Haruki Murakami - 1Q84

– Em sembla que sí -va dir l’Aomame-. Però, al final, el vas abandonar.

– Jo havia de viure sol, i no em podia quedar allà tenint-ne cura per sempre. No m’ho podia permetre. Era normal que passés.

L’Aomame va tornar a obrir la mà dreta i se la va mirar.

– T’he vist unes quantes vegades amb un petit ratolí de fusta a la mà. ¿El va fer aquell nen?

– Sí, el va fer ell. Me’n va donar un de petit. Quan vaig fugir de l’orfenat, me’l vaig endur, i encara el tinc.

– Escolta, Tamaru: ¿com és, que m’expliques això, ara? Jo diria que tu no ets la mena d’home que explica històries sobre si mateix perquè sí.

– Una de les coses que et vull dir és que encara ara hi penso força sovint, en aquell paio -va dir en Tamaru-. No perquè el vulgui tornar a veure. No en tinc cap ganes, especialment; tampoc no tindríem res de què parlar, encara que ens veiéssim. Però encara tinc gravada al cervell la imatge d’aquell nen totalment concentrat a «treure el ratolí» de dins d’un bloc de fusta, i aquesta és una de les imatges que han estat importants, per a mi, al llarg de la vida. Aquesta imatge m’ha ensenyat alguna cosa, o me l’ha intentada ensenyar. I necessitem aquesta mena de coses, per viure: aquestes imatges que tenen un significat que no es pot explicar amb paraules. El que articula les nostres vides és el desig d’explicar aquesta cosa que no sabem què és. O, almenys, a mi m’ho sembla.

– ¿I aquesta és la base a partir de la qual vivim les nostres vides?

– Potser sí.

– Jo també tinc una imatge d’aquesta mena.

– Doncs, cuida-la molt.

– Ja la cuido -va dir l’Aomame.

– I una altra cosa que et vull dir és que jo faré tot el que pugui, per protegir-te. Si he d’estomacar algú, sigui qui sigui, hi aniré i l’estomacaré. Tant me fa, si guanyo o si perdo: no et deixaré penjada.

– Gràcies.

Durant uns segons es va fer un silenci ple de calma.

– De moment, no surtis de l’apartament. Pensa que així que posis un peu a fora de casa, et trobaràs enmig de la selva. ¿Entesos?

– Entesos -va dir l’Aomame.

Després van penjar. En deixar l’auricular, l’Aomame es va adonar de la força amb què l’havia estat agafant.

Potser el missatge que li havia volgut fer arribar en Tamaru era que, ara, ella era un membre essencial de la família que formaven tots, i que el llaç d’unió que havien creat no es tallaria mai; almenys, aquest era l’efecte que li feia. Era gairebé com si els unissin llaços de sang. Estava molt agraïda a en Tamaru per haver-li enviat aquell missatge. Devia ser conscient de fins a quin punt ella estava passant per un moment difícil. Era precisament perquè la considerava un membre de la seva família que li anava explicant, a poc a poc, els seus secrets personals.

Tanmateix, es va sentir molt malament en pensar que aquella relació tan estreta s’havia creat únicament a partir de la violència. Si se sentien tan units, era perquè ella es trobava en una situació molt especial, pel fet que havia violat la llei assassinant diverses persones, i ara la perseguien i era ella qui corria el risc de ser assassinada. Tanmateix, ¿hauria estat possible, que mai establissin una relació, si ella no hagués comès els assassinats? ¿Podrien haver creat aquells llaços de confiança si ella no es trobés fora de la llei? Segurament, no.

Va mirar les notícies de la televisió mentre prenia un te. Ja no hi havia informacions sobre la inundació de l’estació d’Akasaka-Mitsuke. Un cop s’havia fet de dia, n’havien tret l’aigua i s’havia restablert la circulació del metro, aquella història ja formava part del passat. I el món encara no sabia que el Líder de Sakigake era mort. Només ho sabia un grup molt reduït de persones. L’Aomame es va imaginar aquell cos tan enorme cremant a dins del forn d’alta temperatura. En Tamaru havia dit que no en quedaria ni un os. Tot es convertiria en fum que s’escamparia per l’aire de començament de tardor, sense que ni la gràcia ni el dolor hi tinguessin res a veure. L’Aomame s’imaginava perfectament el fum i el cel.

Van donar la notícia que l’autora de l’èxit de vendes Crisàlide d’aire, una noia de disset anys, es trobava en parador desconegut. Ja feia dos mesos que l’Eriko Fukada, nom real de la Fukaeri, havia desaparegut. El seu tutor n’havia denunciat la desaparició, i la policia duia a terme una investigació exhaustiva, però de moment no se l’havia localitzada, segons deia la presentadora. Van mostrar l’entrada d’una llibreria amb altes piles d’exemplars de Crisàlide d’aire. A la paret hi havia un gran pòster d’aquella noia tan bonica. Una jove treballadora de la llibreria va parlar al micròfon de la cadena de televisió: «El llibre encara es continua venent moltíssim. Jo també me’l vaig comprar, i l’he llegit. És una novel·la molt interessant, plena d’imaginació. Tant de bo trobin la Fukaeri ben aviat».

Al telenotícies no van fer cap referència a la relació que hi havia entre l’Eriko Fukada i l’organització religiosa Sakigake. Els mitjans anaven amb molt de compte, quan parlaven d’algun tema relacionat amb organitzacions religioses.

Fos com fos, l’Eriko Fukada continuava desapareguda. Quan tenia deu anys, el seu pare l’havia violada. Si acceptava al peu de la lletra el que li havia dit ell, «s’havien unit d’una manera figurada», i, per mitjà d’aquest acte, la gent petita s’havia introduït al seu interior. ¿Com era, que ho havia dit? Sí: parsiva i resciva. L’Eriko Fukada era «la qui percep» i el seu pare era «el qui rep». I, llavors, l’home havia començat a sentir veus especials; s’havia convertit en el representant de la gent petita i en el cap espiritual de l’organització religiosa Sakigake. Després, ella havia sortit del grup, havia encapçalat un moviment de reacció en contra de la gent petita i, formant equip amb en Tengo, havia escrit una novel·la, Crisàlide d’aire, que s’havia convertit en un èxit de vendes. I ara, per alguna raó, havia desaparegut, i la policia l’estava buscant.

D’altra banda, la nit abans, ella havia assassinat el pare de l’Eriko Fukada, el Líder de Sakigake, amb el picador de gel especial. Els membres del grup n’havien tret el cadàver de l’hotel i se n’havien «encarregat» en secret. No era capaç d’imaginar-se com s’ho prendria, l’Eriko Fukada, quan sabés que el seu pare era mort. Encara que ell mateix volgués morir, i que l’Aomame li hagués proporcionat una mort sense dolor, és a dir compassiva, no per això deixava d’haver-li arrabassat la vida amb les seves pròpies mans. Per molt que la vida fos una realitat individual, això no significava pas que es tractés d’una realitat isolada. Aquella vida devia estar lligada a altres vides, i també per aquest fet l’Aomame havia d’assumir la seva responsabilitat.

En Tengo també tenia una relació molt estreta amb aquests esdeveniments. El vincle d’unió entre en Tengo i l’Aomame eren els Fukada: la filla i el pare, la parsiva i el resciva. ¿On devia ser, ara, en Tengo, i què devia estar fent? ¿Devia tenir alguna cosa a veure amb la desaparició de l’Eriko Fukada? ¿Devien col·laborar junts, encara? Òbviament, a les notícies no havien donat absolutament cap pista sobre la situació d’en Tengo; de moment, no ho devia saber ningú, que, a la pràctica, havia estat ell qui havia escrit Crisàlide d’aire. Però ella sí, que ho sabia.

Semblava que la distància que els separava s’anava reduint de mica en mica. Alguna circumstància havia fet que tant ella com en Tengo fessin cap a aquest món, i ara els arrossegava un gran remolí que se’ls anava acostant. Segurament era un remolí mortal. Tanmateix, segons el Líder, la seva trobada només podia tenir lloc en un context mortal, igual com passava amb els llaços purs que s’establien a partir d’un cert tipus de violència.