Haruki Murakami - 1Q84

Naturalment, però, era difícil que la cregués, si l’hi explicava. I ho entenia perfectament: la mestressa era una persona molt entenimentada, i encara que li parlés de la gent petita, de les maters, de les filies i de les crisàlides d’aire, li costaria molt convèncer-la que existien realment, perquè per a la gent amb una mica de seny, totes aquestes coses només eren invencions que apareixien en una novel·la, igual que la Reina de Cors o el Conillet Blanc del rellotge d’Alícia al país de les meravelles.

Tanmateix, l’Aomame havia vist realment les dues llunes al cel, la vella i la nova, vivia realment sota els seus raigs, i notava a la pell l’alteració gravitatòria que produïen. I havia mort amb les seves pròpies mans, a l’habitació fosca d’un hotel, l’home a qui anomenaven Líder. Encara tenia al palmell de la mà la desagradable sensació que havia notat en clavar-li l’agulla fina i punxeguda en aquell punt especial del clatell; el pessigolleig que sentia a la pell encara era molt intens. I, no feia gaire, havia vist com el Líder feia aixecar cinc centímetres un rellotge molt pesant. No havia estat cap il·lusió, ni cap truc: havia estat una realitat que havia hagut de limitar-se a acceptar objectivament.

D’aquesta manera, la gent petita havia pres el control efectiu de la comunitat de Sakigake. L’Aomame no sabia quin era l’objectiu últim que perseguien per mitjà d’aquest control; potser es tractava d’alguna cosa que es trobava més enllà del bé i del mal. Tanmateix, la nena protagonista de Crisàlide d’aire percebia instintivament que es tractava d’alguna cosa «errònia», i feia el que podia per impedir-la: abandonava la seva pròpia filia fugint de la comunitat i, en paraules del Líder, intentava crear un moviment d’oposició en contra de la gent petita. Es proposava recórrer el camí que havia fet servir la gent petita en el sentit contrari i arribar al lloc d’on havien vingut ells. La novel·la li servia de vehicle, i en Tengo havia fet equip amb ella i l’havia ajudada a crear-la. Segurament, llavors en Tengo no era conscient del que feia, i potser encara no n’era ara.

Fos com fos, la història que explicava Crisàlide d’aire s’havia convertit en una clau molt important.

Tot havia començat a partir d’aquella història.

Però, ¿quin lloc ocupava, l’Aomame, en aquella història?

Havia estat arrossegada a aquell món amb dues llunes desiguals, a aquell món ple d’enigmes de 1Q84, mentre baixava per l’escala d’emergència de l’Autopista Metropolitana durant un embús de trànsit, tot sentint la Sinfonietta de Janacek. ¿Què devia significar, allò?

Va tancar els ulls per pensar.

Potser ella havia estat arrossegada cap al camí d’entrada que havia creat el moviment contrari a la gent petita de la Fukaeri i en Tengo. Havia estat aquest moviment de reacció el que l’havia portada cap a «aquesta banda», o, com a mínim, això era el que pensava. ¿Quina altra cosa podia pensar, si no? I li havia tocat interpretar un paper no gens insignificant, en aquella història. No: potser fins i tot es podia dir que era un dels protagonistes.

L’Aomame va mirar al voltant. Va arribar a la conclusió que ella es trobava a dins de la història que havia escrit en Tengo. En cert sentit, era a dins del seu cos. Se’n va adonar de sobte: era com si fos a l’interior d’un temple.

Feia temps, havia vist una vella pel·lícula de ciència-ficció. No en recordava el títol, però en aquella pel·lícula, un grup de científics eren miniaturitzats fins a assolir una mida microscòpica i s’introduïen, en una mena de submarí que també havia estat miniaturitzat, a les venes d’un pacient, per tal d’anar fins al cervell i dur a terme una complicada operació quirúrgica que no es podia practicar amb les tècniques habituals. Ella es trobava en una situació semblant: era dins del corrent sanguini d’en Tengo, i viatjava pel seu cos. Mentre cercava el lloc on es localitzava l’arrel de la malaltia, havia de lluitar contra els glòbuls blancs, que atacaven aquell cos estrany que havia vingut de fora -és a dir, ella- i intentaven eliminar-lo. I en assassinar el Líder a l’habitació de l’Hotel Ôkura, ella havia aconseguit acabar amb l’arrel de la malaltia.

L’Aomame es va sentir una mica reconfortada, pensant això. Havia dut a terme la seva missió, una missió que era, sens dubte, molt difícil d’acomplir. Havia passat força por, però havia aconseguit acabar la feina enmig de la tempesta de trons, mantenint la sang freda i sense descuidar-se res, potser mentre en Tengo la mirava. Se’n va sentir molt orgullosa.

I, continuant amb l’analogia del flux sanguini, ara que ja havia acomplert la seva funció, no trigaria a ser arrossegada per les venes com a rebuig, i acabaria essent expulsada a fora del cos. Era així, com funcionava l’organisme: no podia escapar d’aquest destí. Però, ¿per què li havia d’importar?, va pensar. Ara era dins d’en Tengo: l’embolcallava la seva calor, i avançava al ritme dels batecs del seu cor; seguia la seva lògica, i les seves regles, i potser també la seva prosa. ¿No era meravellós, formar part d’ell d’aquella manera?

Tal com estava, asseguda a terra, va tancar els ulls. Va acostar el nas a les pàgines del llibre i en va aspirar l’olor: olor de paper, de tinta. Va abandonar-se suaument a aquell flux. Va parar l’orella als batecs del cor d’en Tengo.

«Això és el paradís», va pensar.

Estava preparada per morir en qualsevol moment.

No n’hi havia cap dubte: hi havia dues llunes.

Una era la lluna original, la que hi havia hagut sempre, i l’altra era una lluna verda força més petita. La segona tenia una forma molt més irregular que l’original, i també era més brillant. Semblava un nen pobre que fos un parent llunyà a qui les circumstàncies haguessin obligat a acollir sense que ningú, però, s’alegrés de la seva vinguda. Tanmateix, era allà, i era innegable. No era una aparició, ni una il·lusió òptica. Era allà, al cel, com a cos celeste amb massa i contorn definits. No era un avió, ni un dirigible, ni un satèl·lit artificial, ni, tampoc, un element de decorat que algú hagués construït per gastar una broma: era, sense dubte, una massa de roca. Havia ocupat el seu lloc al cel, amb posat callat i impertorbable, com un signe de puntuació escrit després de considerar-ho llargament, o una piga que el destí hagués decidit col·locar allí.

En Tengo va guaitar una llarga estona aquella lluna nova, com si la desafiés. No en podia apartar la mirada. Gairebé ni tan sols parpellejava. Tanmateix, per molt que la mirés, la lluna no es movia gens ni mica: estava fermament instal·lada en aquell punt del cel, amb aquell posat infinitament taciturn i un cor obstinat de pedra.

En Tengo va obrir el puny dret, que havia mantingut tancat amb molta força, i va negar una mica amb el cap, de manera gairebé inconscient. ¿Que no era com a Crisàlide d’aire, allò? Un món amb dues llunes al cel, una al costat de l’altra. Quan naixia la filia, apareixia una altra lluna.

«És el senyal. Mira el cel amb molta atenció», li havia dit la gent petita a la nena.

Havia estat en Tengo, qui havia escrit aquella frase. Seguint el consell d’en Komatsu, havia descrit aquella nova lluna amb tant de detall i precisió com havia pogut. Era la part que havia escrit amb més esforç. I, a més, la lluna nova era pràcticament igual com se l’havia imaginada en Tengo.

«Mira-t’ho així, Tengo», li havia dit en Komatsu. «Els lectors han vist un munt de vegades un cel amb una sola lluna. ¿Oi que sí? Però hem de suposar que de cel amb dues llunes no n’han vist mai cap. Quan en una història introduïm una cosa que gairebé cap lector no ha vist mai, l’hem de descriure amb tant de detall i tanta precisió com sigui possible».