Haruki Murakami - 1Q84

Tanmateix, a la universitat va continuar amb el judo. Bàsicament, va fer la mateixa vida que a l’institut, perquè si continuava practicant el judo, podia entrar en una residència i tenir solucionades les qüestions del llit i del menjar, encara que fos de manera molt precària. Havia rebut una beca, però amb els diners que li donaven no podia mantenir-se de cap de les maneres, i, per tant, havia de continuar amb el judo. Evidentment, els seus estudis es van centrar en les matemàtiques. Com que, atesa la situació, va estudiar força i va obtenir bones notes, el seu tutor li va aconsellar fer estudis de tercer cicle. Tanmateix, a partir de tercer i quart curs, va perdre molt ràpidament la passió per les matemàtiques com a disciplina acadèmica. Les matemàtiques mateix li continuaven agradant, com sempre, però no tenia gens de ganes de treballar-hi fent recerca. Li passava igual que amb el judo: era força bo com a aficionat, però no tenia ni les qualitats ni l’ambició per dedicar-hi tota la seva vida. Ell mateix n’era ben conscient.

Quan va perdre interès per les matemàtiques i estava a punt de graduar-se a la universitat, i per tant ja no hi havia cap motiu per continuar practicant judo, en Tengo no tenia ni idea de què havia de fer, a partir d’aleshores, de quin camí havia de seguir. Era com si la seva vida s’hagués quedat sense centre. De fet, la seva vida mai no n’havia tingut, de centre, però fins llavors els altres sempre n’havien esperat o demanat alguna cosa, d’ell, i ell havia estat força atrafegat intentant no defraudar-los. Tanmateix, un cop desaparegudes aquestes demandes i esperances, ja no hi quedava res digne de menció. No tenia cap objectiu a la vida, ni cap amic íntim: es trobava enmig d’una calma absoluta, incapaç de concentrar la seva atenció en res.

Mentre va ser a la universitat va sortir amb unes quantes noies, i hi va mantenir relacions sexuals. Ell no era guapo, en el sentit convencional, ni era extravertit, ni tampoc tenia una conversa especialment divertida. Sempre anava curt de diners, i la roba que portava no era gens vistosa. Tanmateix, de la mateixa manera que hi ha plantes que atreuen un cert tipus d’insectes, ell era capaç d’atreure un cert tipus de noies, i d’atreure-les amb una força considerable.

Ho va descobrir quan tenia uns vint anys, més o menys a la mateixa època que començava a perdre la passió per les matemàtiques com a disciplina acadèmica. Al seu voltant sempre hi havia alguna noia que s’interessava per ell i se li acostava, encara que ell no fes res. Aquestes noies volien que les abracés amb els seus braços forts; o, com a mínim, no s’hi oposaven. Al principi no entenia aquest mecanisme i se sentia molt confós, però al final va acceptar-ne el funcionament i va aprendre a explotar-lo. A partir d’aleshores, pràcticament mai no li van faltar noies. Tanmateix, ell mai no se’n va enamorar activament: només sortia amb elles i hi mantenia relacions sexuals; només es tapaven mútuament el buit que sentien. Per estrany que pogués semblar, no es va sentir fortament atret ni una sola vegada per cap noia que se sentís atreta per ell.

En Tengo va explicar aquests fets al seu pare inconscient. Primer a poc a poc, escollint les paraules, després amb més fluïdesa, i al final amb una passió considerable. També va intentar ser tan franc com va poder en parlar de les relacions sexuals, pensant que ja no tenia cap motiu per tenir vergonya, a hores d’ara. El seu pare continuava profundament adormit, boca amunt, sense canviar de posició. Tampoc no es va produir cap canvi en la seva respiració.

Abans de les tres va venir una infermera que li va canviar la bossa de plàstic del degotador, va substituir la d’orina per una de nova i li va mirar la temperatura. A la seva placa hi posava que es deia Ômura. Duia els cabells recollits en un monyo ben estret, amb un bolígraf clavat.

– ¿Hi ha hagut algun canvi? -va preguntar a en Tengo mentre escrivia unes xifres amb el bolígraf al full de registre.

– Cap. Ha estat dormint tota l’estona -va respondre en Tengo.

– Si hi ha cap novetat, premi aquell botó -li va dir ella, assenyalant un botó per avisar les infermeres que hi havia una mica per sota del capçal del llit, i es va tornar a clavar el bolígraf al monyo.

– D’acord.

Al cap de poc que la infermera hagués sortit de l’habitació, van trucar a la porta i la infermera Tamura, la de les ulleres, va treure el cap.

– ¿Vol dinar? Si va al menjador, podrà menjar alguna cosa.

– Gràcies, però encara no tinc gana -va dir en Tengo.

– ¿Com està, el seu pare?

En Tengo va fer que sí.

– Li he estat parlant tota l’estona, encara que no sé si em sent o no.

– És bo, que li parli -va dir ella, i va somriure com si el volgués animar-. No es preocupi: segur que el seu pare el sent.

La infermera va tancar la porta. En Tengo i el seu pare es van tornar a quedar sols a la petita habitació.

En Tengo va continuar parlant.

Quan va acabar la universitat, va trobar feina en una acadèmia del centre de Tòquio i va començar a fer de professor de matemàtiques. Ja no era el nen prodigi de les matemàtiques de qui tant s’esperava, ni un lluitador de judo amb un futur prometedor, sinó un simple professor d’acadèmia. Ell, però, n’estava content. Per fi es va poder relaxar una mica. Per primera vegada a la vida no hi havia ningú que li digués què havia de fer, i podia viure amb tota llibertat.

Finalment, va començar a escriure narracions. Va escriure unes quantes obres i les va presentar al premi de nous autors d’una editorial. Al cap d’un temps, va conèixer un editor força especial que es deia Komatsu, i aquest editor li va encomanar que refés una novel·la titulada Crisàlide d’aire que havia escrit la Fukaeri, o Eriko Fukada, una noia de disset anys. Ella havia creat la història però no sabia escriure, i va ser en Tengo qui se’n va encarregar. Va fer molt bé aquesta feina, i l’obra va guanyar el premi per a nous autors d’una revista, es va publicar com a llibre i es va convertir en un gran èxit de vendes. Es va parlar tant de Crisàlide d’aire que les persones que escollien les obres candidates al premi Akutagawa la van bandejar i no el va poder guanyar, però el llibre havia venut tant que, en paraules d’en Komatsu, «no ens fa falta per a res, el premi aquest».

En Tengo no estava gens segur que el seu pare sentís el que li explicava, i, encara que el sentís, no hi havia manera de saber si ho entenia o no; no se li notava cap reacció, ni cap resposta. I, suposant que ho entengués, en Tengo no sabia si li podia interessar o no. Potser li hauria dit que callés, si hagués pogut; potser tant li feia, la vida dels altres, i només volia continuar dormint tranquil. L’únic que en Tengo podia fer, però, era continuar-li explicant tot el que li passava pel cap. No se li acudia què més podien fer tots dos, un al costat de l’altre, en aquella habitació tan petita.

El seu pare continuava sense fer ni el moviment més lleu. Els seus ulls estaven fermament closos al fons d’aquells forats profunds i foscos, com si esperés, del tot immòbil, que comencés a nevar i els forats quedessin tapats per una barrera blanca.

– De moment, encara no puc dir que em vagi bé, però, si puc, vull viure del que escrigui; no reescrivint obres d’altra gent, sinó escrivint el que vulgui, i com vulgui. Jo crec que tinc el caràcter que cal per escriure, sobretot per escriure novel·les. Està molt bé, que hi hagi una cosa que vols fer. I per fi jo en tinc una. Encara no he publicat cap llibre amb el meu nom, però pot ser que no trigui gaire a aconseguir-ho. Potser no està bé que ho digui jo, però diria que hi tinc força traça, a escriure. Hi ha uns quants editors que em valoren una mica. Això no em preocupa gaire.