Haruki Murakami - 1Q84

La majoria de vehicles que hi havia aturats eren camions de transport, que portaven a Tòquio una gran quantitat de productes de diversos llocs. Segurament havien viatjat durant tota la nit, i havien acabat aturats a l’embús fatídic del matí. Els conductors estaven avorrits, cansats, farts, amb ganes de banyar-se, afaitar-se i estirar-se a dormir. Això era tot el que volien. Es limitaven a mirar l’Aomame sense pensar res, com si veiessin un animal estrany, desacostumat. Estaven massa cansats per voler-hi prendre part.

Entre el munt de camions de transport hi havia un Mercedes Benz Coupé de color gris que semblava un delicat impala que hagués quedat enmig d’un ramat d’aspres rinoceronts. El cotxe semblava nou de trinca, i el sol del matí, que acabava de sortir, es reflectia enlluernador en la seva magnífica carrosseria. Els tapaboques eren del mateix color que la carrosseria. La finestra del conductor estava abaixada, i a dins hi havia una dona elegant de mitjana edat que mirava fixament l’Aomame. Duia unes ulleres de sol Givenchy, i també se li veien les mans que tenia al volant, amb un anell que brillava.

Tenia aspecte de ser una persona amable, i se la veia preocupada per l’Aomame. Es preguntava què devia fer, o quin problema devia tenir, aquella dona jove tan ben vestida, per haver de caminar sola pel ferm de l’autopista.

L’Aomame es va treure les Ray Ban i se les va ficar a la butxaca de l’abric. Mentre tancava els ulls per culpa de la resplendor del sol del matí, es va passar un moment els dits per les marques que les ulleres li havien deixat al nas. Es va humitejar els llavis secs amb la llengua. Va notar una mica el gust del pintallavis. Va mirar el cel clar que tenia al damunt i, per si de cas, el terra que tenia sota els peus.

Va obrir la bandolera i en va treure tranquil·lament la Heckler & Koch. Va deixar caure la bandolera a terra i es va quedar amb les mans lliures. Amb la mà esquerra va treure el fiador de la pistola, va tirar la corredora cap enrere i va fer entrar un cartutx a la recambra. Va fer tots aquests moviments de pressa, amb precisió. Els sons, discrets i agradables, van ressonar a l’aire. Va moure una mica la mà on tenia la pistola per comprovar-ne el pes. La pistola sola feia quatre-cents vuitanta grams, als quals s’havia d’afegir el pes de les set bales; sens dubte, ara estava carregada. L’Aomame en notava la diferència de pes.

Encara tenia un somriure als llavis horitzontals. La gent observava els gestos que feia. Ningú no s’havia espantat en veure que treia una pistola de la bandolera, o, com a mínim, no n’havien fet la cara. Potser no creien que fos una pistola de debò. Però sí, que era una pistola de debò, va pensar l’Aomame.

Després va posar la culata cap amunt i es va introduir el canó a la boca. Estava apuntat directament cap al cervell, cap al laberint gris on resideix la consciència.

L’oració li va sortir automàticament, sense haver-la de pensar. La va recitar de pressa, amb el canó de la pistola a la boca. Segurament, ningú no hauria entès què deia, però no hi feia res: n’hi havia prou que l’entengués Déu. Quan era petita, gairebé no n’entenia res, de les frases que recitava, però aquell seguit de paraules s’havien introduït al centre mateix del seu cos. A l’escola, abans de dinar, també l’havia de recitar sens falta, sola però en veu ben alta, sense fer cas de les mirades curioses o burletes dels altres nens. L’important era que Déu t’estava veient; ningú no se’n podia escapar, de la seva mirada.

Pare Nostre que esteu en el cel, santificat sigui el Vostre Nom, vingui a nosaltres el Vostre Regne. Perdoneu les nostres culpes, i no permeteu que nosaltres caiguem en la temptació, ans deslliureu-nos de qualsevol mal. Amén.

La dona de mitjana edat de trets agradables que seia al voltant del Mercedes Benz nou de trinca la continuava mirant fixament. Semblava, igual que la resta de persones del voltant, que no acabava d’entendre què significava aquella pistola que tenia a la mà. Si ho entengués, deixaria de mirar-la, va pensar l’Aomame. Si veia com se li escampava el cervell pertot arreu, segurament, aquell dia no seria capaç de menjar res, ni per dinar ni per sopar, i per això l’Aomame li va suplicar, sense dir-ho en veu alta, que fes el favor de deixar de mirar-la. No s’estava raspallant les dents: tenia una pistola automàtica de la marca Heckler & Koch, de fabricació alemanya, a la boca. Havia recitat una pregària i tot. Bé devia entendre què significava, això.

«Li dono un consell; un consell molt important. Aparti la mirada, no miri res, i continuï conduint el seu Mercedes Benz gris, nou de trinca, i vagi-se’n a casa seva, a la casa tan preciosa on l’esperen el marit i els fills que s’estima tant, i continuï endavant amb la seva vida tranquil·la. Una persona com vostè no l’hauria de veure, una cosa com aquesta. Aquesta cosa tan horrible és una pistola de debò, i està carregada amb set cartutxos de nou mil·límetres de debò. I, tal com diu Anton Txèkhov, quan en una història apareix una pistola, en algun moment s’ha de disparar. És això, el que dóna sentit a la història».

La dona de mitjana edat, però, no deixava de mirar l’Aomame. Al final, ella es va rendir i va negar lleument amb el cap. Li sabia greu, però no es podia esperar més. S’havia acabat el temps. Havia de començar l’espectacle.

«Posi un tigre al seu dipòsit».

– He he -va fer el més rialler.

– He he -s’hi van afegir els altres sis.

– Tengo -va dir l’Aomame, i va fer força amb el dit que tenia al gallet.

En Tengo va agafar un tren ràpid que sortia al matí de l’estació de Tòquio en direcció a Tateyama. Allà va fer transbordament a un tren que parava a totes les estacions i va anar fins a Chikura. Feia un dia totalment clar; no hi havia vent, i al mar gairebé no es veien onades. L’estiu ja quedava lluny, i amb una samarreta de màniga curta i una jaqueta prima de cotó s’hi estava la mar de bé. En contra del que havia esperat, tots els banyistes havien desaparegut de la ciutat costanera, i els carrers tenien l’ambient desolat de la temporada baixa. En Tengo va pensar que semblava, realment, que s’hagués convertit en el poble dels gats.

A prop de l’estació va dinar una mica i va agafar un taxi. Quan va arribar a la residència era la una tocada. Al taulell el va rebre la infermera de l’altra vegada, la mateixa que l’havia atès el vespre abans per telèfon. Es deia Tamura. Recordava la cara d’en Tengo, i va ser un xic més amable que a la visita anterior; fins i tot li va somriure una mica. Potser també hi va influir el fet que, aquesta vegada, en Tengo anés una mica més ben vestit.

Primer, la infermera el va portar al menjador i li va servir un cafè.

– Esperi’s un moment aquí. Ara vindrà el doctor -li va dir. Al cap de deu minuts va aparèixer el metge que estava al càrrec, fregant-se les mans amb una tovallola. Tenia els cabells forts, n’hi havia molts de blancs, i devia tenir entre cinquanta-cinc i seixanta anys. Devia estar fent alguna cosa, perquè no portava la bata blanca. Anava vestit amb una dessuadora grisa i uns pantalons de xandall a joc, calçava unes vambes per córrer i tenia un cos ben format: més que no pas el metge d’una residència de gent gran, semblava l’entrenador d’algun equip esportiu universitari que mai no hagués aconseguit arribar a entrenar-ne cap de professional.

El metge li va explicar més o menys el que li havia dit per telèfon el vespre abans. Li va dir que, per desgràcia, de moment no s’hi podia fer res, des del punt de vista mèdic, i semblava sincer; les paraules i expressions que emprava feien pensar que realment ho sentia.