Haruki Murakami - 1Q84

– El raonament, sí -va dir l’Aomame.

– Però, d’altra banda, si em mates, la meva organització no et deixarà escapar. Potser trigaran un temps, a trobar-te, perquè segur que tu et canviaràs el nom, i aniràs a viure en algun altre lloc, i potser fins i tot t’operaràs per canviar-te la cara. Però, igualment, t’acabaran localitzant i et castigaran molt durament, perquè l’organització que nosaltres hem creat és així de tancada i violenta, i no s’atura davant de res. Aquesta és una de les opcions que pots escollir.

L’Aomame va processar mentalment el que li havia dit l’home. Ell va esperar que el seu cervell assimilés el fil de la seva argumentació abans de continuar parlant.

– Suposem, en canvi, que ara no em mates: tu te’n vas d’aquí sense haver fet res i jo continuo viu. En aquest cas, la gent petita, per tal de defensar-me a mi, com a representant seu que sóc, farà servir tot el seu poder per eliminar en Tengo. Ell encara no està prou ben protegit. De ben segur que intentaran trobar els seus punts febles i destruir-lo d’alguna manera, perquè no poden permetre que continuï escampant anticossos. En canvi, tu deixaràs de ser una amenaça, i ja no tindran cap raó per castigar-te. Aquesta és l’altra opció que tens.

– En aquest cas, en Tengo moriria i jo continuaria vivint. En aquest món de 1Q84 -va dir l’Aomame, resumint el que havia exposat ell.

– Segurament.

– Però per a mi no té cap sentit, viure en un món en què no existeixi en Tengo, perquè perdo per sempre la possibilitat de trobar-lo.

– Des del teu punt de vista, deu ser així.

L’Aomame es va mossegar el llavi amb força i es va imaginar aquella situació.

– Però això és només el que diu vostè -va assenyalar-. ¿Té alguna prova, o algun argument, perquè me l’hagi de creure?

L’home va fer que no amb el cap.

– No, no tinc cap prova, ni cap argument irrefutable. És només el que penso. Però fa un moment has vist que tinc poders extraordinaris. No hi ha cap fil, en aquell rellotge de sobretaula, i pesa molt. Vés i sospesa’l; decideix si vols creure el que et dic o no t’ho vols creure. Ja no ens queda gaire temps.

L’Aomame va mirar el rellotge que hi havia damunt la calaixera. Les agulles marcaven poc abans de les nou. Havia canviat una mica de lloc, i estava col·locat en un angle una mica estrany, de resultes del moviment d’abans.

– De moment, no sembla pas que us pugueu salvar tots dos, en aquest món de 1Q84 -va dir l’home-. Tens dues opcions: en una, tu segurament moriràs i en Tengo viurà; en l’altra, segurament ell morirà i tu viuràs. És o l’una o l’altra. D’entrada ja t’he dit que no seria una decisió agradable.

– Però no hi ha cap altra opció, a part d’aquestes.

L’home va fer que no.

– Ara mateix, només pots triar entre aquestes dues.

L’Aomame es va omplir els pulmons d’aire i el va deixar anar a poc a poc.

– Em sap molt de greu -va dir l’home-. Si haguessis continuat al 1984, no t’hauries d’haver enfrontat amb aquesta decisió. Però, al mateix temps, si encara fossis al 1984, potser no sabries que en Tengo ha estat pensant en tu durant tot aquest temps. Sigui com sigui, és precisament perquè has fet cap al 1Q84 que has sabut que, en cert sentit, els vostres cors estan units.

L’Aomame va tancar els ulls. No havia de plorar, va pensar: encara no havia arribat el moment de plorar.

– ¿De debò, que en Tengo em vol trobar? ¿Ho pot afirmar sense mentir, això? -va preguntar.

– En Tengo, fins ara, no ha estimat mai cap dona amb tot el cor, a part de tu. Això és un fet irrefutable.

– Però, tot i així, no m’ha buscat.

– Tu tampoc no l’has buscat a ell. ¿M’equivoco?

L’Aomame va tancar els ulls i en un instant va contemplar tots els anys que havia deixat enrere, com si mirés un estret des de dalt d’un penya-segat abrupte: sentia l’olor del mar, el so profund del vent.

– Hauríem d’haver estat valents i buscar-nos l’un a l’altre abans, ¿oi? -va dir-. Així podríem haver estat units al món d’on venim.

– Hipotèticament -va dir l’home-. Però el més segur és que al món de 1984, tu ni tan sols hauries pensat això; fins a tal punt és paradoxal, aquesta relació entre causa i efecte. I per molts mons que hi hagi pel mig, segurament és irresoluble, aquesta paradoxa.

Dels ulls de l’Aomame van caure llàgrimes: plorava per tot el que havia perdut fins llavors, i pel que estava a punt de perdre. I, finalment -no sabia quant de temps havia estat plorant- va arribar al punt que ja no podia plorar més: se li van acabar les llàgrimes, com si els seus sentiments haguessin topat de sobte amb un mur invisible.

– Molt bé -va dir-. No té cap prova segura, no em pot demostrar res, i hi ha detalls que no acabo d’entendre. Però, tot i així, sembla que he d’acceptar la seva proposta. El faré desaparèixer d’aquest món, tal com em demana. Li donaré una mort instantània, sense patiment, perquè en Tengo pugui continuar vivint.

– Ho sigui que acceptes el tracte, ¿oi?

– Sí, accepto el tracte.

– Segurament moriràs -va dir l’home-. Et buscaran fins que et trobin, per castigar-te, i el càstig serà cruel i despietat. Són molt fanàtics.

– No m’importa.

– Perquè tens l’amor.

L’Aomame va assentir.

– Sense el teu amor, això només seria una rua barata -va dir l’home-: igual que a la cançó.

– ¿És de debò, oi, que si el mato en Tengo viurà?

L’home es va estar un moment callat, abans de parlar.

– En Tengo viurà. Em pots creure. Això t’ho puc oferir amb tota seguretat, a canvi de la meva vida.

– I de la meva -va dir l’Aomame.

– Hi ha coses que només es poden aconseguir a canvi de la vida -va dir l’home.

L’Aomame tenia les mans agafades.

– Però, en realitat, el que jo hauria volgut és poder viure i unir-me amb en Tengo.

Per un moment es va fer el silenci a l’habitació. Mentrestant, tampoc no es va sentir cap tro. Tot estava silenciós.

– M’agradaria donar-te això, si pogués -va dir l’home en veu baixa-; m’agradaria personalment, vull dir. Però, per desgràcia, no és possible. No ho era al 1984 i tampoc no ho és al 1Q84, encara que sigui per raons diferents, en cada cas.

– Al 1984, el camí d’en Tengo i el meu ni tan sols s’haurien trobat. ¿És això, el que vol dir?

– Sí. Segurament no us hauríeu arribat a trobar mai, i tots dos us hauríeu fet vells estant sols, cadascun per la seva banda, sense deixar de pensar en l’altre.

– Però, com a mínim, al 1Q84 jo em puc morir sabent que ho faig per ell.

L’home va respirar profundament, sense dir res.

– Voldria que em digués una cosa -va dir l’Aomame.

– Si la sé… -va dir l’home, de bocaterrosa.

– ¿Ho sabrà mai, en Tengo, d’alguna manera, que moro per ell? ¿O tot s’acabarà sense que en sàpiga res?

L’home va pensar una llarga estona en aquesta pregunta.

– Això depèn de tu, segurament.

– Depèn de mi -va dir l’Aomame, i va arrugar una mica el front-. ¿Què vol dir, això?

L’home va fer que no amb el cap, sense dir res.

– Hauràs de passar una prova molt dura. Quan l’hagis passada, segurament veuràs la forma real de les coses. No te’n puc dir res més. Ningú no ho sap amb seguretat, què és la mort, fins que no morim de debò.

Després d’agafar la tovallola i eixugar-se suaument les llàgrimes de la cara, l’Aomame va agafar el fi picador de gel de terra i va tornar a comprovar que la punta estigués ben esmolada. Tot seguit, amb els dits de la mà dreta, va buscar el punt mortal que ja havia trobat abans a la nuca de l’home. Tenia aquell punt gravat a la memòria, i el va trobar molt de pressa. El va prémer amb la punta del dit i en va comprovar el tacte, per assegurar-se que la intuïció no l’enganyava. Després va respirar fondo unes quantes vegades, a poc a poc, per calmar-se i fer que el cor no li bategués tan de pressa. Havia de deixar el cap en blanc. En va treure, per un moment, l’amor que sentia per en Tengo; va desar l’odi, la ràbia, els dubtes i la pietat en una altra banda. No es podia permetre cap error. S’havia de concentrar totalment en la mort, tal com els raigs de llum es concentren en el punt focal.