Haruki Murakami - 1Q84

Després, en Tengo va buscar el telèfon de la seu central dels Testimonis de Jehovà, però per molt que va mirar, no hi havia manera de trobar-ne les dades de contacte a cap guia. No apareixia res per Testimonis de Jehovà, o Abans del diluvi, o cap nom per l’estil. Tampoc no va trobar res a la secció d’organitzacions religioses de la guia de serveis professionals. Mentre s’hi trencava les banyes, va arribar a la conclusió que potser ells no volien que ningú s’hi posés en contacte.

Pensant-hi bé, era força curiós. Ells anaven a veure la gent quan els venia bé. No els importava que tu estiguessis fent un suflé al forn, o soldant alguna cosa, o rentant-te els cabells, o ensinistrant un ratolí, o pensant en una funció linear: trucaven al timbre de casa teva, o bé a la porta, i et convidaven a «estudiar junts la Bíblia» amb un gran somriure. No passava res, que ells et vinguessin a veure a tu, però tu no els podies anar a trobar quan volguessis; almenys, mentre no et fessis testimoni, potser.

Tanmateix, veient l’estricta política de confidencialitat que tenien, encara que trobés el seu número i els truqués, era força improbable que accedissin a aquella demanda i fossin tan amables de proporcionar-li dades sobre un dels seus membres. Des del seu punt de vista, segurament hi havia alguna raó perquè tinguessin aquesta política tan estricta. L’extremisme i l’estranyesa de les seves doctrines, així com la tossuderia dels seus fidels, feia que molta gent els trobés ofensius i els tingués tírria. A més, també provocaven diversos problemes socials, i, en conseqüència, podien patir alguna mena de persecució. Defensar el grup de l’actitud no gens positiva del món exterior es devia haver convertit en una rutina, per a ells.

Fos com fos, de moment semblava que aquell camí per trobar l’Aomame estava barrat. Ara mateix no se li acudien altres maneres de buscar-la, a part d’aquella. El cognom Aomame era força estrany. Si el senties, no se t’oblidava. Però quan havia començat a buscar el rastre d’una persona que es deia així, havia topat de sobte amb un mur impenetrable.

Potser seria més ràpid anar a preguntar directament a membres dels Testimonis de Jehovà. Tenia la sensació que si anava a preguntar a la central, el trobarien sospitós i no li dirien res, però, en canvi, si s’adreçava personalment a algun membre, potser li donaria alguna informació. Tanmateix, no coneixia ni un sol membre dels Testimonis de Jehovà. A més, ara que hi pensava, devia fer gairebé deu anys que no havia rebut la visita de cap testimoni. ¿Com era que, quan volies que vinguessin, no venien, i que, en canvi, quan tu no ho volies, vinguessin?

També podia posar un anunci per paraules al diari: «Aomame, posa’t en contacte amb mi immediatament. Kawana». Era una frase patètica. I encara que llegís un anunci com aquest, no creia que l’Aomame es molestés a posar-se en contacte amb ell. Potser es malfiaria. Kawana no era un cognom gaire freqüent, però a en Tengo no li semblava que l’Aomame encara es pogués recordar de com es deia. Segurament, ella no hi contactaria perquè no aconseguiria recordar qui era, aquell tal Kawana. A més a més, ¿qui es dedica a llegir els anuncis per paraules del diari?

També podia encarregar que la busquessin a una agència d’investigadors important. Hi devien estar acostumades, aquests agències, a buscar persones, i devien tenir diversos mètodes i connexions per fer-ho. Potser, amb les dades que en tenia, la trobarien en un tres i no res. Potser tampoc no li cobrarien unes tarifes gaire elevades. Tanmateix, va pensar que gairebé era millor deixar aquest recurs per al final. Primer la buscaria ell mateix. Li feia l’efecte que valia més que primer s’exprimís el cervell per veure què hi podia fer, tot sol.

Va tornar a l’apartament quan ja es començava a fer fosc i va trobar la Fukaeri asseguda a terra, escoltant un disc tota sola. Era un disc antic de jazz que havia deixat allà la seva amiga. A terra hi havia escampades caràtules de discos de gent com Duke Ellington, Bernie Bigard o Billy Halliday. En aquell moment, la cançó que reproduïa la platina del tocadiscos era Shantel Bar, cantada per Louis Armstrong. Era una cançó molt emotiva. En sentir-la, en Tengo es va recordar de la seva amiga. Durant les pauses entre el sexe, havien escoltat sovint aquell disc. A la part final d’aquella cançó, Trummy Young entusiasmat amb el solo de trombó, s’oblidava de parar quan ho havia de fer i continuava tocant durant vuit compassos a l’última repetició. «Aquí, escolta-ho», li indicava la seva amiga. Evidentment, quan s’acabava una cara del disc, li tocava a en Tengo sortir despullat del llit i anar fins a l’habitació del costat per girar l’elapé. El va envair un sentiment de nostàlgia. Mai no havia cregut que aquella relació hagués de durar sempre, però tampoc no esperava que s’acabés d’aquella manera tan sobtada.

Li va fer un efecte estrany, veure la Fukaeri escoltant entusiasmada els discos que havia deixat la Kyôko Yasuda. Estava concentrada, amb les celles arrufades, i semblava intentar captar alguna cosa, a banda de la música, en aquelles velles composicions.

– ¿T’agrada, aquest disc?

– L’he escoltat un munt de vegades -va dir la Fukaeri-. No et fa res.

– És clar, que no em fa res. ¿No t’has avorrit, tota sola?

La Fukaeri va fer una mica que no.

– Havia de pensar.

En Tengo tenia ganes de fer-li preguntes sobre el que havia tingut lloc la nit passada entre tots dos, enmig de la tempesta, de preguntar-li per què havia fet allò. No li semblava pas que la Fukaeri se sentís atreta sexualment cap a ell, i, per tant, allò que havien fet no devia tenir res a veure amb el sexe. Però, llavors, ¿quin sentit podia tenir?

Tanmateix, no creia que la Fukaeri li donés cap resposta definida, si l’hi preguntava directament. A més, no tenia gens de ganes de posar aquell tema sobre la taula un vespre de setembre tan tranquil i ple de pau com aquell. Havien dut a terme aquell acte envoltats de la foscor de l’hora i del lloc, enmig d’una intensa tempesta, i potser adquiriria un significat diferent, si en parlessin en un context quotidià.

– Tu no tens la regla -li va preguntar, abordant la qüestió des d’un altre angle. Podia funcionar, començar amb una pregunta de sí o no.

– No -va respondre la Fukaeri concisament.

– ¿No l’has tinguda mai?

– No.

– Potser no t’ho hauria de dir, jo, això, però ja tens disset anys, i no em sembla gaire normal, que no hagis tingut mai la regla.

La Fukaeri va arronsar una mica les espatlles.

– ¿Has anat mai al metge, perquè t’ho mirin?

La Fukaeri va fer que no amb el cap.

– No serviria de res.

– ¿Per què, no serviria de res?

La Fukaeri no li va donar cap resposta; ni tan sols va semblar que hagués sentit la pregunta d’en Tengo. Semblava que les seves orelles tinguessin un mecanisme especial per distingir la pertinència o falta de pertinència de les preguntes, i s’obrissin o es tanquessin segons el cas, com les ganyes dels homes peix.

– ¿Hi té alguna cosa a veure, amb això, la gent petita? -va preguntar en Tengo.

Cap resposta, evidentment.

En Tengo va sospirar. No se li acudia ni una sola pregunta més per treure una mica l’entrellat del que havia passat la nit abans. El camí estret i incert que havia seguit s’acabava allí, i més endavant s’estenia un bosc molt dens. Va afermar bé els peus, va mirar al voltant i va aixecar la vista al cel. Aquest era el problema que tenia quan parlava amb la Fukaeri: tots els camins s’acabaven interrompent irremissiblement, en algun moment. Potser els guiliaks podrien haver continuat avançant, encara que no hi hagués camí, però ell no.