Haruki Murakami - 1Q84

– Enllestim la feina -va dir amb veu calmada-. L’he de fer desaparèixer d’aquest món.

– I, així, jo podré deixar enrere tot el dolor que m’han provocat.

– Tot el dolor, i la gent petita, i aquest món tan estrany, i totes les hipòtesis… I l’amor.

– I l’amor, és veritat -va dir l’home, com si parlés per a si mateix-. Jo també he tingut persones estimades. Va, enllestim cadascú la nostra feina. Tens una habilitat prodigiosa, Aomame. Ho sé.

– Vostè també -va dir l’Aomame. La seva veu ja tenia l’estranya transparència de les persones que porten la mort.- Vostè també deu ser una persona excepcional, molt dotada. Segur que en el món d’abans no l’hauria hagut de matar.

– Aquell món ja no existeix -va dir l’home. Aquestes van ser les darreres paraules que va pronunciar.

«Aquell món ja no existeix».

L’Aomame li va posar la punta de l’agulla damunt d’aquell punt tan precís del clatell. Es va concentrar i va buscar l’angle correcte. Després va aixecar el puny dret en l’aire. Va contenir la respiració i es va quedar quieta, esperant un senyal. Ja no havia de pensar en res: cadascú havia d’enllestir la seva feina, i prou. No calia pensar res. No calia explicar res. Només esperar el senyal. El seu puny era una pedra, dur i sense cor.

A fora es va sentir l’esclat d’un tro encara més fort, sense llampec. Les ratxes de pluja impactaven a la finestra. En aquell moment, es trobaven en una cova immemorial, una cova fosca i humida, de sostre baix, amb esperits i bèsties obscures apostats a l’entrada. Al seu voltant, la llum i l’ombra es van unir durant un brevíssim instant. Un cop de vent sense nom va travessar l’estret llunyà. Aquell era el senyal: just llavors, l’Aomame va deixar caure el puny amb un moviment curt i precís.

Tot va acabar en aquell moment de silenci. Els esperits i les bèsties van fer un profund sospir, van desfer el setge i es van endinsar al bosc, que s’havia quedat sense cor.

– Vine aquí i abraça’m -va dir la Fukaeri-. Hem de tornar a anar tots dos junts al poble dels gats.

– ¿T’he d’abraçar? -va dir en Tengo.

– No em vols abraçar -va preguntar la Fukaeri sense signe d’interrogació.

– No, no és això. És que no entenc per què ho he de fer.

– T’has de purificar -va dir la Fukaeri sense fer cap entonació determinada-. Vine aquí i abraça’m. Posa’t el pijama i apaga el llum.

En Tengo va tancar el llum del sostre de l’habitació, tal com li havia dit la Fukaeri. Es va despullar, va treure el seu pijama i es va canviar. Mentre se’l posava, va pensar quan havia estat l’última vegada que l’havia rentat. Si no se’n recordava, és que devia fer força temps. Per sort, però, no feia olor de suor. En Tengo no suava gaire, ni tenia una olor corporal gaire forta. Igualment, però, va pensar que hauria de rentar els pijames més sovint: no se sap mai amb què ens pot sorprendre la vida, i rentar els pijames quan toca és una de les mesures que podem prendre per lluitar contra aquesta incertesa.

Es va ficar al llit i va posar tímidament els braços al voltant de la Fukaeri. Ella va reposar el cap damunt del seu braç dret, i es va quedar quieta, en silenci, com un animal a punt de començar la hibernació. Tenia el cos calent, d’una suavitat que gairebé semblava indefensió, però no suava.

Els trons encara eren més forts que abans. Ara començava a ploure, i les gotes impactaven horitzontalment al vidre de la finestra, sense parar, com si estiguessin boges de ràbia. L’aire era humit i carregat, semblava que el món s’acostés a un final obscur. Potser aquella sensació era la mateixa que quan s’havia produït el diluvi universal. Si havia estat realment així, fer pujar les parelles de porcs senglars, de lleons, de serps pitó, i de totes les altres bèsties al reduït espai de l’arca havia d’haver estat una tasca ingent. Cada parella tenia uns costums molt diferents, les possibilitats de comunicació devien ser força limitades i, fins i tot, l’olor que devien emanar totes plegades devia ser considerable.

La paraula «parella» va fer que en Tengo pensés en Sonny i Cher, però potser no hauria estat una elecció gaire encertada, fer pujar Sonny i Cher a l’arca de Noè com a representats de la humanitat. Potser no es podia dir que la tria fos inadequada, però segurament hi havia altres parelles que haurien estat més representatives.

En Tengo se sentia una mica estrany, allà, al llit, abraçant la Fukaeri, que portava posat un pijama seu. Tenia la sensació que abraçava una part d’ell mateix, una cosa feta de la seva pròpia carn, amb la qual compartia l’olor corporal i es comunicava a un nivell profund.

Es va imaginar que, en lloc de Sonny i Cher, els triaven a ells com a parella i els feien pujar a l’arca de Noè, però no li semblava pas que ells dos es poguessin considerar una mostra gaire representativa de la humanitat, tampoc. Per començar, el mateix fet d’estar tots dos junts al llit, abraçats, no era gaire adequat. Pensar això el va fer posar nerviós, i per treure’s aquella idea del cap es va imaginar Sonny i Cher a dins de l’arca, fent-se amics de la parella de pitons. Era una fantasia absurda, però li va permetre reduir una mica la tensió que tenia a tot el cos.

La Fukaeri es deixava abraçar sense dir res; no es movia, ni obria la boca. En Tengo tampoc no deia res. Tot i trobar-se al llit, abraçant la Fukaeri, gairebé no sentia gens de desig sexual. Per a ell, el desig sexual, bàsicament, era una manera de dur la comunicació més enllà, i, per tant, considerava difícil justificar les relacions sexuals quan no hi havia possibilitat de comunicació. A més a més, també entenia, més o menys, que el que la Fukaeri volia, d’ell, no era desig sexual, sinó alguna altra cosa, tot i que no sabia quina.

Fos quin fos l’objectiu que perseguissin, però, abraçar una noia bonica de disset anys no el feia sentir especialment malament. De tant en tant, l’orella d’ella li fregava la galta. Sentia la seva respiració càlida al coll. Tenia els pits ferms i sorprenentment grossos, per tenir un cos tan prim; els notava just a sobre de l’estómac. I la seva pell desprenia una olor meravellosa, una olor especial de vida, que només pot desprendre un cos que encara s’està formant, com el de les flors encara cobertes de rosada a l’estiu. Quan feia primària, sentia sovint aquesta olor mentre seguia els exercicis de gimnàstica de la ràdio.

Va pensar que tant de bo no tingués cap erecció. Tal com estaven, si tingués una erecció, ella ho notaria immediatament, i la situació es faria una mica incòmoda. ¿Com, i amb quines paraules, se li podia explicar, a una noia de disset anys, que de vegades es tenen ereccions, encara que no estiguin relacionades directament amb el desig sexual? Per sort, però, de moment no en tenia cap, ni semblava que n’hagués de tenir. Va decidir deixar de pensar en l’olor, i centrar-se en coses que no tinguessin a veure amb el sexe.

Va tornar a pensar una mica en Sonny i Cher fent-se amics de la parella de pitons. ¿Devien poder trobar algun tema de conversa en comú? I, si el trobaven, ¿quin devia ser? ¿Els devien cantar una cançó? Quan se li va acabar la imaginació per pensar què podia passar a l’arca durant la tempesta, va començar a multiplicar mentalment nombres de tres xifres. Ho feia sovint, quan era al llit amb la seva amiga, per endarrerir l’ejaculació -ella era extremament estricta, sobre quan havia d’ejacular-. No sabia si li serviria per evitar tenir una erecció, però millor allò que no fer res, perquè bé havia de fer alguna cosa.

– No m’importa, que se’t posi dura -li va dir la Fukaeri, com si li hagués llegit el pensament.