Haruki Murakami - 1Q84

– No passa res -va dir la Fukaeri. Va obrir les cames i li va pressionar l’estómac amb aquells genitals acabats de fer. No semblava que li fes gens de vergonya.- No és dolent, que se’t posi dura -li va dir.

– No em puc moure -va dir en Tengo. I era veritat: intentava alçar-se, però no podia moure ni un dit. Notava el cos, i sentia el pes de la Fukaeri damunt seu. També notava que tenia una forta erecció, però estava molt rígid, com si alguna cosa hagués fet que se li endurís el cos.

– No cal que et moguis -va dir la Fukaeri.

– Sí, que cal que em mogui: aquest cos és meu -va dir en Tengo.

La Fukaeri no va fer cap comentari.

En Tengo ni tan sols estava segur de si el que deia es convertia realment en paraules audibles. No tenia la sensació de moure a voluntat els músculs del voltant de la boca i articular sons. Semblava, almenys, que la Fukaeri captava el que ell intentava dir, però la comunicació entre tots dos era molt precària, com en una conversa telefònica a llarga distància en què la connexió fos dolenta. Com a mínim, la Fukaeri semblava capaç d’ignorar allò que no calia escoltar; ell, en canvi, no ho aconseguia.

– No et preocupis -va dir la Fukaeri, lliscant cap avall a poc a poc. Era ben evident què significava, aquell moviment. Als ulls de la noia hi brillava una llum d’un color que en Tengo no li havia vist mai.

No semblava pas que el seu penis, tan gros, hagués de cabre en aquells genitals tan petits i tan nous. Era massa gros, i massa dur. Segurament li faria molt mal. Quan se’n va haver adonat, però, ja estava totalment a dins de la Fukaeri. No li va notar cap gest que semblés de resistència. Quan ella se’l va introduir, no es va produir cap canvi en la seva expressió: tan sols li va variar una mica la respiració i el ritme del moviment vertical dels pits va canviar una mica durant cinc o sis segons. A banda d’això, tot tenia una aparença completament natural, evident, com si estiguessin fent alguna cosa quotidiana.

Es van quedar quiets, la Fukaeri rebent profundament en Tengo i en Tengo essent rebut profundament per la Fukaeri. En Tengo encara no es podia bellugar, i la Fukaeri havia parat de moure’s, i s’havia quedat dreçada damunt seu, com un parallamps, amb els ulls tancats. Tenia la boca entreoberta, i els llavis li tremolaven lleument, com les petites onades de la superfície d’un llac. Semblava que intentés articular alguna paraula, però no feia cap altre moviment, a banda d’aquest, com si esperés en aquella posició que passés alguna cosa.

Un profund sentiment d’impotència va envair en Tengo. Estava a punt de passar alguna cosa, però no sabia què era, ni podia fer res per controlar-la. No es notava el cos, ni es podia moure. El penis, però, sí que se’l sentia. O no, potser més que sentir-se’l, tenia noció de la seva presència, i, fos com fos, era conscient que el tenia a dins de la Fukaeri, i que estava totalment erecte. Es va posar nerviós, pensant que potser s’hauria d’haver posat un condó. Seria un bon problema, que la Fukaeri es quedés embarassada. La seva amiga era extremament rigorosa, amb les mesures anticonceptives, i en Tengo estava avesat a aquell rigor.

Va decidir intentar pensar en alguna altra cosa amb totes les seves forces, però no va aconseguir pensar en res. Es trobava dins el caos, i en aquest caos el temps semblava que s’havia aturat. Però no podia ser, que el temps s’aturés: era impossible, per principi. Potser només s’havia tornat irregular. Si es considera un període de temps llarg, el temps avança a un ritme fix: d’això, no n’hi ha cap dubte. Tanmateix, si es delimita un moment concret, és possible que el temps hi transcorri de manera irregular, i en el marc d’aquest àmbit temporal irregular, l’ordre i la probabilitat de les coses pràcticament no tenen cap valor.

– Tengo -va dir la Fukaeri; era la primera vegada que se li adreçava així-. Tengo -va repetir, com si practiqués la pronunciació d’un mot estranger. En Tengo es va estranyar que de sobte se li dirigís fent servir el seu nom de pila. Després, la Fukaeri es va inclinar cap endavant a poc a poc, va acostar la seva cara a la d’en Tengo i va posar els llavis sobre els d’ell. Els llavis entreoberts es van obrir del tot, i la noia va introduir la seva llengua suau a la boca d’en Tengo. Feia molt bona olor. La llengua va buscar amb obstinació unes paraules sense so, un codi secret que hi havia gravat allí. La llengua d’en Tengo va correspondre inconscientment a aquells moviments, com si les seves llengües fossin dues serps joves, acabades de despertar de la hibernació, que es busquessin en un prat fent servir l’olfacte, i s’entortolliguessin i es devoressin mútuament.

Després, la Fukaeri va estirar el braç dret i va agafar la mà esquerra d’en Tengo; l’hi va agafar fort, amb fermesa, com si l’hi volgués embolicar amb la seva. Les seves ungles petites es van clavar al palmell d’en Tengo. Tot seguit va acabar aquell petó tan intens i la Fukaeri es va redreçar.

– Tanca els ulls.

En Tengo va tancar els ulls, tal com li havia dit. En tancar-los, va descobrir un espai amb profunditat, sumit en la penombra; un espai molt profund, que semblava estendre’s fins al centre de la Terra. Hi brillava una llum suggeridora, com si fos de capvespre: una llum dolça, nostàlgica, que hagués arribat després d’un dia llarguíssim. Dins la llum brillaven un gran nombre de coses que semblaven partícules. No eren pols, ni pol·len, sinó alguna altra cosa, segurament. A la fi, la profunditat es va anar reduint a poc a poc, i la llum es va fer més i més clara, fins que en Tengo va començar a veure el que tenia al voltant.

Quan se’n va adonar, tenia deu anys i era en una aula de primària. El temps era real, el lloc era real, i la llum i el seu jo de deu anys eren reals. Respirava realment l’aire de l’aula, i sentia l’olor de la fusta envernissada, i del guix de l’esborrador de la pissarra. A l’aula només hi eren ell i aquella nena de deu anys; no hi havia cap altre nen. La nena havia estat molt ràpida i molt valenta en aprofitar aquella casualitat, o potser l’havia estat esperant durant molt de temps. Fos com fos, era allí, dreta, i allargava la mà dreta per agafar l’esquerra d’en Tengo. Les seves pupil·les estaven clavades als ulls d’en Tengo.

Tenia la boca seca, sense gens ni mica d’humitat. Allò havia passat tan de sobte que no se li acudia què havia de fer, o de dir: només s’estava allà, dret, amb aquella nena agafant-li la mà. Finalment, va sentir un dolor, lleu però molt profund, a l’interior del maluc. Era una sensació que no havia experimentat mai, un dolor com si fos una remor llunyana de mar. Al mateix temps, li arribaven sons reals per la finestra: els crits dels nens, el so dels xuts de la pilota de futbol, el d’un bat de beisbol colpejant una pilota de softbol, el crit agut d’una de les alumnes més petites que es queixava per alguna cosa, les flautes dolces assajant, tocant Les mil herbes del jardí a batzegades… S’havien acabat les classes.

Volia estrènyer la mà de la nena tan fort com ella, però no hi tenia força. En part era perquè ella l’hi estrenyia massa fort, però també perquè en Tengo no controlava el seu cos. No sabia per què, però no podia moure ni un dit, com si s’hagués tornat de pedra.

Semblava que el temps s’hagués aturat. Va escoltar la seva pròpia respiració. La remor de mar continuava. Quan se’n va adonar, s’havien fos tots els sons de la realitat, i el dolor de dins dels malucs s’havia transformat, i havia pres una forma molt més definida. Hi notava, barrejat amb el dolor, una rampa molt particular. La rampa es va convertir en una mena de pols molt fina que, barrejada amb la sang vermella i calenta, i bombada pel cor que treballava sense descans, es va repartir per tot el seu cos a través de les venes. A dins del pit se li havia format una mena de núvol petit i compacte que li va canviar el ritme de la respiració i li va fer bategar el cor amb més força.