Haruki Murakami - 1Q84

Va fer una respiració profunda. Després va allargar la mà cap a la Heckler & Koch i en va sentir el tacte dur. Es va imaginar el canó dins la seva boca i el seu dit prement el gallet.

De sobte va aparèixer un gran corb a la terrassa, es va aturar a la barana i va fer uns quants crits curts molt estridents. L’Aomame i el corb es van estudiar durant una estona a través del vidre. El corb observava els moviments de l’Aomame, dins la sala, amb el gran ull que li brillava a un costat de la cara; semblava considerar el significat de la pistola que ella tenia a la mà. Els corbs són molt intel·ligents, i aquell coneixia el sentit tan important que tenia, aquell tros de metall; l’Aomame no sabia per què, però ho coneixia.

Després, de manera tan sobtada com quan havia arribat, el corb va estendre les ales i se’n va anar volant, com si ja hagués vist tot el que havia de veure. Quan se’n va haver anat, l’Aomame es va posar dreta, va apagar el televisor i va fer un sospir, resant perquè aquell corb no fos un espia de la gent petita.

L’Aomame va fer els estiraments de sempre damunt la catifa de la sala d’estar. Es va castigar els músculs durant una hora; va passar aquell temps amb el dolor que tocava. Va convocar successivament tots els músculs del cos, d’un en un, i els va interpel·lar a consciència, amb el màxim rigor. Tenia gravats al cap el nom, la funció i les característiques d’aquells músculs. No se’n va passar cap per alt. Va suar molt, va fer treballar al màxim el cor i els òrgans respiratoris i va canviar el canal de la seva consciència. Va parar l’orella al flux de la sang, va rebre els missatges que el cor li enviava sense necessitat de paraules i els va anar mastegant movent de manera extrema tots els músculs de la cara, com si participés en una competició de ganyotes.

Després es va dutxar per treure’s la suor. Es va pesar i va veure que no havia variat gaire de pes. Es va plantar davant el mirall, va comprovar que la grandària dels pits i l’estat del pèl púbic fossin els mateixos d’abans i va fer una gran ganyota. Era un ritual que seguia cada matí.

En sortir del bany, es va posar un xandall de punt per estar còmoda. Després, per passar l’estona, va decidir tornar a comprovar el que hi havia a l’apartament. Va començar per la cuina: va examinar els productes, la vaixella i la coberteria, i els estris per cuinar. Va prendre nota mental de tots els elements, un per un. Va fer un pla aproximat de l’ordre en què cuinaria i es menjaria els aliments. Va calcular que, com a mínim, podia estar-se deu dies sense posar un peu a fora de l’apartament i no passar gana; dues setmanes, potser, si els racionava. Fins a tal punt estava ben proveïda de menjar.

Després va comprovar amb detall les reserves que tenia d’altres productes de consum habitual: paper higiènic, mocadors de paper, detergent, bosses d’escombraries… No hi faltava res; hi havien parat molta atenció, a comprar de tot. Havien calculat escrupolosament què necessitava una dona de trenta anys amb bona salut per viure-hi sola durant una breu temporada. Això no ho podia haver fet un home, tot i que un home gai que fos molt observador i s’hi hagués fixat molt, potser sí.

A l’armari rober de l’habitació hi havia llençols, mantes, cobrellits i coixins de reserva. Tot feia olor de roba de llit nova, i, evidentment, tot era llis i de color blanc, sense cap decoració. No hi havia cap necessitat que s’adeqüessin al gust o a la personalitat de ningú.

A la sala d’estar hi havia un televisor, un reproductor de vídeo i un petit equip estèreo, amb tocadiscos i platina per a cassets. A la paret contrària a la terrassa hi havia un moble de fusta que li arribava fins al maluc, i quan es va ajupir i en va obrir les portes, va veure que a dins hi havia una vintena de llibres. No sabia qui havia estat, però algú s’havia preocupat que l’Aomame no s’avorrís mentre estigués amagada allà, i havia pensat en tot. Tots els llibres eren nous, de tapa dura, sense cap senyal d’haver estat fullejats. Va fer un cop d’ull als títols i va veure que la majoria eren obres publicades feia poc, i que havien tingut força repercussió. Segurament, els havien escollit entre les piles de novetats d’alguna gran llibreria, però, tot i així, era evident que s’hi havia aplicat, si no un gust personal, sí un criteri de selecció. Més o menys, n’hi havia la meitat de ficció i la meitat de no-ficció. La tria també incloïa Crisàlide d’aire.

L’Aomame va fer un lleu gest d’assentiment, va agafar aquest llibre i es va asseure al sofà de la sala. La llum suau del sol queia damunt del sofà. No era un llibre gaire gruixut; era lleuger, i els caràcters eren força grossos. En va observar la coberta i el nom de l’autora, Fukaeri, que hi estava imprès. El va sospesar al palmell de la mà i va llegir la banda publicitària de la coberta. Després en va flairar l’olor. Al llibre no hi havia el nom d’en Tengo imprès, però sí la seva presència. Les frases que contenia havien passat a través del seu cos. Quan es va haver calmat una mica, l’Aomame en va obrir la primera pàgina.

Tenia la tassa de te i la Heckler & Koch a mà.

– Potser aquesta dona és molt a prop d’aquí -va dir la Fukaeri després de rumiar un moment tot mossegant-se el llavi de sota.

En Tengo va tornar a encreuar els dits de les mans damunt la taula i va mirar la Fukaeri als ulls.

– ¿A prop d’aquí? ¿Vols dir a Kôenji?

– En un lloc fins on es pot anar caminant.

En Tengo tenia ganes de preguntar-li com era, que ho sabia, però segurament no li hauria respost: ell era capaç de preveure una cosa tan evident. El que havia de fer eren preguntes concretes, que es responguessin amb un sí o amb un no.

– O sigui, que si la busco en aquesta zona, potser la puc trobar, ¿doncs? -li va demanar.

La Fukaeri va fer que no.

– No la trobaràs, només caminant pel carrer.

– Es troba en un lloc que és prou a prop d’aquí per anar-hi caminant, però si només faig tombs pel carrer no la trobaré. ¿Vols dir això?

– És que està amagada.

– ¿Està amagada?

– Com un gat ferit.

Pel cap d’en Tengo va passar la imatge de l’Aomame arrupida, amagada en un lloc que feia olor de verdet, sota un pont.

– ¿I per què s’ha d’amagar?

Naturalment, no li va respondre.

– Però, si està amagada, vol dir que es troba en una situació perillosa, ¿oi? -va preguntar en Tengo.

– En una situació perillosa -va repetir la Fukaeri. Després va fer la cara d’un nen petit a qui haguessin posat una medecina amarga davant la boca. Potser no li agradava com sonaven aquelles paraules.

– Que algú la persegueix, per exemple -va dir en Tengo.

La Fukaeri va fer un petit gest de dubte: no ho sabia.

– Però no s’hi estarà per sempre, aquí.

– Només s’hi estarà un temps.

– Un temps.

– Però s’està amagada en algun lloc, com un gat ferit, i per això no surt a caminar pels carrers.

– No surt al carrer -va dir, taxativament, aquella noia tan bonica.

– O sigui, que l’he de buscar en un lloc especial.

La Fukaeri va assentir.

– ¿I de quina manera és especial, aquest lloc? -li va demanar en Tengo.

No cal dir que no va obtenir cap resposta.

– Intenta recordar-ne coses -va dir la Fukaeri, al cap d’una estona-. Pot ser que n’hi hagi alguna que et serveixi.

– Que em serveixi -va dir en Tengo-. ¿Vols dir que si recordo alguna cosa sobre ella, pot ser que em serveixi de pista per trobar el lloc on s’amaga?

La Fukaeri es va limitar a arronsar les espatlles, sense respondre. El seu gest potser implicava un cert to afirmatiu.