Haruki Murakami - 1Q84

Quan va apuntar l’alba, van cantar els galls i el cel es va començar a il·luminar a l’est, els set homenets van deixar de treballar i es van estirar per desentumir-se. Després van amagar la crisàlide d’aire blanca, que només tenia la grandària d’una cria de conill, en un racó del magatzem. Devia ser perquè no la trobés la persona que venia a portar l’esmorzar.

– Es fa de dia -va dir el de la veu fluixa.

– S’ha acabat la nit -va dir el de la veu greu.

«Podrien fer una coral, amb tantes veus diferents», va pensar la nena.

– Nosaltres no tenim cançons -va dir l’homenet amb veu de tenor.

– He he -va fer el més rialler.

La gent petita va tornar a encongir-se fins a fer deu centímetres, com quan havien vingut, van formar una fila i van anar entrant a la boca de la cabra.

– Aquesta nit tornarem a venir -va dir a la nena l’homenet de la veu fluixa des de dins la boca de la cabra, abans de tancar-la-. No pots dir a ningú que hem vingut.

– Si parles de nosaltres amb algú, passarà una cosa que no serà gens bona -va afegir el de la veu ronca per si de cas.

– He he -va fer el més rialler.

– No ho diré a ningú -va dir la nena.

Igualment, segur que no se la creurien, encara que ho digués. Moltes vegades, quan deia alguna cosa que li passava pel cap, els grans la renyaven; li deien que no sabia distingir la realitat de la imaginació. Pel que es veia, la forma i els matisos del seu pensament eren força diferents dels de l’altra gent. Ella no acabava d’entendre què tenia de dolent, la manera com pensava, però era millor que no parlés amb ningú sobre la gent petita.

Després que desaparegués la gent petita i que la boca de la cabra es tornés a tancar, la nena es va estar força estona buscant el lloc on havien amagat la crisàlide d’aire, però no hi va haver manera de trobar-la. L’havien amagada molt bé, perquè tot i que hi havia molt poc espai, no aconseguia trobar-la, per molt que cerqués. ¿On la podien haver ficada?

Després, es va embolicar amb les mantes i va dormir amb una pau amb què feia temps que no dormia, sense somiar, sense despertar-se cap cop. Va gaudir molt d’aquell son profund.

Durant el dia, la cabra va continuar morta. Tenia el cos rígid i els ulls entelats, com boles de vidre. Tanmateix, així que es va pondre el sol i el magatzem va quedar a les fosques, els ulls li van brillar a la llum de les estrelles, i llavors, com si els guiés aquella llum, la boca de la cabra es va obrir i en va sortir la gent petita. Aquesta vegada eren set des de bon començament.

– Continuem la feina d’ahir -va dir l’homenet de la veu ronca.

Els altres sis van anar fent sons que indicaven que hi estaven d’acord.

Els set homenets i la nena es van asseure formant un cercle al voltant de la crisàlide i van continuar la feina. Treien fils blancs de l’aire amb els quals anaven fent la crisàlide. Pràcticament no obrien la boca, i s’afanyaven a treballar en silenci. Si et concentraves en la feina i no paraves de fer anar les mans, no notaves el fred de la nit. El temps va passar sense que la nena se n’adonés. Tampoc no es va avorrir, ni li va venir son. La crisàlide s’anava fent grossa, a poc a poc però de manera evident.

– Com l’haurem de fer, de grossa -va demanar la nena quan faltava poc per a l’alba. Volia saber si tindrien temps d’enllestir la feina abans que s’acabessin els deu dies d’exclusió.

– Tan grossa com puguem -li va respondre el de la veu aguda.

– Quan és prou grossa, s’obre tota sola -va dir el tenor, com si estigués content.

– I llavors en surt una cosa -va dir el baríton amb la seva veu poderosa.

– Quina cosa -va preguntar la nena.

– T’hauràs d’esperar que surti -va dir el de la veu greu.

– He he -va fer el més rialler.

– He he -s’hi van afegir els altres sis.

L’estil de la novel·la tenia una foscor particular, molt curiosa. Quan se’n va adonar, l’Aomame va fer una lleu ganyota. La història semblava un conte fantàstic per a nens, però per sota hi circulava un corrent fosc, invisible, molt poderós; l’Aomame el notava en la ressonància sinistra d’aquelles frases despullades i concises. Hi havia una grisor que feia pensar que s’estava a punt de declarar alguna malaltia; una malaltia mortal que aniria devorant la persona a partir del centre de la seva ànima. I el que havia portat la malaltia era aquella mena de coral formada pels set homenets. L’Aomame va pensar que, sens dubte, hi havia alguna cosa que no era sana, allà. I, tanmateix, a les veus dels homenets hi captava alguna cosa que li era molt familiar, fins al punt que l’envaïa un sentiment de fatalitat.

Va aixecar els ulls del llibre i va recordar que, abans de morir, el Líder li havia parlat de la gent petita.

«Hi hem conviscut des de temps immemorials, des d’abans que existissin el bé i el mal, quan l’ésser humà encara no tenia consciència».

Va continuar llegint la història.

La gent petita i la nena van continuar treballant, i al cap d’uns dies, la crisàlide d’aire havia assolit la mida d’un gos gros.

– Demà s’acaba el càstig, i me’n vaig d’aquí -els va dir la nena abans que es fes de dia.

Els set homenets la van escoltar sense dir res.

– O sigui que ja no podrem fer la crisàlide d’aire junts.

– Si que és llàstima! -va dir el tenor, com si realment ho sentís.

– Però ja falta molt poc, perquè acabem -va dir el de la veu aguda-. Una miqueta més, i estarà llesta.

Els set homenets es van posar l’un al costat de l’altre i van mirar la crisàlide d’aire, com si la mesuressin amb els ulls.

– Ja falta poc -va dir el de la veu ronca, com si entonés la tornada d’una cançó de mariners.

– He he -va fer el més rialler.

– He he -s’hi van afegir els altres sis.

El càstig de deu dies d’exclusió es va acabar i la nena va tornar a la comunitat. Es va tornar a incorporar a aquella vida plena de regles i va deixar de tenir temps per estar sola. Òbviament, tampoc no podia ajudar la gent petita a fer la crisàlide d’aire. Cada nit, abans d’adormir-se, s’imaginava els set homenets asseguts al voltant de la crisàlide, treballant i fent-la cada vegada més grossa. No podia pensar en res més. Era, realment, com si aquella crisàlide se li hagués ficat dins el cap.

Es moria de ganes de saber què hi havia a dins de la crisàlide d’aire, què en sortiria, quan arribés el moment i s’obrís. Li sabia moltíssim greu no poder-hi estar present, per veure-ho amb els seus propis ulls. Després d’ajudar-los tant, bé s’havia guanyat el dret a ser-hi. Va arribar a pensar seriosament que podria cometre alguna altra falta perquè la castiguessin amb l’exclusió i la tornessin a enviar al magatzem. Però encara que passés per aquell tràngol, potser la gent petita no tornaria a anar al magatzem. A més a més, ja s’havien endut la cabra morta i l’havien enterrada en alguna banda. Els seus ulls ja no brillarien a la llum de les estrelles.

La novel·la explicava la vida que feia la nena dins la comunitat: les tasques perfectament organitzades i els treballs assignats; la cura que havia de tenir dels nens petits, pel fet de ser la més gran, i la manera com els ajudava; els àpats senzills; els contes que de vegades li llegien els seus pares abans que s’adormís; la música clàssica que escoltava quan trobava el moment; la vida sense contaminació.

La gent petita la va visitar mentre dormia, perquè, quan volien, es podien introduir en els somnis de la gent. Li van dir que la crisàlide d’aire ja estava a punt d’obrir-se, i la van convidar a anar-ho a veure. Quan es pongués el sol, havia d’agafar una espelma i anar al magatzem sense que la veiés ningú.