Haruki Murakami - 1Q84

– Com que no sé quina és, l’arrel de la seva afecció, no n’estic gaire segura -va dir l’Aomame, escollint les paraules amb compte-, però diria que sí, que li he alleujat una mica el dolor.

El del cap rapat va assentir.

– Vostè també fa cara d’estar esgotada.

– Potser sí.

Mentre l’Aomame i el del cap rapat parlaven, el de la cua de cavall observava l’habitació assegut al costat de la porta. No movia el cap, sinó solament els ulls. La seva expressió no variava gens ni mica. L’Aomame ni tan sols hauria sabut dir si sentia la seva conversa. Estava sol, callat, profundament atent, buscant entre els núvols qualsevol indici d’un avió de guerra enemic, que al començament no seria més gros que un gra de mostassa.

– Potser em fico on no em demanen -va dir l’Aomame al del cap rapat després de dubtar un moment-, però, ¿no va en contra dels preceptes del seu grup, beure cafè o menjar sandvitxos de pernil?

El del cap rapat es va girar i va mirar la cafetera i la safata amb els sandvitxos que hi havia damunt de la taula, i després va esbossar una mena de somriure lleu amb els llavis.

– No són tan estrictes, els preceptes del nostre grup. En principi, l’alcohol i el tabac estan prohibits, i també hi ha algunes restriccions sobre el sexe, però en qüestions de menjar tenim una llibertat relativament gran. Normalment, només mengem coses molt senzilles, però ni el cafè ni els sandvitxos de pernil estan prohibits.

L’Aomame es va limitar a assentir, sense dir què en pensava.

– Com que som un grup força nombrós, necessitem tenir unes certes regles, és clar, però quan tot està massa fixat i formalitzat, es perd de vista l’objectiu original. Els preceptes i la doctrina han de ser útils, al capdavall. L’important no és el marc, sinó el que conté.

– I és el Líder, qui proporciona aquest contingut, ¿oi?

– Sí. Ell és capaç de sentir les veus que nosaltres no sentim. És una persona especial -va dir el del cap rapat, tornant a mirar l’Aomame als ulls. Després va continuar:- Moltes gràcies per tot. Precisament, sembla que ha deixat de ploure.

– Eren terribles, els trons -va dir l’Aomame.

– I tant -va dir el del cap rapat, però no semblava especialment interessat en els trons o la pluja.

L’Aomame va fer una petita inclinació, va agafar la bossa d’esport i va anar cap a la porta.

– Un moment! -la va cridar el del cap rapat des de darrere, amb un to de veu penetrant.

L’Aomame es va aturar al mig de la sala i es va girar. El cor li bategava fent uns cops secs. Es va posar la mà a la cintura, dissimulant.

– L’estora de ioga -va dir el jove-. S’oblida l’estora de ioga. L’ha deixada a l’habitació, a terra.

L’Aomame va somriure.

– Ara hi està dormint al damunt, i no el podem apartar per agafar-la. Se la poden quedar, si volen. No és cara, i l’he feta servir molt. Si no la necessiten, la poden llençar.

El del cap rapat hi va pensar un moment, però al final va assentir.

– Moltes gràcies -va dir.

Quan l’Aomame va ser a prop de la porta, el de la cua de cavall es va alçar, l’hi va obrir i va fer una lleu reverència. Al final no li havia sentit dir res, va pensar l’Aomame. Li va tornar la reverència i es va disposar a passar davant seu.

Tanmateix, en aquell instant, una llambregada de gran violència, com una forta descàrrega elèctrica, va recórrer la pell de l’Aomame. El de la cua de cavall va estirar la mà de sobte fent el gest d’agafar-li el braç dret. Havia estat un moviment extremament ràpid i precís, prou ràpid per agafar una mosca a ple vol: el gest contenia tota la vivesa d’aquesta acció. Es van tensar tots els músculs del cos de l’Aomame, se li va posar la pell de gallina, el cor li va fer un salt, es va quedar sense respiració i un calfred li va recórrer la columna. Una intensa llum blanca li va envair la ment. Si ara aquell home li agafava el braç dret, no podria agafar la pistola, i llavors no tindria cap possibilitat de sortir-se’n. Aquell home sentia que ella havia fet alguna cosa, sabia instintivament que en aquella habitació havia passat alguna cosa; no sabia quina, però sí que era alguna cosa del tot impròpia. L’instint li deia que havia d’agafar l’Aomame, llançar-la a terra, tirar-se-li al damunt i desllorigar-li l’espatlla, per començar. Però, al capdavall, es tractava només d’una intuïció, i no d’una prova. Si s’equivocava, es trobaria en una situació molt complicada. L’home va dubtar molt, i al final ho va deixar córrer. Era el del cap rapat, qui jutjava i decidia què s’havia de fer, i ell no hi estava autoritzat. Va aturar el gest de la mà dreta com va poder i va relaxar l’espatlla. Ella va notar molt vivament totes les fases per les quals va passar la consciència de l’home de la cua de cavall en aquell segon i escaig.

L’Aomame va sortir al passadís emmoquetat. Es va dirigir a l’ascensor sense girar-se, caminant recte i amb passos lleugers. Li semblava que el de la cua de cavall havia tret el cap per la porta i seguia els seus moviments: en notava la mirada a l’esquena, esmolada com la fulla d’un ganivet. Tenia tots els músculs del cos immersos en una gran tensió, però no es va girar: no es podia girar. Després del revolt del passadís, per fi es va poder relaxar una mica. Però encara no podia abaixar la guàrdia: no sabia què podia passar, a continuació. Va prémer el botó de baixada de l’ascensor, i, mentre esperava que arribés -li va semblar que trigava una eternitat-, es va posar la mà a l’esquena i va agafar la culata de la pistola, per poder-la treure en qualsevol moment, si el de la cua de cavall s’hi repensava i la venia a buscar. Abans que l’agafés aquella mà tan poderosa, li havia de disparar sense dubtar ni un moment, o bé s’havia de disparar a si mateixa, sense dubtar ni un moment. No aconseguia decidir quina de les dues opcions havia d’escollir; potser no ho aconseguiria decidir fins al final.

Tanmateix, no la va seguir ningú. El passadís de l’hotel estava completament en silenci. L’ascensor es va obrir al so d’un dring metàl·lic i l’Aomame hi va pujar. Va prémer el botó de la planta baixa i va esperar que es tanqués la porta. Va mirar l’indicador dels pisos mossegant-se el llavi. Va sortir de l’ascensor, va travessar l’ampli vestíbul i va agafar un dels taxis que esperaven els clients a l’entrada. Ja havia parat de ploure del tot, però els cotxes estaven completament coberts de gotes, com si haguessin travessat una massa d’aigua. L’Aomame va dir que anava a la sortida oest de l’estació de Shinjuku. Quan el taxi es va posar en marxa i es va allunyar de l’hotel, va expulsar tot l’aire que tenia acumulat als pulmons. Després va tancar els ulls i va deixar la ment en blanc: durant una estona no volia pensar en res.

Li van venir moltes ganes de vomitar. Va sentir que tot el que tenia dins l’estómac li pujava fins a la gola, però va aconseguir fer-ho tornar enrere. Va prémer el botó per fer baixar el vidre de la finestra fins a la meitat i es va omplir els pulmons de l’aire humit de la nit. Es va recolzar al seient i va fer unes quantes respiracions profundes. Tenia una olor terrible a la boca, com si alguna cosa se li comencés a podrir a dintre el cos.

De sobte va tenir una idea. Es va començar a furgar les butxaques dels pantalons de cotó i hi va trobar dos xiclets en forma de làmina. En va desembolicar un amb les mans tremoloses, se’l va ficar a la boca i el va mastegar a poc a poc. Era de menta fresca; aquell gust li portava molts records. Això va aconseguir calmar-la una mica. Mentre movia les barres, aquella olor tan desagradable li va marxar una mica de la boca. No podia ser, que realment se li estigués podrint alguna cosa a dins: només era la por, que la feia sentir estranya.