Haruki Murakami - 1Q84

Era un punt de vista ben raonable.

En Tengo va tornar a fer una mica que no, encara amb la vista clavada al cel. Aquella nova lluna addicional tenia, en tots els aspectes, la grandària i la forma que ell havia descrit seguint la seva pròpia imaginació, i gairebé tot el que n’havia dit al text de la novel·la s’hi podia aplicar al peu de la lletra.

Va pensar que no podia ser, allò. ¿La realitat copiava la ficció? «No pot ser, això», va intentar dir, però no li va sortir la veu, com si tingués la gola completament seca després d’haver corregut una llarga distància. No podia ser, allò, per molt que hi pensés. El món de Crisàlide d’aire era de ficció, no existia realment. Era el món d’una història fantàstica que la Fukaeri explicava a l’Azami a les nits, i al qual ell havia fornit la carnadura literària.

Per tant, es va preguntar en Tengo, ¿es trobava al món de la novel·la? ¿Podia ser que, per alguna raó, hagués sortit del món real i hagués entrat al de Crisàlide d’aire, com li passa a Alícia quan cau per la lloriguera? ¿O bé passava que el món real s’havia transformat en un món clavat al de Crisàlide d’aire? ¿Que el món de sempre, el món familiar, amb una sola lluna, hagués deixat d’existir? ¿Hi devia tenir alguna cosa a veure, en això, el poder de la gent petita?

Va mirar al voltant cercant una resposta. Tanmateix, els ulls només li mostraven una zona residencial ben normal i corrent. No hi havia res d’estrany, res que hagués canviat. Ni la Reina de Cors, ni la Morsa, ni el Barreter boig no es veien per enlloc. Al seu voltant només hi havia la zona de sorra i els gronxadors deserts, el fanal de mercuri escampant la seva llum artificial, el zelkova amb les branques esteses, els lavabos públics tancats amb clau, l’edifici de pisos de sis plantes -amb només quatre finestres il·luminades-, els cartells amb avisos del districte, una màquina expenedora vermella amb el logotip de la Coca-Cola, un model vell de Volkswagen Golf de color verd mal aparcat, els pals i els cables de l’electricitat, els signes de neó de colors primaris al lluny. Els sorolls de sempre, les llums de sempre. En Tengo havia viscut a Kôenji durant set anys. No s’hi havia quedat perquè li agradés especialment. Senzillament, hi havia trobat per casualitat un apartament de lloguer força barat, no gaire lluny de l’estació, s’hi havia traslladat i hi havia continuat vivint perquè des d’allà era fàcil anar a la feina i li feia mandra traslladar-se. Tanmateix, sí que estava ben familiaritzat amb la zona, i si s’hi produís cap canvi, se n’adonaria immediatament.

Però, ¿quan devia haver augmentat, el nombre de llunes? No ho sabia. Podia ser que hi hagués dues llunes des de feia anys, i que ell no se n’hagués adonat fins aleshores. Hi havia hagut moltes altres coses que li havien passat per alt. No llegia gaire els diaris, ni mirava la televisió, i eren incomptables les coses que sabia tothom menys ell. O també podia ser que acabés de passar alguna cosa i de sobte hagués aparegut la segona lluna. L’hi hauria pogut preguntar a algú que fos per allí: «Perdoni, és una pregunta una mica estranya, però, ¿no deu saber pas, per casualitat, des de quan hi ha dues llunes?». Però no hi havia ningú, per allí; ni tan sols un gat desvagat.

No, sí que hi havia algú; algú que, molt a prop d’allí, clavava un clau en una paret a cops de martell. Se’n sentia el so sec i incessant. Tant el clau com la paret devien ser molt durs. Però, ¿qui podia posar-se a clavar un clau a aquelles hores? En Tengo va mirar sorprès al seu voltant, però no va veure cap paret on ningú pogués clavar un clau, ni ningú clavant-lo.

Al cap d’uns instants es va adonar que aquell soroll era el que feien els batecs del seu cor, que, estimulat per l’adrenalina, bategava amb un gran rebombori per enviar a tota pressa la sang pel seu cos.

La imatge de les dues llunes li va provocar un mareig lleu, com un rodament de cap, a en Tengo. Havia perdut els nervis. Es va asseure al capdamunt del tobogan, es va recolzar a la barana i va esperar que li passés amb els ulls tancats. Tenia la sensació que s’havia produït una petita alteració de la gravetat. En algun lloc pujava la marea; en algun altre, baixava. La gent passava de la bogeria al llunatisme amb rostre inexpressiu.

Durant el mareig, en Tengo es va adonar de sobte que feia temps que no havia patit aquells atacs amb la visió de la seva mare. Feia molt que no l’assaltava aquella escena en què ell era un nadó que dormia i, al seu costat, la seva mare, amb sostenidors blancs, deixava que un home jove li xuclés els mugrons, fins al punt que havia oblidat del tot que durant molts anys aquella visió l’havia pertorbat profundament. ¿Quan havia estat l’última vegada que l’havia tinguda? No se’n recordava exactament, però potser va ser quan havia començat a escriure la nova novel·la. No sabia per què, però semblava que havia estat en aquell moment, quan el fantasma de la seva mare havia deixat de rondar-lo.

Ara, en canvi, en Tengo seia al capdamunt d’un tobogan en un parc infantil de Kôenji i mirava el parell de llunes que brillaven al cel. L’envoltava un món nou sense cap ni peus, que anava ocupant-ho tot com les aigües fosques d’una inundació silenciosa. Potser, el que passava, era que un nou problema havia desplaçat l’antic, que un vell misteri familiar havia estat substituït per un altre de nou, molt present. Això és el que va pensar en Tengo, sense ironia. Tampoc no va tenir ganes de presentar cap objecció a aquest pensament. Fos com fos el món nou que ara tenia al davant, no podia fer altra cosa, segurament, que callar i acceptar-lo. No li semblava pas que es pogués fer gaire el llepafils, ara, igual que no ho havia pogut fer al món de fins aleshores. Era el mateix. I, per començar, es va preguntar a si mateix, ¿a qui li hauria de formular, l’objecció, en cas que en tingués cap?

El cor li continuava bategant amb cops sords i secs, però la sensació de mareig li va anar passant a poc a poc. Mentre sentia els batecs a les orelles, en Tengo va contemplar les dues llunes que brillaven al cel, damunt de Kôenji, amb el cap recolzat a la barana. Era una imatge estranyíssima. Un món nou, amb una lluna nova. Tot era incert, i infinitament ambigu. Tanmateix, va pensar, sí que estava segur d’una cosa: que, passés el que passés, mai no s’acostumaria a mirar aquell cel amb dues llunes com si fos una cosa natural, òbvia. Mai, per temps que passés.

¿Quin pacte secret devia fer l’Aomame, amb la lluna, aquell dia?, es va preguntar en Tengo, i va recordar els ulls tan seriosos amb què havia observat aquella lluna blanca, diürna. ¿Què li devia haver ofert, en aquell moment?

¿I què seria, d’ell, a partir d’ara?

Això era el que s’havia estat preguntant en Tengo, als deu anys, tota l’estona que l’Aomame li va estar estrenyent la mà a l’aula, després de les classes: un nen espantat, dret davant d’una gran porta. I ara, després de tant de temps, es tornava a preguntar el mateix que aleshores: tenia la mateixa angoixa, la mateixa por, la mateixa tremolor. Tenia al davant una porta nova, més grossa, i davant seu brillava, altre cop, la lluna. Però ara n’hi havia dues.

¿On devia ser, l’Aomame?

Va tornar a mirar al voltant des de dalt del tobogan, però no va veure enlloc la persona que buscava. Va obrir la mà esquerra davant dels ulls i va intentar desxifrar-hi algun senyal. Al palmell, però, només hi tenia les mateixes arrugues profundes de sempre, que sota la llum plana del fanal de mercuri semblaven els llits secs dels rius de la superfície de Mart. Els llits secs, però, no li van revelar absolutament res. L’únic que li deia aquella mà tan grossa era que des dels deu anys havia recorregut un camí molt llarg, i que havia arribat fins allí, fins a dalt d’aquell tobogan d’un parc infantil de Kôenji, i que al cel brillaven dues llunes, una al costat de l’altra.