Haruki Murakami - 1Q84

Quan se’n va adonar, l’Aomame ja no mirava als ulls d’en Tengo. La seva mirada es dirigia al mateix indret que la d’ell. L’Aomame observava la mateixa lluna diürna suspesa al cel que ell, mentre li estrenyia encara la mà, amb una cara molt seriosa. En Tengo li va tornar a mirar els ulls. Ja no els tenia tan clars com abans: aquella transparència que hi havia feia tot just un moment havia estat d’una naturalesa excepcional. Ara, però, el que s’hi veia era una cosa dura i cristal·lina que, si bé brillava, tenia, al mateix temps, un rigor que feia pensar en el gebre. En Tengo no va aconseguir comprendre què significava, aquell canvi.

Finalment, la nena va semblar prendre una resolució ferma. Li va deixar anar la mà de sobte, va donar l’esquena a en Tengo i, sense dir ni una sola paraula, va sortir corrents de l’aula i el va deixar en un buit profund, sense girar-se ni una sola vegada.

En Tengo va obrir els ulls, va deixar de concentrar-se, va sospirar profundament i després va fer un glop de bourbon. Va notar com el líquid li passava pel coll i li baixava per l’esòfag. Després va tornar a agafar aire i el va deixar anar. Ja no veia l’Aomame: ella li havia girat l’esquena i havia sortit de l’aula. I també havia desaparegut de la seva vida.

I després havien passat vint anys.

«És la lluna», va pensar en Tengo.

En aquell moment, ell havia mirat la lluna. I l’Aomame, com es podia esperar, havia mirat la mateixa lluna; la massa de pedra cendrosa suspesa al cel encara clar de quarts de quatre, el satèl·lit callat i solitari. Havien mirat aquella lluna un al costat de l’altre. Però, ¿què podia significar, allò? ¿Que la lluna el portaria al lloc on era l’Aomame?

De sobte se li va acudir que en aquell moment, l’Aomame potser li havia confiat en secret alguna cosa a la lluna. Potser havien fet algun pacte secret, ella i la lluna. A la mirada que la nena havia dirigit a la lluna hi havia alguna cosa terriblement seriosa que ho feia pensar.

Evidentment, en Tengo no sabia què havia pogut oferir l’Aomame a la lluna, en aquell moment, però, més o menys, s’imaginava què li podia haver concedit la lluna a ella. Segurament, una solitud i una calma pures, perquè aquests són els millors dons que la lluna ens pot concedir.

En Tengo va pagar el compte i va sortir del Cap d’Ordi. Va mirar cap amunt, però no va veure la lluna. El cel era clar, i la lluna ja devia haver sortit, però des del carrer, envoltat d’edificis, no es veia. Va caminar d’un carrer a l’altre amb les mans a les butxaques, buscant-la. Volia anar a algun lloc on tingués un bon angle de visió, però a Kôenji no era fàcil, trobar un lloc així; el terreny era tan pla que fins i tot costava trobar alguna zona amb pendent. Tampoc no hi havia cap lloc una mica elevat. Hauria estat bé pujar al terrat d’algun edifici des d’on pogués mirar en totes direccions, però no en veia cap d’adequat per pujar-hi.

Mentre caminava a l’atzar, però, en Tengo va recordar de sobte que hi havia un parc infantil a prop d’allí. De vegades hi havia passat pel davant tot passejant. No era un parc gaire gran, però li semblava recordar que hi havia un tobogan. Si s’hi enfilava, potser veuria bé el cel. No és que fos una gran alçada, però segurament el camp de visió seria una mica més ampli que des de terra. Va caminar cap a aquell parc. Les agulles del rellotge indicaven que faltava poc per a les vuit.

Al parc no hi havia ningú. Al bell mig s’hi dreçava un fanal de mercuri molt alt que n’il·luminava tots els racons. Hi havia un gran zelkova, encara amb el fullatge molt espès. També hi havia diverses plantes de poca alçada, una font, bancs, uns gronxadors i el tobogan, així com uns lavabos públics, que tanmateix els treballadors del districte tancaven amb clau quan es feia fosc, potser per evitar que hi entressin els vagabunds. De dia, hi venien mares joves amb fills que encara no anaven al parvulari, i deixaven que els nens juguessin mentre elles xerraven. En Tengo les havia vistes moltes vegades. Això no obstant, després de la posta de sol, gairebé no el visitava ningú.

En Tengo es va enfilar al tobogan, s’hi va posar dret i va mirar cap al cel nocturn. A la banda nord del parc s’alçava un edifici nou de sis plantes. Abans no hi era. El devien haver construït feia molt poc. L’edifici impedia veure el cel a la banda nord, com si fos un mur, però a les altres només hi havia edificis baixos. En Tengo va mirar al voltant i va trobar la lluna al sud-oest. Estava suspesa damunt d’una casa vella de dues plantes. Era creixent, i tenia tres quarts de la seva grandària total. Igual que la lluna de feia vint anys, va pensar en Tengo. Tenia exactament la mateixa grandària, i la mateixa forma. Era una casualitat ben curiosa. O potser no.

Tanmateix, aquella lluna que brillava clara i lluminosa, suspesa al cel nocturn de principi de tardor, tenia la calidesa introspectiva característica de l’estació, i la impressió que produïa era força diferent de la d’aquella altra de quarts de quatre d’una tarda del mes de desembre. Aquella llum pacífica i natural reconfortava el cor de la gent que la mirava, de la mateixa manera que el reconforten els corrents d’aigua clara o la remor suau de les fulles dels arbres.

En Tengo es va estar una bona estona dret al capdamunt del tobogan, observant la lluna. Des de la direcció de la ronda número set li arribava una barreja de sons de pneumàtics de diverses mides que semblava la remor del mar. De sobte, aquest so va fer pensar a en Tengo en la residència de la costa de Chikura on es trobava el seu pare.

Com sempre, la llum mundana de la ciutat feia invisibles les estrelles. El cel era ben clar, però només es veien unes quantes estrelles especialment brillants, que titil·laven tènuement en diversos punts del cel. Tot i així, però, la lluna es veia perfectament. La lluna brillava amb diligència, sense queixar-se gens ni mica de l’enllumenat, de la contaminació acústica, o de la pol·lució de l’aire. Esforçant la vista, s’hi reconeixien les curioses ombres que hi creaven els cràters i els mars gegants. Mentre en contemplava la brillantor amb tota innocència, a l’interior d’en Tengo es va despertar una mena de memòria ancestral. La lluna havia acompanyat sempre la humanitat, des d’abans que dominés el foc, les eines o el llenguatge: la il·luminava quan el món quedava a les fosques, com una lluminària enviada pel cel, calmant-li la por, i el seu cicle li havia proporcionat la noció del temps. Fins i tot ara, quan a la major part del món les tenebres ja havien estat vençudes, l’agraïment que la gent sentia per la pietat desinteressada de la lluna estava gravada profundament en els seus gens, en forma d’un record col·lectiu ple de calidesa.

En Tengo es va adonar que, si s’hi parava a pensar, feia molt temps que no havia mirat la lluna amb tanta atenció. No recordava l’última vegada que l’havia vista. Quan vivies a la ciutat, sempre corrent d’un lloc a l’altre, sense adonar-te’n acabaves mirant-te sempre els peus. Fins i tot t’oblidaves de mirar al cel de nit.

Després, en Tengo es va adonar que en un punt una mica separat de la lluna n’hi brillava una altra. Al començament es va pensar que només l’hi semblava, o bé que era una il·lusió òptica que creava la llum. Tanmateix, per vegades que se les mirés, allà hi havia dues llunes de contorns perfectament definits. Es va quedar un moment sense paraules, amb la boca una mica oberta, mirant en aquella direcció amb la ment en blanc. Era incapaç de concentrar-se en allò que veia. No aconseguia casar la silueta amb l’objecte, de la manera com, de vegades, no aconseguim lligar un concepte amb una paraula.

¿Hi havia una altra lluna?

Va tancar els ulls i es va masegar les galtes amb els palmells de les mans. ¿Què li passava? No havia begut pas tant. Va inspirar lentament i va expirar l’aire a poc a poc. Va comprovar que tingués el cap clar. En la foscor en què el sumien els ulls tancats, va confirmar qui era, on es trobava en aquell moment i què estava fent: setembre de 1984, Tengo Kawana, barri de Kôenji del districte de Suginami, parc infantil, mirant el cel i la lluna. No n’hi havia cap dubte.