Haruki Murakami - 1Q84

La nena no va poder reprimir la curiositat. Va sortir del llit, va agafar l’espelma que tenia preparada i va anar al magatzem vigilant de no fer soroll en caminar. No hi havia ningú, només la crisàlide d’aire a terra, a les fosques. Era força més grossa que l’última vegada que l’havia vista. Devia fer una llargada d’un metre i trenta o quaranta centímetres, i tota la superfície emetia una llum suau. Tenia una forma molt bonica, i a la part del centre hi havia una banda una mica més estreta, que quan era més menuda encara no tenia. Semblava que la gent petita havia treballat de valent, des de l’última vegada que els havia ajudat. I la crisàlide ja es començava a obrir: tenia una esquerda vertical clarament visible. La nena es va ajupir i va mirar a l’interior a través de l’esquerda.

Va descobrir que el que hi havia a dins de la crisàlide d’aire era ella mateixa. Es va contemplar a si mateixa estirada tota nua allà dins. Aquella rèplica seva estava estirada cap amunt, amb els ulls tancats. Semblava inconscient, i no respirava. Era com una nina.

– Aquesta d’aquí és la teva filia -va dir el que tenia la veu ronca, i després va tossir.

En girar-se, es va adonar que de sobte hi havia els set homenets i formaven un semicercle.

– Filia -va repetir la nena mecànicament.

– I tu ets la seva mater -va dir el de la veu greu.

– Mater i filia -va repetir la nena.

– La filia és la representant de la mater -va dir l’homenet de la veu aguda.

– Estic partida en dues -va preguntar la nena.

– No és això -va dir el tenor-. No és que estiguis partida en dues. Tu ets la de sempre, de cap a peus, no et preocupis. La filia no és res més que una ombra de l’esperit de la mater, que ha pres forma.

– Quan es despertarà, aquesta nena.

– Aviat. Quan arribi el moment -va dir l’homenet amb veu de baríton.

– Què farà, aquesta filia, si és l’ombra del meu esperit -va preguntar la nena.

– Farà el paper de parsiva -va dir, baixet, el de la veu fluixa.

– De parsiva -va dir la nena.

– És la persona que percep -va dir el de la veu ronca.

– Li diu al resciva el que ha percebut -va afegir el de la veu aguda.

– O sigui, que la filia és el nostre camí d’entrada -va dir l’homenet amb veu de tenor.

– En lloc de la cabra -va preguntar ella.

– La cabra morta només era un camí de pas provisional -va dir l’homenet de la veu greu-. Per unir el lloc on vivim amb aquest, necessitem una filia viva que ens faci de parsiva.

– Què fa, la mater -va preguntar la nena.

– La mater s’està a prop de la filia -va dir el de la veu aguda.

– Quan es despertarà, la filia -va demanar la nena.

– D’aquí a dos o tres dies -va dir el tenor.

– O demà passat, o l’altre -va dir el de la veu fluixa.

– Has de cuidar bé aquesta filia -va dir el baríton-, perquè és la teva.

– Si no la cuida la mater, la filia no està completa, i és difícil que visqui gaire temps -va dir el de la veu aguda.

– Si perd la filia, la mater perd l’ombra del seu esperit -va dir el tenor.

– I què li passa, a la mater que perd l’ombra del seu esperit -va preguntar la nena.

Els homenets es van mirar entre ells, però ningú no va respondre a aquesta pregunta.

– Quan la filia es desperti, hi haurà dues llunes al cel -va dir el de la veu ronca.

– Les dues llunes reflecteixen l’ombra de l’esperit -va dir el baríton.

– Hi haurà dues llunes -va repetir la nena mecànicament.

– És el senyal. Mira el cel amb molta atenció -va dir la veu fluixa.

– Fixa-t’hi molt -va insistir el de la veu greu-. Compta les llunes que hi ha.

– He he -va fer el més rialler.

– He he -s’hi van afegir els altres sis.

La nena va fugir.

Allà hi havia alguna cosa errònia, que no estava bé, que era retorçada i antinatural: la nena se n’adonava. No sabia què volia la gent petita, però en veure’s a si mateixa a dins de la crisàlide d’aire va tenir por. Era incapaç de conviure amb una còpia de si mateixa que estigués viva i es mogués. Havia de fugir d’allà, i havia de fugir tan aviat com pogués, abans que es despertés la seva filia; abans que hi hagués dues llunes al cel.

A la comunitat estava prohibit que els membres tinguessin diners. El pare de la nena, però, li havia donat d’amagat un bitllet de deu mil iens i una mica de canvi. «Els has d’amagar de manera que no els trobi ningú», li havia dit. Després li havia donat un paper amb un nom, una adreça i un número de telèfon. «Si arribés un moment que haguessis de marxar d’aquí, fes servir aquests diners per comprar un bitllet, agafa el tren, i vés a aquesta adreça».

Potser el seu pare temia la possibilitat que algun dia hi hagués problemes a dins de la comunitat. La nena no va dubtar, i es va posar en acció immediatament: no tenia temps per acomiadar-se dels seus pares.

Va treure el bitllet de deu mil iens, el canvi i el paper de l’ampolla que havia enterrat sota terra. Al col·legi, durant una classe, va demanar si podia anar a la infermeria perquè es trobava malament, va sortir de l’aula i se’n va anar directament. Va agafar el primer autobús que va venir i va baixar a l’estació de trens. A la finestreta va donar el bitllet de deu mil iens i va comprar un bitllet fins a l’estació de Takao. Va agafar el canvi. Era la primera vegada, en tota la seva vida, que comprava un bitllet, que li tornaven canvi i que agafava el tren, però el seu pare li havia explicat amb molt de detall com anava tot, i ella recordava perfectament tot el que havia de fer.

Seguint les instruccions que tenia escrites al paper, va anar fins a Takao amb la línia Chûo, va baixar del tren i va trucar al número de telèfon. La persona a qui trucava era un pintor japonès, vell amic del seu pare. Tenia uns deu anys més que ell, i vivia amb la seva filla al mig de les muntanyes, a prop de Takao. La seva dona havia mort no feia gaire, i la seva filla, que es deia Kurumi, tenia un any menys que la nena. Així que va rebre la trucada, l’amic del pare va córrer a l’estació i va rebre la nena fugitiva molt efusivament.

L’endemà, a la casa del pintor on l’havien acollida, la nena va mirar el cel per la finestra i va descobrir que hi havia dues llunes. A prop de la lluna de sempre n’hi havia una altra de més petita que semblava una mongeta seca. Va pensar que la filia s’havia despertat. Les dues llunes reflectien l’ombra del seu esperit. La nena es va sentir defallir: el món havia canviat, i estava a punt de passar alguna cosa.

No va saber res dels seus pares. Potser la gent de la comunitat no s’havien adonat que la nena havia fugit perquè ella hi havia deixat la seva filia, i com que, aparentment, eren idèntiques, no havien notat la diferència. Tanmateix, era evident que els seus pares s’havien d’adonar que la filia no era ella, sinó tan sols una còpia, i que ella havia fugit de la comunitat i havia deixat la filia per substituir-la. A més a més, tan sols hi havia un lloc on podia anar. Igualment, però, els seus pares no s’hi van posar mai en contacte. Potser d’aquella manera li estaven enviant, implícitament, el missatge que no havia de tornar.

La nena anava a l’escola o deixava d’anar-hi segons les èpoques. El món de fora li era nou, i massa diferent del de la comunitat on s’havia criat: tenia unes altres regles i uns altres objectius, i les paraules que s’hi feien servir també eren diferents. Per això no aconseguia fer-hi amics, ni adaptar-se a l’escola.

Tanmateix, quan feia secundària obligatòria, es va fer amiga d’un nen que es deia Tooru. En Tooru era baixet i prim, i tenia unes arrugues molt profundes a la cara, com un mico. Quan era petit havia patit una malaltia greu, i no podia fer exercici intens. També tenia la columna una mica desviada. A l’hora del pati sempre s’apartava dels altres i llegia un llibre. Ell tampoc no tenia amics, perquè era massa petit, i massa lleig. A l’hora de dinar, la nena s’asseia al seu costat i hi parlava. Li feia preguntes sobre el llibre que llegia, i ell l’hi llegia en veu alta. A ella li agradava la seva veu, que era fluixa i ronca, però que la nena sentia perfectament. Les històries que ell li explicava amb aquella veu la captivaven. En Tooru llegia aquells textos en veu alta d’una manera molt bonica, com si fossin poemes. Al final, va acabar passant sempre l’hora de dinar amb ell, escoltant amb tota l’atenció del món les històries que li llegia.