Haruki Murakami - 1Q84

En sentir el senyal, l’Aomame va parlar a l’auricular:

– Ei, Tamaru, ¿t’hi pots posar, si hi ets?

Van agafar el telèfon.

– Sóc aquí -va dir en Tamaru.

– Que bé -va fer l’Aomame.

Semblava que en la veu d’en Tamaru hi havia un deix de neguit que no era habitual.

– ¿Estàs bé?

– De moment, sí.

– ¿Ha anat bé, la feina?

– Dorm profundament -va respondre l’Aomame-. Seria impossible, dormir més profundament.

– És clar -va dir en Tamaru. A la veu se li notava el gran alleujament que sentia, cosa insòlita, tractant-se d’una persona que manifestava tan poc les emocions.

– Ja n’informaré. Segur que es quedarà més tranquil·la.

– Tot i que no ha estat gens fàcil.

– Ja ho sé. Però has complert la feina.

– Més o menys -va dir l’Aomame-. ¿És segur, aquest telèfon?

– Estem fent servir una línia especial. Pots parlar tranquil·lament.

– He tret l’equipatge de l’armariet de l’estació de Shinjuku. ¿Què faig, ara?

– ¿Quant de temps tens, de marge?

– Una hora i mitja -va dir l’Aomame. Li va explicar la situació a grans trets: al cap d’una hora i mitja, els dos guardaespatlles entrarien a mirar a l’habitació i descobririen que el Líder era mort.

– En tens prou, amb una hora i mitja -va dir en Tamaru.

– ¿Et sembla que ho diran a la policia, quan se n’adonin?

– Això no ho sé. Ahir mateix la policia va inspeccionar la seu central del grup. De moment, només els estan fent preguntes, i encara no han començat a fer una investigació a fons, però si ara es descobrís que el seu cap ha mort en circumstàncies estranyes, la cosa se’ls podria complicar força.

– ¿Vols dir que potser no n’informaran les autoritats, i se n’encarregaran ells mateixos?

– Això ho poden fer tranquil·lament, aquesta colla. Quan vegis el diari de demà, sabràs com ha anat, si han denunciat o no la mort del seu cap a la policia. A mi no m’agraden, les apostes, però si n’hagués de fer alguna, apostaria que no la denunciaran.

– ¿No podrien pensar que ha estat una mort natural?

– A simple vista, no es veu, i mentre no li facin una autòpsia molt escrupolosa, no sabran si la mort ha estat natural o provocada. Però, segurament, el primer que faran, ells, és intentar parlar amb tu, perquè has estat l’última persona que has vist el Líder amb vida. I quan s’adonin que has deixat el teu apartament i has desaparegut, el més normal és que assumeixin que no ha estat una mort natural.

– I llavors em començaran a buscar, fent servir tots els mitjans possibles.

– Això és segur.

– ¿I et sembla que podré desaparèixer?

– Tenim un pla preparat, un pla molt pensat. Si segueixes aquest pla i actues amb molt de compte i amb molta paciència, en principi no et trobarà ningú. El pitjor que pots fer és tenir por.

– M’estic esforçant a no tenir-ne.

– Continua esforçant-hi. Si actues de pressa, el temps està de part teva. Tu ets una persona molt previnguda i molt pacient. Només has de fer el que fas sempre.

– Hi ha hagut una gran tromba d’aigua a la zona d’Akasaka, i el metro no funciona -va dir l’Aomame.

– Ja ho sé -va respondre en Tamaru-. Però no et preocupis: no teníem previst fer servir el metro. Ara agafaràs un taxi i aniràs a una casa d’acollida que hi ha a la ciutat.

– ¿A la ciutat? ¿Que no me n’havia d’anar molt lluny?

– És clar, que aniràs molt lluny -va dir en Tamaru, parlant a poc a poc com si volgués que l’entengués ben bé-. Però abans haurem de fer uns quants preparatius. T’has de canviar el nom i la cara. I, a més a més, aquesta feina ha estat molt dura; segur que estàs molt nerviosa. I no se’n treu res de bo, de córrer a la desesperada, en moments com aquests. Et quedaràs un temps amagada en aquesta casa d’acollida. No et preocupis, que nosaltres estarem al teu costat.

– ¿On és, aquesta casa?

– A Kôenji -va dir en Tamaru.

«A Kôenji», va pensar l’Aomame, i es va colpejar les dents del davant amb les ungles; no hi estava gens familiaritzada, amb la zona de Kôenji.

En Tamaru li va donar l’adreça i el nom de l’edifici. Com sempre, l’Aomame se’ls va aprendre de memòria, sense prendre’n nota.

– És a la sortida sud de l’estació de Kôenji, a prop del carrer Kannana. L’apartament és el 303. La porta té un codi de seguretat, i per obrir has de marcar les xifres: 2, 8, 3, 1.

En Tamaru va fer una pausa. L’Aomame va repetir mentalment el número d’apartament i el codi de seguretat.

– La clau està enganxada amb cinta aïllant a sota l’estora de l’apartament. Hi ha tot el que necessites per viure-hi de moment, i tot està preparat perquè no et calgui sortir-ne durant un temps. Jo em posaré en contacte amb tu. Deixaré que el telèfon faci tres trucs i penjaré, i et tornaré a trucar al cap de vint segons. No t’has de posar en contacte amb nosaltres, si pot ser.

– D’acord -va dir l’Aomame.

– ¿Eren durs, aquells paios? -va preguntar en Tamaru.

– Als dos que han estat amb mi se’ls veia força ben entrenats. Fins i tot he tingut algun petit calfred. Però no eren professionals. No estaven al teu nivell.

– No hi ha gaire gent, que estigui al meu nivell.

– Potser és millor, que no n’hi hagi gaire.

– Potser -va dir en Tamaru.

L’Aomame va agafar la bossa i es va dirigir a la parada de taxis que hi havia a dins de l’estació. Allà també hi havia una llarga cua; encara no es devia haver restablert la circulació del metro. L’únic que podia fer, però, era posar-se a la cua i esperar el seu torn amb paciència; no tenia cap altra opció.

Mentre esperava que li toqués pujar al taxi, entre la multitud de passatgers amb cara d’irritació que tornaven de la feina, va repetir mentalment l’adreça i el nom de l’edifici de la casa d’acollida, el número d’apartament, el codi de la porta i el número de telèfon d’en Tamaru, com un asceta que repetís un mantra molt important assegut al capdamunt d’una muntanya. L’Aomame sempre havia confiat molt en la seva memòria, i era capaç de retenir aquestes dades sense patir-hi gens ni mica, però en aquell moment, aquelles xifres eren la seva taula de salvació: oblidar-ne una de sola li hauria fet més difícil poder continuar viva. Se les havia de gravar ben clarament a la memòria.

Quan per fi va pujar al taxi, feia aproximadament una hora que havia sortit de l’habitació i havia deixat darrere seu el cadàver del Líder. Havia trigat el doble de temps del que havia previst fins a arribar allí, i potser aquest temps el guanyava la gent petita. Havien endarrerit els seus moviments fent caure una tromba d’aigua damunt d’Akasaka, havien impedit que la gent arribés a casa aturant el metro, havien creat una gran confusió a l’estació de Shinjuku i havien fet que no hi hagués prou taxis. D’aquesta manera, també la feien posar nerviosa, intentaven que perdés la calma. O potser no, potser senzillament les coses havien anat així, i tot era casualitat; potser tenia massa por d’aquella gent petita que ni tan sols estava segura que existissin.

Així que va donar l’adreça al taxista, l’Aomame es va deixar caure al respatller del seient i va tancar els ulls. A hores d’ara, aquell parell dels vestits foscos es devien estar mirant el rellotge, esperant que es despertés el seu cap. Se’ls va imaginar. El del cap rapat devia estar pensant en diverses coses, tot prenent cafè. Pensar era la seva funció: pensar i prendre decisions. Potser s’estranyava que el Líder no fes gens de soroll, mentre dormia, que no ronqués, o respirés profundament. L’Aomame, però, li havia dit que era molt habitual, que la persona dormís dues hores, després del massatge; que l’havien de deixar reposar, perquè es recuperessin els músculs, i només havia passat una hora. Però, igualment, potser hi hauria alguna cosa que no el deixaria tranquil. Potser pensaria que seria millor que anés a mirar com estava. Potser no sabria què havia de fer.