Haruki Murakami - 1Q84

– Primer vagi fins a Yôga i allí agafi l’Autopista Metropolitana 3 i vagi fins abans de la sortida d’Ikejiri -va dir al taxista.

Com podia esperar, el taxista va quedar desconcertat.

– Perdoni, senyora, però, així, doncs, ¿a quin lloc vol anar a parar, al final? -li va preguntar amb un to de veu més bonhomiós que altra cosa.

– A la sortida d’Ikejiri, de moment.

– Així, és moltíssim més ràpid anar a Ikejiri directament des d’aquí. Si anem fins a Yôga farem una volta impressionant, i, a més a més, a l’Autopista 3, a aquesta hora del matí, hi deu haver un embús formidable. Deuen estar aturats, pràcticament. N’estic tan segur com que avui és dimecres.

– No em fa res, que hi hagi molt de trànsit. I tant me fa, si avui és dijous, o divendres, o l’aniversari de l’Emperador. Vostè agafi l’Autopista Metropolitana a Yôga. Jo tinc tot el temps del món.

El taxista tenia entre trenta i trenta-cinc anys. Era prim, amb la pell clara, i tenia la cara llarga i prima, com la d’un herbívor espantadís. La barra li sortia cap enfora, com la de les estàtues de l’illa de Pasqua. Mirava l’Aomame pel retrovisor, intentant esbrinar, a partir de la seva expressió, si la dona amb qui parlava era una persona normal i corrent que tenia algun problema o senzillament estava tocada del bolet. Tanmateix, no era fàcil d’esbrinar; sobretot, en un mirall tan petit.

L’Aomame va treure la cartera de la bandolera i va plantar un bitllet de deu mil iens completament nou, com acabat d’imprimir, davant del nas del taxista.

– No cal que em torni el canvi, ni que em doni cap rebut -li va dir per fer via-. O sigui que deixi de queixar-se i faci el que li dic. Primer va a Yôga i allí agafa l’Autopista Metropolitana 3 i va fins a Ikejiri. N’hi deu haver prou amb això, encara que hi hagi un embús.

– Sí, és clar, que n’hi ha prou -va respondre el taxista com si no se n’acabés de refiar-. Però, ¿que hi ha d’anar a fer alguna cosa, a l’Autopista Metropolitana?

L’Aomame va fer voleiar el bitllet de deu mil iens com si fos un anemòmetre.

– Si no hi vol anar, baixaré i agafaré un altre taxi, o sigui que faci el favor de decidir d’una vegada si m’hi porta o no.

El taxista va observar el bitllet de deu mil iens durant uns deu segons, amb les celles arrufades. Després es va decidir i el va agafar. El va mirar a contrallum, per assegurar-se que no era fals, i el va ficar a la bossa que feia servir per a la feina.

– Molt bé, doncs: anem a l’Autopista Metropolitana 3. Però l’hi dic de debò, que hi haurà un embús espantós. I, a més a més, entre Yôga i Ikejiri no hi ha cap sortida, ni cap lavabo públic. O sigui que si li sembla que haurà d’anar al servei, val més que hi vagi ara.

– No cal, però faci el favor d’anar tirant.

El taxista va deixar enrere els carrers enrevessats de la zona residencial, va sortir a la ronda número 8, que anava força carregada, i es va dirigir cap a Yôga. Mentrestant, ell i l’Aomame no es van dir res. El taxista va estar tota l’estona escoltant un informatiu de la ràdio, i l’Aomame estava immersa en els seus propis pensaments. Quan arribaven a l’entrada de l’Autopista Metropolitana, l’home va abaixar el volum de la ràdio i es va dirigir a l’Aomame.

– Potser em fico on no em demanen, però, ¿que es dedica a alguna cosa especial, vostè?

– Sóc investigadora d’una empresa d’assegurances -va dir l’Aomame sense dubtar.

– Investigadora d’una empresa d’assegurances -va repetir el taxista amb molt de compte, com si s’hagués ficat a la boca un menjar que no havia tastat mai.

– Investigo estafes de l’àmbit de les assegurances -va dir l’Aomame.

– Vaja -va dir el taxista, com si estigués impressionat-. I l’Autopista Metropolitana 3 deu tenir alguna relació amb alguna estafa d’aquestes que investiga, ¿oi?

– Exactament.

– Com en aquella pel·lícula, ¿no?

– ¿Quina pel·lícula?

– Una pel·lícula de fa molt de temps, que hi sortia Steve McQueen. Mm… No el recordo, el títol.

– El cas de Thomas Crown -va dir l’Aomame.

– Sí, sí, aquesta. Faye Dunaway fa d’investigadora d’una empresa d’assegurances, i és especialista en robatoris. I Steve McQueen és un milionari que organitza un robatori per divertir-se. Està molt bé, aquesta pel·lícula. La vaig veure quan anava a l’institut. M’encantava la música que s’hi sentia; tenia molt d’estil.

– És de Michel Legrand.

El taxista en va cantussejar els quatre primers compassos. Després va tornar a dirigir la vista al mirall i va estudiar de nou la cara de l’Aomame.

– Perdoni, potser no l’hi hauria de dir, però vostè té un aire a la Faye Dunaway d’aquella època.

– Moltes gràcies -va dir l’Aomame, que va haver de fer un esforç per reprimir el somriure que se li començava a dibuixar als llavis.

Quan van entrar a l’Autopista Metropolitana 3, s’hi van trobar un embús monumental, tal com havia pronosticat el taxista. Començava al cap de menys de cent metres de l’entrada. Era un embús impressionant, de manual. Tanmateix, allò era precisament el que volia l’Aomame: la mateixa roba, la mateixa autopista, el mateix embús. Era una llàstima que a la ràdio del taxi no sonés la Sinfonietta de Janacek, i que el so no fos de tanta qualitat com el de la ràdio del Toyota Crown Royal Saloon, però això ja hauria estat demanar massa.

El cotxe avançava a poc a poc entre els camions. Es quedava molta estona aturat en un lloc i després avançava una mica, com si acabés de recordar què estava fent. Quan no avançava, el jove conductor del camió refrigerat del carril del costat se submergia en la lectura d’un còmic. En un Toyota Corona Mark II de color beix hi havia assegut un matrimoni de mitjana edat que es va estar tota l’estona mirant cap endavant, amb cara d’enuig, sense dirigir-se ni un sol cop la paraula. Potser no tenien de què parlar, o potser estaven així per culpa d’alguna cosa de què havien parlat. L’Aomame estava ben reclinada al seient, pensant en les seves coses, i el conductor del taxi escoltava un programa de la ràdio.

Per fi van arribar al rètol que assenyalava la direcció de Komazawa i es van dirigir cap a Sangen-jaya a pas de tortuga. De tant en tant, l’Aomame aixecava el cap i mirava el paisatge de la finestra. Era l’última vegada que veia aquella ciutat. Se n’anava molt lluny. Tot i pensar això, però, no aconseguia sentir cap mena d’afecte per la ciutat de Tòquio. Tots i cadascun dels edificis que es dreçaven al costat de l’autopista eren horrorosos, bruts i ennegrits pels fums d’escapament dels cotxes, i en tots hi havia rètols cridaners. Aquella visió la va fer sentir malament. ¿Per què s’havia de dedicar a construir llocs tan desoladors com aquells, la gent? Tampoc no es tractava que tots els racons dels món fossin meravellosos, però, ¿no estaria bé, que almenys no n’hi hagués de tan horribles com aquell?

Mentrestant, al camp visual de l’Aomame va aparèixer, per fi, un lloc familiar: aquell on havia baixat del taxi, perquè el misteriós conductor de mitjana edat li havia explicat a l’Aomame que allí hi havia una escala d’emergència. Més endavant hi havia un gran rètol publicitari d’Esso. El tigre somreia amb la mànega de gasolina a la mà. Era el mateix de l’altra vegada.

«Posi un tigre al seu dipòsit».

De sobte, l’Aomame es va adonar que tenia la gola seca. Va tossir una vegada, va ficar la mà a la bandolera i en va treure unes gotes per aturar la tos amb gust de llimona. Se’n va posar una a la boca i va tornar a deixar l’ampolleta a la bandolera. De passada, va agafar amb força la culata de la Heckler & Koch, sense treure-la. La va sostenir per comprovar-ne el pes i la duresa. Sí, així estava bé, va pensar. Llavors el cotxe va avançar una mica.