Haruki Murakami - 1Q84

La paraula «soledat» li va recordar l’Ayumi.

L’Ayumi havia mort en un hotel de cites, emmanillada, violada, escanyada per algun home amb el cinturó d’un barnús. Pel que sabia l’Aomame, de moment el criminal no havia estat detingut. L’Ayumi tenia família, i companys de feina, però estava sola; tan sola que havia hagut de morir d’aquella manera tan terrible. I l’Aomame havia estat incapaç de respondre a les demandes que ella li havia fet. No hi havia cap dubte que l’Ayumi havia esperat trobar alguna cosa, en l’Aomame, però ella tenia un secret per guardar, i la seva pròpia soledat; un secret i una soledat d’una mena que no podia compartir de cap manera amb l’Ayumi. ¿Per què havia hagut d’intentar establir aquella mena de relació precisament amb ella, l’Ayumi, amb tanta altra gent com hi havia al món?

En tancar els ulls, va recordar la imatge del test amb el ficus que havia deixat a l’apartament buit.

¿Com era, que no parava de pensar en aquell ficus?

Després va plorar una estona. Però, ¿què li havia agafat?, va pensar negant lleument amb el cap. Plorava massa, últimament, i no volia plorar. ¿Per què s’havia de posar a plorar, pensant en aquell ficus tan penós? No podia contenir les llàgrimes, però. Mentre plorava li tremolaven les espatlles. Ho havia perdut tot, fins i tot aquell miserable ficus. Anava perdent tot el que tenia un mínim de valor, desapareixia tot el que tenia al voltant, a banda de l’escalf del record d’en Tengo.

Havia de deixar de plorar, es va dir a si mateixa. Ara era a dins d’en Tengo, com els científics de Viatge fantàstic -sí, la pel·lícula es titulava Viatge fantàstic. En recordar-ne el títol, l’Aomame va aconseguir calmar-se una mica. Va deixar de plorar: no arreglaria res, plorant, per llàgrimes que vessés. Havia de tornar a ser l’Aomame dura i tranquil·la de sempre.

¿Qui volia que fos així?

Ella, ho volia.

Després, va mirar al seu voltant. Al cel encara brillaven les dues llunes.

– És el senyal. Mira el cel amb molta atenció -havia dit un dels membres de la gent petita, el de la veu fluixa.

– He he -va fer el més rialler.

Llavors, de sobte se’n va adonar: no era l’única persona que era allà mirant la lluna. Al parc infantil de l’altra banda del carrer hi havia un home jove. Estava assegut a dalt del tobogan i mirava en la mateixa direcció que ella. Aquell home veia dues llunes, igual que ella: ho va saber instintivament. Estava mirant el mateix que ella, n’estava segura: ell també les veia.

El Líder li havia dit que en aquell món hi havia dues llunes, però que això no volia dir que totes les persones que hi vivien les veiessin. Tanmateix, no hi havia cap dubte que aquell home jove, alt i fort, mirava les dues llunes que brillaven al cel. Ho sabia, s’hi jugaria el que fos. Seia allà i mirava la lluna gran, de color groc, i la lluna petita i irregular, verda, com estigués coberta de molsa, i semblava que es preguntava què significaven aquelles dues llunes que hi havia allà, una al costat de l’altra. Potser aquell home també era una de les persones que havien estat arrossegades cap a aquell món nou de 1Q84, i potser estava confós, perquè no aconseguia entendre quin sentit tenia, aquell món. Sí, segur que sí. Era per això, que havia entrat al parc de nit, s’havia enfilat al tobogan i mirava les llunes tot sol, considerant mentalment, exhaustivament, totes les possibilitats i totes les hipòtesis.

O potser no; potser aquell home era un dels qui Sakigake havia enviat a perseguir-la, i havia arribat fins allí buscant-la.

Immediatament, se li van accelerar els batecs del cor i va sentir un so sord. De manera reflexa, amb la mà dreta va buscar la pistola automàtica que duia al cinturó i en va estrènyer amb força la culata.

Tanmateix, l’home no tenia un aspecte amenaçador, ni hi havia res que fes pensar que pogués ser violent. S’estava assegut tot sol al capdamunt del tobogan, immers en els seus pensaments, amb el cap recolzat a la barana, mirant directament les dues llunes. L’Aomame era a la terrassa d’un tercer pis, i ell, al parc de sota. L’Aomame, asseguda a la cadira d’exterior, el mirava per l’escletxa que hi havia entre una pantalla de plàstic opac i la barana metàl·lica. Encara que ell mirés cap a l’apartament, segurament no la veuria, des d’on era. A més, l’home estava totalment absort contemplant el cel, i el pensament que algú el pogués estar observant ni li passava pel cap.

L’Aomame es va calmar i va deixar anar l’aire que retenia als pulmons sense fer soroll. Després va afluixar els dits, va treure la mà de la culata de la pistola i va continuar observant l’home en la mateixa posició. Des d’on era, tan sols en veia el perfil. El fanal de mercuri del parc l’il·luminava perfectament des de dalt. Era un home alt i ample d’espatlles. Duia els cabells, que semblaven molt forts, tallats ben curts, i portava una samarreta de màniga llarga, arromangada fins als colzes. No era guapo, però tenia uns trets agradables i ben definits. La forma del cap tampoc no estava malament; encara que fos més gran i tingués els cabells esclarissats, segur que estaria molt bé.

Després, de sobte, se’n va adonar.

Aquell era en Tengo.

Va pensar que no podia ser. Va fer uns quants nos curts i decidits amb el cap. Era evident que es tractava d’una confusió absurda. Per ganes que en tingués, no podia ser, que passés una cosa com aquella. No aconseguia respirar amb normalitat. Tenia tot el cos alterat, i els actes i la voluntat no li anaven alhora. Va pensar que havia de tornar a mirar-se’l bé, però, per alguna raó, no aconseguia enfocar-lo amb els ulls, com si, de sobte, hagués passat alguna cosa que fes que la visió de l’ull dret i l’ull esquerre fossin molt diferents. Sense ser-ne conscient, va fer una gran ganyota.

¿Què havia de fer?

Es va aixecar de la cadira d’exterior i va mirar al voltant sense buscar res. Després va recordar que a dins del gabinet de la sala hi havia uns petits binocles Nikon i els va anar a buscar. Es va afanyar a tornar a la terrassa i va mirar a dalt del tobogan. L’home jove encara hi era, en la mateixa posició d’abans. Se’l veia de perfil, mirant la lluna. Estava concentrat, contenia la respiració. No n’hi havia cap dubte: aquell era en Tengo. L’Aomame ho sabia, encara que haguessin passat vint anys. Era en Tengo i ningú més que en Tengo.

El que va sorprendre més l’Aomame va ser que l’aparença d’en Tengo pràcticament no havia canviat gens des que tenia deu anys. Era com si el nen de deu anys hagués passat a tenir-ne trenta sense cap canvi important. No és que tingués un aspecte infantil. Evidentment, era molt més alt i fort que abans, tenia un coll poderós, i la cara que feia era la d’un adult. La seva expressió també era més profunda. Les mans de damunt dels genolls eren grosses i fortes: la mà que l’Aomame havia agafat feia vint anys en una aula de primària havia canviat força. Igualment, però, l’atmosfera que emanava d’aquell cos era la mateixa que la que desprenia en Tengo als deu anys. Aquell cos ferm i robust donava a l’Aomame un escalf càlid i una profunda sensació de seguretat. Tenia ganes de recolzar-li la galta al pit; en tenia moltíssimes ganes. S’ho va imaginar plena d’alegria. A més, en Tengo seia al capdamunt del tobogan del parc infantil mirant enlaire, concentrat en la contemplació del mateix que veia ella: les dues llunes. Sí: tots dos les veien.

¿Què havia de fer?

L’Aomame no sabia què havia de fer. Va deixar els binocles damunt dels genolls i es va agafar les dues mans amb força, fins a clavar-s’hi les ungles i deixar-hi marques; la pistola que aguantaven aquelles mans tremolava lleugerament.

¿Què havia de fer?