivien era una fortalesa, una bella illa solitària enmig del mar del capitalisme. La nena no sabia què era el capitalisme -de vegades, ella també feia servir la paraula «materialisme»-; només deduïa, a partir del matís de menyspreu que notava quan els altres usaven aquella paraula, que devia ser alguna cosa retorçada, que anava en contra de la naturalesa i del que ha de ser. Li havien ensenyat que per mantenir el cos i el pensament nets, havia de relacionar-se tan poc com pogués amb el món exterior, perquè, si no, se’t contaminava el cor.

La comunitat estava formada per una cinquantena d’homes i dones relativament joves, i es dividia en dos grups principals. Un tenia la revolució com a objectiu, i l’altre perseguia la pau. Els pares de la nena pertanyien més aviat al segon. El seu pare era la persona més gran que hi havia a la comunitat, i hi havia tingut un paper central des que havia estat creada.

Evidentment, una nena de deu anys era incapaç d’explicar, de manera raonada, el conflicte que hi havia entre tots dos grups. Tampoc no acabava d’entendre la diferència entre la revolució i la pau: només tenia la impressió que la revolució era una manera de pensar punxeguda, i que la pau tenia una forma més aviat arrodonida. Cadascuna d’aquestes maneres de pensar tenia una forma i uns matisos propis, i anaven creixent i empetitint-se cíclicament, com la lluna. Aquest era el grau de comprensió que en tenia.

La nena tampoc no sabia com s’havia creat la comunitat; només li havien explicat que feia uns deu anys, al cap de poc que ella nasqués, hi havia hagut un gran moviment a la societat i que la gent de la comunitat havia deixat la vida urbana i s’havia traslladat a aquell poble aïllat de les muntanyes. Tampoc no sabia gran cosa de la gran ciutat. Mai no havia anat en tren, ni havia pujat a un ascensor, ni havia vist cap edifici de més de tres plantes. Hi havia massa coses que no entenia. L’únic que coneixia eren les coses que tenia al voltant, que podia veure i tocar.

Precisament perquè hi havia diverses maneres de pensar, la gent que vivia allà tenia un sentiment de comunitat molt sòlid. Tots compartien la idea que viure apartat del capitalisme era bo, i sabien perfectament que, encara que les seves maneres de pensar prenguessin formes i matisos diversos, no sobreviurien si no feien pinya. A penes en tenien prou per viure. Es passaven els dies treballant sense descans, conreaven verdures, feien intercanvis amb els veïns de la zona, venien els excedents, evitaven tant com podien fer servir productes fabricats en massa, vivien enmig de la naturalesa. Els aparells elèctrics que es veien obligats a utilitzar, els havien recollits en deixalleries i els havien arreglats ells mateixos, i gairebé tota la roba que portaven era vella, i els l’havien enviada d’alguna banda.

Hi havia gent que abandonava la comunitat perquè era incapaç d’adaptar-se a aquella vida pura però molt dura, i altra gent que n’havia sentit parlar i venia a integrar-s’hi. Les noves incorporacions eren més nombroses que no pas les baixes, de manera que la comunitat anava augmentant gradualment de membres, i aquesta tendència era benvinguda. Al poble abandonat on vivien encara hi havia moltes cases que es podien ocupar si s’arreglaven una mica, i quedaven molts camps per conrear. Era una notícia excel·lent, que hi hagués més mans per ajudar.

Entre els membres, hi havia uns vuit o deu nens. La majoria havien nascut a la comunitat, i la més gran era la protagonista. Els nens assistien al col·legi de primària de la zona. Anaven i tornaven de l’escola tots junts, a peu. Havien d’anar al col·legi local perquè ho establia la llei; a més, els fundadors de la comunitat pensaven que era imprescindible mantenir bones relacions amb la gent del voltant. D’altra banda, però, els nens de la població local bandejaven els de la comunitat, o fins i tot els pegaven, i, per aquesta raó, ells ho feien tot en grup. Si es mantenien junts, estaven més protegits, tant dels atacs físics com de la contaminació del cor.