Haruki Murakami - 1Q84

Potser hi hauria d’haver afegir que, a més a més, es veia que tenia qualitats per fer de resciva, fins al punt que el món fictici sobre el qual havia escrit estava apareixent en la realitat. Tanmateix, no es tractava de treure una qüestió tan complicada, en aquell moment. Allò era una altra història. Va decidir canviar de tema.

– Em sembla que el problema més important que tinc és que fins ara no he aconseguit estimar ningú de debò. Mai no he estimat ningú incondicionalment. Mai no he sentit que estava disposat a sacrificar-me a mi mateix per una altra persona. Ni una sola vegada.

Mentre deia això, en Tengo es va preguntar si aquell pobre vell que tenia al davant havia viscut mai l’experiència d’estimar una persona amb tot el cor. Potser havia estat realment enamorat de la seva mare. Potser era precisament per això, que, tot i saber que entre ells dos no hi havia cap vincle de sang, l’havia criat com si fos fill seu. Si era així, el seu pare havia tingut una vida espiritualment molt més plena que no pas en Tengo.

– L’única excepció, diguem, és una nena que recordo molt bé. Vam ser a la mateixa classe quan fèiem tercer i quart de primària a l’escola d’Ichikawa. Sí, ja en fa vint anys. Aquella nena m’atreia molt. Sempre hi he pensat força, i encara hi penso sovint. Però, de fet, gairebé ni tan sols hi vaig parlar. Va canviar de col·legi a mig curs, i des de llavors no l’he vista. Però fa poc em va passar una cosa i em van venir ganes de buscar-la. Per fi em vaig adonar que la necessitava. La volia trobar i parlar amb ella d’un munt de coses. Però al final no l’he poguda trobar. Potser l’hauria d’haver començat a buscar abans. Així potser hauria estat més fàcil.

En aquest punt, en Tengo va callar un moment, i va esperar que el cap del seu pare assimilés tot el que li havia explicat fins llavors. O, més aviat, que ho assimilés el seu propi cap. Després va continuar parlant.

– Sí, vaig ser massa covard, en això. És pel mateix, que no vaig demanar el registre de família. Si ho hagués volgut, hauria estat molt fàcil saber si realment la meva mare era morta o no: n’hi hauria hagut prou d’anar a l’ajuntament i consultar el registre. De fet, ho vaig pensar moltes vegades, de mirar-ho, i fins i tot vaig anar fins a l’ajuntament. Però no em vaig veure amb cor de demanar la documentació. Em feia por que em plantessin la veritat al davant, descobrir-la jo mateix. Per això he estat esperant que siguin les circumstàncies que, en algun moment, em revelin què va passar.

En Tengo va fer un sospir.

– A part d’això, però, hauria d’haver començat a buscar aquella nena abans. He malgastat massa temps. Però no aconseguia posar-m’hi. Perquè jo… No sé com dir-ho… Jo sóc molt covard, quan es tracta de sentiments. Això és el que em mata.

En Tengo es va alçar del tamboret, va anar al costat de la finestra i va mirar els pins. El vent s’havia aturat. Tampoc no se sentia la remor del mar. Una gata molt grossa passava pel jardí; devia estar prenyada, per la panxa que feia. Es va estirar al costat del tronc d’un arbre, va obrir les potes i es va començar a llepar la panxa.

Recolzat a l’ampit de la finestra, en Tengo va continuar parlant tot mirant el seu pare.

– Però, deixant això de banda, sembla que per fi la meva vida ha començat a canviar, últimament. Em fa aquest efecte. La veritat és que durant molt de temps et vaig odiar. Des que era petit pensava que jo no estava fet per viure en un entorn tan miserable i asfixiant, que per a mi hauria estat millor viure en un ambient més benestant. Sentia que la vida que m’havia tocat era molt injusta, i em semblava que la de tots els meus companys d’escola estava plena de felicitat i satisfaccions. N’hi havia molts que no tenien tantes capacitats o qualitats com jo però que, en canvi, s’ho passaven incomparablement més bé. En aquella època, lamentava sincerament que tu fossis el meu pare. Sempre m’imaginava que hi havia hagut un error, i que en realitat tu no eres el meu pare, que no teníem cap vincle de sang.

En Tengo va tornar a mirar per la finestra i va veure la gata, que es llepava distretament el ventre inflat, sense adonar-se que l’estaven observant. Va continuar parlant mentre la mirava.

– Ara no em sento així, ni penso d’aquesta manera. Ara crec que vaig viure en un entorn adequat per a mi, i que vaig tenir el pare que em convenia. No ho dic de broma. Crec que he estat una persona avorrida, una persona insignificant. En cert sentit, vaig ser jo, qui em vaig espatllar a mi mateix. Ara ho veig perfectament. Realment, vaig ser un nen prodigi de les matemàtiques, de petit, i trobo que el talent que tenia era força excepcional. Tothom es fixava en mi, i era el centre d’atenció. Però, al capdavall, es tractava d’un talent que no tenia cap perspectiva de conduir-me enlloc. Era allà, i prou. Des de petit, vaig ser alt i fort, i era bo lluitant a judo. Als campionats de la prefectura sempre arribava fins a les últimes rondes de combats. Però si hagués sortit de la prefectura, m’hauria trobat amb molts lluitadors que eren millors que jo. Quan era a la universitat, ni tan sols em van seleccionar mai per anar al campionat nacional. Això va ser un xoc, per a mi, i durant un temps no vaig saber qui era. I era normal, perquè en realitat no era ningú.

En Tengo va obrir l’ampolla d’aigua mineral que havia portat i en va fer un glop. Després va tornar a seure al tamboret.

– Ja t’ho vaig dir l’altre dia, que t’estic agraït. Penso que en realitat jo no sóc fill teu; n’estic gairebé segur. I t’estic agraït perquè em vas criar encara que no tinguéssim cap lligam de sang. No devia ser gens fàcil, per a un home sol, fer pujar un nen petit. Encara em deprimeix, i em fa mal, recordar que te m’enduies a fer la ruta dels cobraments de l’impost de l’NHK. És un record molt desagradable. Però suposo que a tu no se t’acudia cap altra manera de comunicar-te amb mi. No sé com dir-ho… Suposo que allò era el que sabies fer millor. Era l’únic vincle real que tenies amb la societat. Segur que volies que et veiés treballant. Ara sí, que ho entenc. Evidentment, també pensaves que si hi anaves amb un nen et seria més fàcil fer els cobraments, però no ho crec que ho fessis només per això.

En Tengo va tornar a fer una petita pausa per deixar que el que havia dit s’assentés al cap del seu pare, i mentrestant va ordenar els pensaments.

– Però quan era petit, no ho entenia, és clar. Em semblava molt vergonyós, i molt dur, i prou. Els diumenges, mentre els companys de l’escola es divertien jugant, jo havia de venir a fer la ruta dels cobraments amb tu. Odiava que arribés el diumenge. Però ara ho entenc, fins a cert punt. No dic que el que vas fer fos correcte. Em vas ferir d’una manera que és molt dolorosa, per a un nen. Però ja ha passat, això, i no t’has de preocupar. A més a més, em sembla que gràcies a això em vaig fer una mica més dur. No és gens fàcil, viure en aquest món, i va ser així, que ho vaig aprendre.

En Tengo va obrir totes dues mans i en va contemplar un moment els palmells.

– Jo continuaré vivint la meva vida, i em sembla que ho sabré fer més bé que fins ara, sense perdre tant el temps. No sé què vols fer, tu, a partir d’ara; potser et vols quedar aquí, adormit, sense dir res, i no tornar-te a despertar mai. I si això és el que vols fer, em sembla bé. Si és això, el que vols, jo no t’ho puc pas impedir; l’únic que puc fer és deixar-te dormir. Però, independentment d’això, jo et volia explicar tot el que t’he explicat: les coses que he fet fins ara, i el que penso ara mateix. Potser tu no tenies gens de ganes de sentir-ho, i en aquest cas em sap greu, si t’he molestat. Però, com a mínim, ja no em queda res per explicar. T’he dit tot el que em semblava que t’havia de dir. Ara no et molestaré més; ja pots dormir tant com vulguis.