Haruki Murakami - 1Q84

L’Aomame va somriure.

«Estic preparada», va pensar.

Abans, però, havia d’anar a un lloc.

En Tengo va baixar del tobogan, va sortir del parc infantil i va caminar sense rumb pels carrers, passant de l’un a l’altre. Gairebé no s’adonava ni per on passava. Tot caminant, intentava aclarir, per poc que fos, el confús devessall d’idees que tenia al cap. Per molt que s’hi esforcés, però, ja no aconseguia centrar-se en res, perquè quan era a dalt del tobogan havia pensat en massa coses de cop: en les dues llunes, en la relació de sang, en el nou punt de partida de la vida, en el somni conscient tan real que el feia marejar, en la Fukaeri i Crisàlide d’aire, i en l’Aomame, que suposadament s’amagava en algun lloc de la zona. Tots aquells pensaments se li havien confós al cap i havien superat la seva capacitat de concentració. Si hagués pogut, hauria anat de dret al llit per adormir-se ben profundament. Ja hi continuaria pensant l’endemà al matí, quan es despertés. Encara que s’hi trenqués el cap, no arribaria a cap conclusió mínimament plausible, ara.

En tornar a l’apartament, la Fukaeri estava asseguda al seu escriptori, concentrada fent punta als llapis amb un petit tallaplomes. En Tengo sempre tenia una desena de llapis al portallapis, però ara el nombre havia augmentat fins a la vintena. La noia els havia esmolat amb una perfecció admirable. En Tengo no havia vist mai uns llapis amb la punta tan ben feta: les tenien fines i punxegudes com la d’una agulla de cosir.

– T’han trucat -li va dir la Fukaeri mentre comprovava la punta d’un llapis amb el dit-. De Chikura.

– T’he dit que no agafessis el telèfon.

– És que era important.

¿Ho devia haver notat per com sonava el telèfon, que era important?

– ¿I què volien? -li va demanar en Tengo.

– No ho han dit.

– Però trucaven de la residència de Chikura, ¿oi?

– Volen que els truquis.

– ¿T’han dit que els truqués jo?

– Avui, encara que sigui tard.

En Tengo va fer un sospir.

– No sé el seu número.

– Jo sí.

La Fukaeri recordava el número de telèfon. En Tengo en va prendre nota i va mirar el rellotge: eren dos quarts de nou.

– ¿Cap a quina hora han trucat? -va preguntar.

– Fa poc.

En Tengo va anar a la cuina i va beure un got d’aigua. Va posar totes dues mans al cantell de la pica, va tancar els ulls i va comprovar que el cap li funcionés d’una manera més o menys normal. Després va anar cap al telèfon i va marcar el número. Potser el seu pare s’havia mort. Com a mínim, segur que es tractava d’una qüestió de vida o mort, perquè si no fos un assumpte molt important, no s’haurien pres la molèstia de trucar-li a aquelles hores.

S’hi va posar una dona. En Tengo li va donar el nom i li va dir que feia poc li havien trucat ells i li havien demanat que els tornés la trucada.

– És el fill del senyor Kawana, ¿oi? -li va preguntar la dona.

– Sí -va respondre en Tengo.

– El vaig veure l’altre dia -va dir la dona.

En Tengo tenia present la cara de la infermera de mitjana edat amb les ulleres de muntura metàl·lica, però no n’aconseguia recordar el nom.

La va saludar amb brevetat.

– Es veu que m’han trucat fa poc.

– Sí, és veritat. Ara li passo el metge que avui està al càrrec, i pot parlar directament amb ell.

En Tengo va esperar que l’hi passessin amb l’auricular a l’orella. El metge va trigar força estona a posar-s’hi; mentrestant, va sentir un arranjament insuls de La meva casa a les muntanyes que feia la impressió de no haver-se d’acabar mai. Va tancar els ulls i va recordar la residència de la costa de Bôsô: els pinars espessos que semblaven encavallar-se, amb el vent de mar passant-hi a través; les onades del Pacífic, trencant a la costa sense descans; el silenciós vestíbul de l’entrada, sense cap visita per als malalts; el soroll de les rodes dels llits per traslladar els pacients al passadís; la cortina descolorida pel sol; l’uniforme blanc de la infermera, tan ben planxat; el cafè dolent i aigualit del menjador.

Per fi s’hi va posar el metge.

– Perdoni que l’hagi fet esperar. Fa un moment m’han cridat a una altra habitació per una urgència.

– No passa res -va dir en Tengo. Va mirar de recordar la cara del metge que s’encarregava dels malalts, però després es va adonar que per molt que ho intentés, no l’havia vist mai. El cap encara no li acabava de rutllar.- Així, doncs, ¿passa alguna cosa, amb el meu pare?

El metge va fer una petita pausa.

– No és que hi hagi hagut cap novetat, avui, però últimament no ha estat gaire bé. Em sap greu haver-l’hi de dir, però el seu pare està en coma.

– En coma -va dir en Tengo.

– Està profundament adormit.

– O sigui, que no està conscient.

– Això mateix.

En Tengo es va quedar pensant; havia d’aconseguir que li funcionés el cap.

– ¿Vol dir que l’ha afectat alguna malaltia, i que per això ha entrat en coma?

– No exactament -va dir el metge, com si li costés explicar-ho.

En Tengo es va esperar.

– És una mica difícil, explicar-ho per telèfon, però no és que hi hagi especialment res que no vagi bé. No pateix cap malaltia amb un nom concret, com ara càncer, o pneumònia. Des del punt de vista mèdic, no li hem vist cap problema específic. El que passa és que, per alguna raó que no ens acabem d’explicar, el seu pare està perdent molt de pressa les forces per continuar viu, i s’està acostant a una situació perillosa. Però com que no en sabem la causa, no hi podem fer res. L’estem alimentant amb el gota a gota, però això només és una mesura pal·liativa, i no va a l’arrel del problema.

– ¿Li puc fer una pregunta directa? -li va demanar en Tengo.

– Sí, és clar -va dir el metge.

– ¿Vol dir que sembla que el meu pare no hagi de durar gaire?

– Si continua així, és ben possible.

– ¿I és conseqüència de l’edat, això?

El metge va fer un so ambigu a l’auricular.

– El seu pare encara és a la seixantena. No és pas una edat tan avançada. A més a més, bàsicament, està força bé de salut. A part de la demència, no té cap malaltia específica, i a les proves físiques que els fem periòdicament als pacients obté força bons resultats. No li hem trobat res que sembli estar malament.

En aquest punt, el metge va callar un moment. Després va continuar parlant.

– Però… Bé, pel que he vist els últims dies, sí que sembla que l’estat en què es troba sigui conseqüència de la senilitat. Totes les funcions fisiològiques se li han alentit, i també sembla haver perdut la voluntat de continuar vivint. Normalment, aquests símptomes solen aparèixer a partir dels vuitanta-cinc anys, més o menys. A partir d’aquesta edat, hi ha persones que perden les ganes de viure i deixen de fer cap esforç. Però, de moment, no entenc com li pot passar això, al senyor Kawana, si encara no ha arribat als setanta anys.

En Tengo va pensar un moment, mossegant-se el llavi.

– ¿Quan hi va entrar, en coma? -va preguntar.

– Fa tres dies -va respondre el metge.

– ¿I durant aquests tres dies no s’ha despertat, doncs?

– Ni una sola vegada.

– I cada cop ha anat donant menys senyals de vida.

– No ha estat de sobte -va dir el metge-, però, tal com li he comentat abans, la seva força vital va disminuint a poc a poc, però de manera evident, com un tren que anés reduint lentament la velocitat abans d’arribar a la parada.

– ¿Quant de temps li sembla que li pot quedar?