Haruki Murakami - 1Q84

Va obrir l’armari: potser hi trobaria un vestit d’una peça i unes sabates de la seva mida, que no li hauria importat gens que fossin d’Armani i Ferragamo. Però, en contra del que havia esperat, l’armari era buit. Era normal, que no arribessin a aquell extrem: sabien quina era la diferència entre fer una cosa a consciència i passar-se. Igual que Jay Gatsby i la seva biblioteca: els llibres que hi tenia eren de debò, però no s’havia molestat a tallar-ne les pàgines. A més a més, mentre fos allí, no esperava pas tenir compromisos que l’obliguessin a sortir. No li havien preparat les coses que no necessitaria. En canvi, però, sí que hi havia un munt de penjadors buits.

L’Aomame va treure de la bossa de viatge la roba que havia portat i va anar penjant les peces d’una en una després de comprovar que no tinguessin cap arruga. Sabia que per poder fugir tan de pressa com fos possible, si calia, hauria estat millor deixar la roba dins la bossa, però el que més odiava l’Aomame en aquest món era les arrugues que es feien a la roba plegada.

Va pensar que mai no seria una freda delinqüent professional. ¿Com es podia preocupar, en una situació com aquella, per les arrugues que apareixen a la roba quan la plegues? Llavors va pensar en una conversa que havia mantingut amb l’Ayumi.

– Guardo els diners sota el matalàs, i així, si algun dia he de córrer, els puc treure d’una estrebada i fugir per la finestra.

– Ah, és clar! -va dir l’Ayumi, fent petar els dits-. Com a La fugida, aquella pel·lícula de Steve McQueen! Els bitllets de banc i una escopeta. M’encanta, això.

«No és un estil de vida tan divertit com això», va dir l’Aomame parlant per a la paret.

Després, va anar a la sala de bany, es va treure la roba que duia i es va dutxar. Es va esbandir la suor desagradable que li quedava al cos amb aigua ben calenta. Va sortir del bany, es va asseure davant del taulell de cuina i va fer un altre glop de la cervesa que quedava a la llauna mentre s’eixugava els cabells amb una tovallola.

Va pensar que aquell dia s’havien produït uns quants progressos importants. L’engranatge havia avançat amb un so sec, i un cop avança, un engranatge no es pot fer tornar enrere: aquesta és una de les regles que imperen al món.

Va agafar la pistola, la va capgirar i es va ficar el canó, dirigit cap amunt, a la boca. El contacte de l’acer amb la punta de les dents era terriblement dur i fred. Feia una mica d’olor d’oli d’engreixar. En tenia prou de disparar-se un tret que li travessés el cervell. Tirar la corredora enrere i prémer el gallet: llavors, tot s’acabaria a l’instant. Ja no hauria de pensar en res. Ja no hauria de fugir.

Morir no li feia por, especialment. Ella moriria i en Tengo viuria. Ell continuaria viu en aquest món de dues llunes de l’any 1Q84. Però ella no en formaria part. En aquest món, ella no es trobaria mai amb ell. Per mons que hi hagués, ella no es trobaria mai amb ell. Com a mínim, això era el que li havia dit el Líder.

Va tornar a mirar l’habitació a poc a poc. Va pensar que realment semblava un pis de mostra. Era net, tot hi combinava, i hi havia totes les coses necessàries, però era fred i impersonal, un simple decorat. Si moria allà, no es podria dir que la seva mort hagués estat gaire acollidora. Però encara que pogués triar el decorat, no sabia si hi podia haver cap manera acollidora de morir, en aquell món. Al capdavall, pensant-hi bé, ¿no era una mena de pis de mostra gegant, el món? Hi entràvem, sèiem, preníem el te, miràvem el paisatge a través de la finestra i, quan arribava l’hora, donàvem les gràcies i en sortíem. Tots els mobles que hi havia no eren res més que una enganyifa arranjada per sortir del pas. Potser la lluna que es veia per la finestra també era un element del decorat, i estava feta de paper.

Però ella estimava en Tengo, va pensar. Ho va dir fluixet: «Jo estimo en Tengo». Allò no era una rua barata. El món de l’any 1Q84 era real, i si et tallaves, et sortia sang. El dolor, en darrer terme, era dolor, i la por era por. La lluna que brillava al cel no era un decorat: era una lluna de debò. Dues llunes de debò. I ella, en aquest món, havia acceptat morir per en Tengo. Ningú no li podia dir que era fals, això.

Va mirar el rellotge rodó que hi havia penjat a la paret. Era de la marca Braun, d’un disseny senzill. Combinava bé amb la Heckler & Koch. A part d’aquell rellotge, no hi havia res penjat a les parets de l’apartament. Les agulles marcaven les deu passades. Aviat arribaria l’hora que els dos homes descobririen el cadàver del Líder.

Al dormitori d’una elegant suite de l’Hotel Ôkura hi havia un home que no respirava. Un home no gens corrent, de grans proporcions. Havia anat a l’altre món. Res ni ningú no el podia fer tornar a aquest.

A la fi arribava l’hora dels fantasmes.

¿Quin món es trobaria, l’endemà?

– Això no ho sap ningú -va dir la Fukaeri.

Tanmateix, semblava que al món on en Tengo s’havia despertat al matí no havia canviat res respecte d’aquell on s’havia adormit. El rellotge de la tauleta de nit marcava les sis passades. A fora ja era ben clar. L’aire era transparent, i per l’escletxa de la cortina entrava una falca de llum. Semblava que finalment l’estiu s’acostava a la seva fi. Se sentia el cant dels ocells, viu i penetrant. Els trons i la pluja intensos del vespre anterior semblaven un somni, o alguna cosa que s’hagués esdevingut en un passat molt llunyà, en algun altre lloc.

El primer que li va venir al cap a en Tengo, així que es va despertar, va ser que la Fukaeri no hagués desaparegut durant la nit. La noia, però, era al seu costat, profundament adormida, com un petit animal que hibernés. El seu rostre, mentre dormia, era molt bonic, amb els cabells negres i prims dibuixant motius molt complexos damunt les galtes blanques. No se li veien les orelles, ocultes pels cabells. Feia una mica de soroll en respirar. En Tengo es va quedar una estona mirant el sostre i escoltant aquell panteix lleu.

Encara recordava perfectament la sensació d’haver ejaculat el vespre abans. Se sentia del tot confós, pensant que realment havia vessat el seu esperma dins d’aquella noia. I que n’havia vessat molt, a més. Mirant-ho a la llum del matí, li feia l’efecte que allò, igual que aquella violenta tempesta, no havia tingut lloc, de debò; era, ben bé, com si ho hagués viscut en un somni. D’adolescent havia tingut pol·lucions nocturnes: havia tingut somnis eròtics molt reals, havia ejaculat dins dels somnis i després s’havia despertat. Tot el que havia passat era un somni, i tan sols l’ejaculació havia estat real. La sensació que tenia ara s’hi assemblava molt.

Allò no havia estat un somni eròtic, però. No hi havia cap dubte que havia ejaculat a dins de la Fukaeri. Ella l’havia guiat perquè introduís el penis dintre seu i li havia extret tot l’esperma; ell només l’havia seguida. Llavors tenia tot el cos adormit i no podia moure ni un dit. A més a més, li havia semblat que ejaculava a l’aula de l’escola. Tanmateix, la Fukaeri li havia dit que no s’havia de preocupar que es pogués quedar embarassada, perquè no tenia la regla. No es podia creure que realment hagués passat tot allò, però havia passat de debò. Havia estat un fet real que havia tingut lloc al món real, segurament.

Va sortir del llit, es va canviar, va anar a la cuina i va posar aigua a bullir per fer cafè. Mentre el feia, va intentar ordenar les idees, com si posés ordre en un calaix, però no se’n va sortir. Només va canviar de lloc unes quantes coses: va posar els clips on abans hi havia la goma d’esborrar, la maquineta de fer punta on abans hi havia els clips, la goma on abans hi havia la maquineta. Es va limitar a canviar una forma de caos per una altra.