Haruki Murakami - 1Q84

– Ara estic buscant una persona -va dir en Tengo, canviant de tema-. Una dona. -Sabia perfectament que no serviria de res, treure-li aquell tema a la Fukaeri. Però tenia ganes de parlar-ne amb algú. Volia explicar els pensaments que tenia en relació amb l’Aomame en veu alta, a qui fos. Tenia la sensació que si no ho feia, l’Aomame tornaria a allunyar-se una mica d’ell.

– Fa vint anys que no l’he vista. L’últim cop que la vaig veure, jo tenia deu anys, i ella era de la mateixa edat. Anàvem a la mateixa classe, a primària. He provat diverses maneres de buscar-la, però no n’he trobat cap rastre.

Es va acabar el disc. La Fukaeri el va treure de la platina i, amb els ulls entretancats, en va olorar unes quantes vegades el vinil. Després el va ficar a la funda amb compte de no deixar-hi ditades, i va introduir la funda a la caràtula amb una gran delicadesa, com si dugués al seu jaç un gatet que es comencés a adormir.

– La vols veure -li fa preguntar la Fukaeri, sense signe d’interrogació.

– És que per a mi és molt important, aquesta dona.

– L’has buscada durant aquests vint anys -li va preguntar la Fukaeri.

– No, no és això -va dir en Tengo. Va entrellaçar els dits de les dues mans damunt la taula mentre buscava les paraules següents.- De fet, l’he començada a buscar avui mateix.

La Fukaeri va fer cara de no acabar-ho d’entendre.

– Avui mateix -va dir.

– Vols dir que per què no l’he buscada mai, si és tan important, per a mi, ¿oi? -va dir en Tengo, en lloc de la noia-. És una bona pregunta.

La Fukaeri se’l mirava sense dir res.

En Tengo va posar en ordre les idees que tenia al cap, abans de parlar.

– Dec haver estat fent marrada, durant molt de temps. Aquesta nena, que es deia Aomame… No sé com dir-ho… Ha estat durant molt de temps, invariablement, al centre dels meus pensaments. Per a mi ha estat un punt de referència essencial. Però, tot i així, pel fet de trobar-se tan al centre de tot, fins ara no he entès fins a quin punt era important.

La Fukaeri mirava en Tengo fixament. Per la seva expressió, en Tengo no hauria sabut dir si entenia poc o molt el que li estava explicant. Això tant era, però: estava parlant mig per a ell mateix.

– Però, per fi, me n’he adonat. Ella no és un concepte, o un símbol, o una metàfora. És una persona real, amb un cos calent i un esperit en moviment. I jo no puc passar per alt aquesta escalfor i aquest moviment. He trigat vint anys, a entendre una cosa tan evident com aquesta. Jo sóc més aviat lent, a l’hora de pensar-me les coses, però aquesta vegada m’he passat una mica. Potser ja és massa tard. Però la vull trobar, sigui com sigui. Fins i tot suposant que ja sigui massa tard.

Tal com estava, agenollada a terra, la Fukaeri va dreçar el cos. Els mugrons se li van tornar a marcar a la samarreta de la gira de Jeff Beck.

– Aomame -va dir.

– Sí. S’escriu amb els caràcters de «verd» i «mongeta». És un nom molt poc freqüent.

– Vols veure aquesta dona -va preguntar la Fukaeri, sense signe d’interrogació.

– És clar, que la vull veure -va dir en Tengo.

La Fukaeri es va quedar un moment rumiant alguna cosa, mentre es mossegava el llavi de baix. Després va aixecar el cap i va dir, pensativa:

– Potser aquesta dona és molt a prop d’aquí.

Al telenotícies de les set del matí van informar àmpliament sobre la inundació de l’estació de metro d’Akasaka-Mitsuke, però no van fer cap referència a la mort del Líder de Sakigake en una suite de l’Hotel Ôkura. Quan es va acabar l’informatiu de l’NHK, l’Aomame va anar canviant de canal i en va mirar uns quants d’altres cadenes, però cap programa no va fer pública la mort indolora d’aquell home tan alt i robust.

Va pensar, amb una ganyota, que aquells paios n’havien ocultat el cadàver. En Tamaru ja l’havia avisada que era ben possible, però ella no s’acabava de creure que ho fos realment. ¿Devien haver tret, d’alguna manera, el cadàver del Líder de la suite de l’Hotel Ôkura, l’havien portat fins al cotxe i havien marxat d’allí? ¿Un cos d’un home tan robust? El cadàver devia pesar força, i l’hotel era ple d’hostes i treballadors. Hi havia càmeres de seguretat per tots els racons. ¿Com s’ho devien haver fet, per dur el cadàver fins a l’aparcament del soterrani de l’hotel sense que els veiés ningú?

Fos com fos, de ben segur que durant la nit havien dut el cos a la seu central del grup, a les muntanyes de Yamanashi, i potser allà havien celebrat una assemblea per decidir què n’havien de fer. Com a mínim, calia suposar que no havien informat oficialment la policia de la seva mort. Un cop havies ocultat una cosa, l’havies de continuar ocultant fins al final.

Segurament, la confusió que havien provocat la intensa tromba d’aigua localitzada i la tempesta de llamps havien facilitat els seus moviments; com a mínim, els havia permès no cridar l’atenció. Per sort per a ells, el Líder gairebé no es mostrava mai en públic, i la seva persona i els seus actes estaven envoltats de misteri. Per tant, encara que hagués desaparegut de sobte, la seva absència no cridaria l’atenció durant un cert temps, i el fet que hagués mort, o hagués estat assassinat, seria un secret conegut només per un nombre molt reduït de persones.

Òbviament, l’Aomame no sabia de quina manera intentarien omplir el buit que crearia la mort del Líder, però calia suposar que farien tot el possible perquè l’organització continués existint. Tal com li havia dit aquell home, encara que en desaparegués el cap, el sistema continuaria existint i actuant. ¿Qui prendria el relleu del Líder? Tanmateix, aquesta qüestió ja no tenia res a veure amb ella: la feina que li havien encomanat era assassinar el Líder, i no eliminar un grup religiós.

Va pensar en els dos guardaespatlles dels vestits foscos, el del cap rapat i el de la cua de cavall. ¿Els farien assumir la responsabilitat pel fet que el Líder hagués estat assassinat tan fàcilment davant dels seus nassos, en tornar a la seu del grup? Se’ls va imaginar rebent l’ordre de buscar-la i matar-la, o bé de capturar-la. «Trobeu aquesta dona com sigui, i no torneu fins que no la tingueu», els ordenaven. Podia molt ben ser: l’havien vista de prop, eren eficients, i tenien una gran set de venjança. Eren les persones apropiades, per fer de caçadors. I els dirigents del grup voldrien saber si hi havia algú, al darrere de l’Aomame.

Va menjar una poma per esmorzar, perquè gairebé no tenia gens de gana. Encara conservava a la mà la sensació de quan havia enfonsat l’agulla al clatell de l’home. Mentre sostenia el petit ganivet a la mà dreta per pelar la poma, va notar que el cos li tremolava una mica. Mai, abans, no havia sentit una tremolor com aquella. Tant era, qui matés: després de dormir una nit, el record del que havia fet desapareixia gairebé del tot. Evidentment, no era gens agradable, llevar la vida a una persona, però, al capdavall, totes les seves víctimes havien estat homes que no mereixien viure, i l’horror que li inspiraven els seus actes pesava més que la llàstima que sentia per ells. Aquesta vegada, però, era diferent. Considerant-ho de manera objectiva, potser els actes que havia comès aquell home eren un ultratge per a la humanitat, però, d’altra banda, ell mateix era, en molts sentits, una persona no gens corrent i, com a mínim en part, aquest caràcter excepcional semblava que estava més enllà del bé i del mal. Així mateix, acabar amb la seva vida també havia estat una experiència no gens corrent, i havia produït un efecte estrany en l’Aomame, un efecte no gens corrent.