Haruki Murakami - 1Q84

– Passatgers que no han convidat -va dir l’Aomame.

– Exactament.

Es va sentir un tro. El so va ser molt més fort que abans, però no es va veure cap llamp: es va sentir el tro i prou. L’Aomame va pensar que era molt estrany: se sentia tronar allà mateix, però no llampegava, ni plovia.

– ¿Ho has entès, fins aquí?

– L’estic escoltant. -Ella ja li havia enretirat la punta de l’agulla del punt especial de la nuca, i la mantenia cap amunt, amb molt de compte: ara s’havia de concentrar en el que li explicava l’home.

– On hi ha llum, hi ha d’haver ombra, i on hi ha ombra, hi ha d’haver llum. No hi ha llum sense ombra ni ombra sense llum. En un dels seus llibres, Carl Jung diu el següent: «En la mateixa mesura que té un valor positiu per als humans, l’ombra té un valor negatiu equiparable. Com més ens esforcem a perfeccionar-nos, a convertir-nos en persones excel·lents, més clarament es manifesta la voluntat destructiva de l’ombra, que intenta arrossegar-nos cap a la foscor i el mal. Quan intentem anar més enllà de les nostres possibilitats, més perversa i infernal esdevé l’ombra, perquè en el món natural el pecat de convertir-nos en més del que som és tan greu com el de convertir-nos en menys del que som.

»No sé si el que anomenem gent petita és bo o dolent; en cert sentit, això va més enllà dels nostres conceptes i definicions. Hi hem conviscut des de temps immemorials, des d’abans que existissin el bé i el mal, quan l’ésser humà encara no tenia consciència. Però l’important, tant si són bons com si són dolents, tant si pertanyen a la llum com si pertanyen a l’ombra, és que quan fan servir el seu poder, indefectiblement es produeix una compensació. En aquest cas, gairebé al mateix temps que jo em vaig convertir en el representant de la gent petita, la meva filla es va convertir en la representant de les forces que actuaven en contra d’ells. Així s’ha mantingut l’equilibri.

– ¿La seva filla?

– Sí. La qui va conduir la gent petita fins aquí, al principi, va ser la meva filla. Llavors tenia deu anys; ara en té disset. En un moment determinat, ells van aparèixer en la foscor, i van arribar fins aquí a través de la meva filla. I després em van convertir en el seu representant. La meva filla va fer de parsiva -la qui percep-, i jo em vaig convertir en el resciva -el qui rep-, perquè va resultar que teníem la capacitat per ser-ho. Sigui com sigui, ells ens van trobar a nosaltres; no vam ser nosaltres que els vam trobar a ells.

– I vostè va violar la seva pròpia filla.

– M’hi vaig unir -va dir ell-: aquesta paraula s’acosta més a la veritat. I amb qui em vaig unir, en el fons, va ser amb la idea de la meva filla. «Unir» és una paraula figurada. L’essencial és que ens vam convertir en un de sol, com a parsiva i resciva.

L’Aomame va fer que no amb el cap.

– No entenc això que diu. ¿Vostè va mantenir relacions sexuals amb la seva filla, sí o no?

– A aquesta pregunta només hi puc respondre, al capdavall, dient que sí i que no.

– ¿I va fer el mateix amb la Tsubasa?

– El mateix, bàsicament.

– Però la Tsubasa té l’úter destrossat; destrossat «de debò».

L’home va fer que no.

– El que tu vas veure era només un concepte, no una realitat.

L’Aomame no va poder seguir el curs d’aquella conversa tan ràpida. Abans de tornar a parlar, va fer una pausa i va controlar la respiració.

– ¿Vol dir que aquest concepte va prendre forma de persona i va fugir amb les seves pròpies cames?

– Dient-ho de manera molt senzilla.

– ¿La nena que jo vaig veure no era la Tsubasa real?

– Per això la van reclamar.

– La van reclamar -va dir l’Aomame.

– La van reclamar, i l’estan curant. Li estan fent el tractament que necessita.

– No m’ho crec, això que diu -va dir l’Aomame amb contundència.

– Em sembla que no t’hi puc obligar -va dir l’home amb veu inexpressiva.

L’Aomame es va quedar un moment sense paraules. Després va fer una altra pregunta.

– Vostè es va convertir en el representant de la gent petita abusant de la seva filla d’una manera figurada i conceptual. Però al mateix temps que vostè es convertia en representant de la gent petita, la seva filla, per compensar-ho, es va allunyar de vostè i es va convertir en la seva adversària. ¿És això, el que vol dir?

– Això mateix. Per fer-ho, ella va haver de renunciar a la seva filia -va dir l’home-. Però suposo que, dient-te això, no deus entendre de què et parlo, ¿oi?

– ¿La seva filia? -va preguntar l’Aomame.

– És una mena d’ombra vivent. Hi ha una altra persona que hi està relacionada, en tot això. Un home que és amic meu des de fa molt de temps, una persona totalment digna de confiança. Vaig enviar la meva filla a viure amb aquest amic. I ara, tot i que des de no fa gaire temps, també hi ha en Tengo Kawana, que tu coneixes tan bé. En Tengo i la meva filla s’han trobat per casualitat, i han format un equip.

Va semblar que el temps s’aturava de sobte. L’Aomame no trobava les paraules; esperava immòbil, amb el cos tens, que el temps tornés a avançar.

L’home va continuar.

– Tots dos tenen qualitats que es poden aportar mútuament. El que li falta a en Tengo, ho té l’Eriko, i el que li falta a l’Eriko, ho té en Tengo. Han unit les seves forces per suplir les mancances de l’altre i han dut a terme una empresa el resultat de la qual ha tingut una gran repercussió. En un context en què la força contrària a la gent petita guanya terreny, estic parlant.

– ¿Han format un equip?

– No tenen una relació sentimental, ni física, o sigui que no t’has de preocupar, si és el que has entès. L’Eriko no s’enamora de ningú, perquè ella… està més enllà, de tot això.

– ¿I quin és el resultat d’aquesta empresa que han dut a terme tots dos junts, concretament?

– Necessitaré fer servir una altra analogia, per explicar-t’ho: diguem que ells dos han creat una mena d’anticossos per lluitar contra un virus. Si les accions de la gent petita són el virus, ells han creat uns anticossos que hi poden fer front i els han disseminat. Evidentment, aquesta analogia es basa en un punt de vista determinat; mirant-t’ho des de la perspectiva de la gent petita, ells dos són els portadors del virus. Totes les coses tenen dues cares.

– Això és aquella compensació de què parlava, ¿oi?

– Exactament. L’home de qui tu estàs enamorada i la meva filla, tots dos junts, han aconseguit dur a terme això. O sigui, que, en aquest món, en Tengo i tu esteu literalment units.

– Però vostè ha dit que això no era una casualitat. És a dir, que jo em trobo en aquest món perquè m’hi ha portat una voluntat determinada. ¿És així?

– Sí. A tu t’ha portat aquí, a aquest món de 1Q84, una voluntat determinada, amb un objectiu concret. No és pas producte de la casualitat, que en Tengo i tu estigueu relacionats, sigui de la manera que sigui.

– ¿I quina és, aquesta voluntat, i aquest objectiu?

– No em correspon a mi, explicar-te això -va dir l’home-. Em sap greu.

– ¿Per què no m’ho pot explicar?

– No és que no te’n pugui explicar el significat. Però una part es perdria, així que te’l digués amb paraules.

– Doncs, li faré una altra pregunta -va dir l’Aomame-. ¿Per què havia de ser jo?

– Es veu que encara no ho has entès, per què.

L’Aomame va fer que no uns quants cops, enèrgicament.

– No, no ho he entès, per què. No en tinc ni idea.

– És senzillíssim: perquè hi ha una gran atracció, entre en Tengo i tu.

L’Aomame va restar en silenci una llarga estona. Notava gotes de suor que li baixaven pel front, i sentia com si tingués tot el cos cobert per una prima pel·lícula invisible.