Haruki Murakami - 1Q84

– Les relacions de causa i efecte estan totalment alterades, pel que sembla -va dir, en refer-se una mica-. No se sap què va abans i què va després. Però, sigui com sigui, el que sabem és que som en aquest món nou.

La Fukaeri va alçar el cap i va mirar als ulls d’en Tengo. Potser només l’hi va semblar, però a en Tengo li va fer l’efecte que dins les seves ninetes brillava una llum molt càlida.

– Sigui com sigui, el món d’abans ja no existeix.

La Fukaeri va arronsar una mica les espatlles.

– Nosaltres vivim aquí.

– ¿En aquest món amb dues llunes?

La Fukaeri no li va respondre. Aquella noia preciosa de disset anys mirava directament als ulls d’en Tengo, amb els llavis fermament closos, de la mateixa manera que a l’aula, després de les classes, l’Aomame l’havia mirat als ulls quan tenia deu anys. La Fukaeri estava totalment concentrada en aquella mirada. En Tengo va tenir la sensació que s’acabaria convertint en pedra; que s’acabaria convertint en pedra i després es transformaria en una nova lluna, una lluna petita i de forma irregular. Al cap d’una estona, la noia va relaxar la mirada, i després va alçar la mà dreta i es va posar suaument les puntes dels dits sobre la templa, com si estigués llegint un pensament secret que hi hagués a dins del seu propi cap.

– Has estat buscant aquella persona -li va preguntar ella.

– Sí.

– Però no l’has trobada.

– No, no l’he trobada -va respondre en Tengo.

No havia trobat l’Aomame. Però, en canvi, havia descobert que ara hi havia dues llunes, perquè, seguint les indicacions de la Fukaeri, havia escorcollat els seus records i, en conseqüència, havia decidit anar a mirar la lluna.

La Fukaeri va relaxar només una mica la mirada i va agafar la copa de vi. Va mantenir un moment el vi a la boca i després se’l va beure a poc a poc, com un insecte que xuclés la rosada.

– M’has dit que s’amaga en alguna banda -va dir en Tengo-. Per tant, no em serà gaire fàcil, trobar-la.

– No cal que et preocupis -va dir la noia.

– No cal que em preocupi -va dir en Tengo, només repetint les seves paraules.

La Fukaeri va fer un gran assentiment.

– ¿Vols dir que la trobaré, doncs?

– Ella et trobarà a tu -va respondre la Fukaeri amb un to de veu baix que feia pensar en el vent solcant dolçament les planures verdes.

– ¿Aquí, a la zona de Kôenji?

La Fukaeri va fer un gest d’incertesa: no ho sabia.

– En algun lloc -va dir.

– En algun lloc d’«aquest món» -va dir en Tengo.

La Fukaeri va fer una mica que sí.

– Mentre hi hagi dues llunes al cel.

– Em sembla que no tinc més remei que creure’t -va dir en Tengo, donant-se per vençut, després de pensar-hi un moment.

– Jo percebré i tu rebràs -va dir la Fukaeri reflexivament.

– Tu percebràs i jo rebré -va dir en Tengo canviant els pronoms de lloc.

La Fukaeri va fer que sí.

En Tengo li hauria volgut preguntar si era per això, que s’havien «unit» la nit passada, durant la intensa tempesta de trons i pluja. ¿Què havia significat, allò? Tanmateix, se’n va estar. Segurament, hauria estat una pregunta inapropiada, i la Fukaeri tampoc no l’hi hauria contestat, com sabia perfectament en Tengo.

«Si t’ho he d’explicar perquè ho entenguis, això vol dir que per molt que t’ho expliqui no ho entendràs», li havia dit algun cop el seu pare.

– Tu percebràs i jo rebré -va tornar a repetir en Tengo-. Igual com quan vaig reescriure Crisàlide d’aire.

La Fukaeri va fer que no. Es va tirar els cabells cap enrere i va descobrir una d’aquelles orelles petites i boniques, com si desplegués una antena receptora.

– Igual, no -va dir-. Tu has canviat.

– Jo he canviat -va repetir en Tengo.

La Fukaeri va assentir.

– ¿I en què he canviat?

La Fukaeri va observar durant una llarga estona l’interior de la copa de vi que tenia a la mà, com si s’hi veiés alguna cosa molt important.

– Ho sabràs quan vagis al poble dels gats -va dir aquella noia tan bonica, i tot seguit va fer un glop de vi, amb l’orella encara al descobert.

L’Aomame es va despertar passades les sis del matí. Feia un dia preciós, de cel clar. Va fer cafè amb la cafetera elèctrica i se’l va prendre amb unes torrades. També es va fer un ou dur. Va mirar les notícies de la televisió i va comprovar que Sakigake encara no havia informat de la mort del Líder. Es devien haver desfet del cos en secret, sense denunciar-ne la mort a la policia ni fer-la pública. Que fessin el que volguessin: no era pas una qüestió gaire important. En fessis el que en fessis, els morts eren morts, i això no es podia canviar.

A les vuit es va dutxar, es va pentinar curosament davant del mirall del lavabo i es va fer un toc de pintallavis d’un to suau, que gairebé no es notava. Es va posar mitges. Va agafar la brusa blanca de seda que havia deixat penjada a l’armari i el vestit de Junko Shimada, tan elegant. Mentre retorçava i relaxava el cos alternativament perquè els sostenidors amb barnilles i copes folrades se li ajustessin bé va pensar que era una llàstima que no tingués els pits una mica més grossos. Ho devia haver pensat setanta mil vegades, davant del mirall, però tant li feia. Era cosa seva, què pensés i quantes vegades ho pensés. ¿Què passava, si aquella era la vegada que feia setanta mil u? Com a mínim mentre fos viva, pensaria el que volgués, quan volgués i les vegades que volgués. I si a algú no li agradava, que s’aguantés. Per acabar, es va posar les sabates de taló alt Charles Jourdan.

Es va situar davant del mirall de cos sencer que hi havia penjat a l’entrada i va comprovar que anés vestida de manera impecable. Va alçar una mica una espatlla i es va preguntar si no s’assemblava una mica a Faye Dunaway tal com sortia a El cas de Thomas Crown. En aquella pel·lícula feia el paper d’investigadora d’una empresa d’assegurances freda i implacable com la fulla d’un ganivet: una dona sexi, amb molta sang freda i un vestit que li quedava fantàstic. Evidentment, l’Aomame no s’assemblava a Faye Dunaway, però sí que tenia una presència una mica semblant, o, com a mínim, no la deixava de tenir: aquella presència tan especial exclusiva dels professionals de primera fila. A més a més, a dins de la bandolera hi tenia una pistola automàtica dura i freda.

Es va posar les petites ulleres de sol Ray Ban i va sortir de l’apartament. Va entrar al parc infantil que hi havia a l’altra banda del carrer, es va quedar dreta davant del tobogan on en Tengo havia estat assegut la nit passada i en va reproduir mentalment la imatge. Feia unes dotze hores, allà hi havia hagut el Tengo real: allà, a tan sols un carrer de distància d’on era ella. Havia estat assegut sol allà, observant durant una estona les dues llunes, les mateixes que veia ella.

A l’Aomame li semblava que era pràcticament un miracle, que hagués trobat en Tengo d’aquella manera, i aquell fet havia produït un gran canvi en el seu cos. En despertar-se al matí continuava sentint la mateixa frisança que en aquell moment. Ell havia aparegut davant seu i se n’havia anat. No hi havia pogut parlar, ni tocar-lo. Tanmateix, durant aquell breu espai de temps, en Tengo havia canviat moltes coses de dintre seu; li havia remogut, literalment, el cos i la ment, fins al fons de les vísceres i de l’úter, com qui remou una tassa de cacau amb una cullera.

Es va quedar allà dreta durant cinc minuts, amb les dues mans a l’escala del tobogan i la cara una mica contreta, picant lleument a terra amb els fins talons de les sabates. Va estudiar de quina manera tenia el cos i la ment remoguts, i en va assaborir la sensació. Després es va decidir, va sortir del parc, va caminar fins a un carrer ample i va agafar un taxi.