Haruki Murakami - 1Q84

– Evidentment, si a tu no et preocupa, a mi tampoc -va dir ell.

En Tengo va anar a la cuina i va fer escalfar aigua. Va posar fulles de te a la tetera.

– Et ve a visitar mai cap amiga -li va preguntar la Fukaeri.

– Ja no ve -li va respondre en Tengo breument.

La Fukaeri se’l va quedar mirant sense dir res.

– De moment -va afegir en Tengo.

– És per culpa meva -li va preguntar ella.

En Tengo va fer que no.

– Ni jo mateix, no sé de qui és la culpa. Però em sembla que no és teva. Deu ser culpa meva. I ella també en deu tenir una mica.

– Però, sigui com sigui, ja no hi ve, aquí.

– No. Ja no tornarà a venir, segurament. O sigui que et pots quedar tant de temps com vulguis.

La Fukaeri hi va rumiar un moment, sense dir res.

– Estava casada, aquesta dona -va preguntar.

– Sí, estava casada, i tenia dues filles.

– Les filles no eren teves.

– És clar, que no eren meves. Quan jo la vaig conèixer, ja les tenia.

– Tu te l’estimaves, aquesta dona.

– Potser sí -va dir en Tengo. «Tenint en compte la situació», hi va afegir mentalment.

– I ella també t’estimava.

– Potser sí, fins a cert punt.

– Teníeu relacions.

En Tengo va trigar una mica a adonar-se que la paraula «relacions» es referia a relacions sexuals. No era pas una paraula que fes per a la Fukaeri.

– Sí, és clar. No venia aquí un cop a la setmana a jugar al Monopoly.

– Al Monopoly -va preguntar a ella.

– Deixa-ho córrer -va dir en Tengo.

– Però ella ja no ve.

– Com a mínim, això és el que em van dir. Que segurament ja no tornaria a venir.

– T’ho van dir ells -li va demanar la Fukaeri.

– No, no m’ho van dir directament. M’ho va dir el seu marit, que ella «estava perduda», i ja no vindria més.

– Que estava perduda.

– Jo tampoc no ho sé, què vol dir això, concretament. L’hi vaig preguntar, però no em va respondre. Tinc moltes preguntes, però molt poques respostes. És un mal negoci. ¿Vols te?

La Fukaeri va assentir.

En Tengo va vessar a la tetera l’aigua que havia fet bullir, hi va posar la tapa i va deixar que s’infusionés.

– No s’hi pot fer res -va dir la Fukaeri.

– ¿Ho dius per les poques respostes que tinc? ¿O perquè ella està perduda?

La Fukaeri no li va respondre.

En Tengo es va donar per vençut i va servir el te en dues tasses.

– ¿Vols sucre?

– Una culleradeta rasa -va dir ella.

– ¿I llimona, o llet?

La Fukaeri va fer que no amb el cap. En Tengo hi va posar una culleradeta de sucre, va remenar el te a poc a poc i l’hi va donar. Ell va agafar la tassa de te sense afegir-hi res i es va asseure a l’altra banda de la taula.

– T’agradava, tenir relacions amb ella.

– ¿Que si m’agradava tenir relacions sexuals amb la meva amiga? -va dir en Tengo, reformulant la frase de la Fukaeri i afegint-hi el signe d’interrogació.

La Fukaeri va fer que sí.

– Em sembla que sí -va dir ell-. Mantenim relacions sexuals amb persones de l’altre sexe que ens atreuen. A la majoria de gent li agrada, això.

I a més a més, va pensar, ella era molt bona, en això. Igual que en cada poble hi ha un pagès que té una traça especial per inundar els camps d’arròs, ella era una experta, en relacions sexuals. Li agradava provar sempre coses noves.

– Et sents sol, perquè ella ja no ve.

– Potser sí -va dir en Tengo, i va beure una mica de te.

– Perquè no pots tenir relacions.

– Això també, és clar.

La Fukaeri es va estar un moment mirant-lo fixament al rostre. Semblava que pensés en les relacions sexuals, però, evidentment, ningú no hauria pogut dir en què pensava, en realitat.

– ¿Tens gana? -li va preguntar en Tengo.

La Fukaeri va assentir.

– Fem sopar, doncs -va dir ell. Gairebé no havia menjat res des del matí, i tenia gana. I, a més a més, tampoc no se li acudia res per fer, a part de preparar el sopar.

En Tengo va rentar l’arròs, va encendre la màquina per bullir-lo i, mentre esperava que estigués a punt, va preparar sopa de miso amb algues wakame i porro, va fer sorell sec a la graella i va treure tofu de la nevera i el va amanir amb gingebre. Va ratllar rave japonès. Va escalfar a la paella la verdura fregida que tenia a la nevera. També va treure rave i prunes en conserva. La cuina, ja petita, encara s’hi veia més amb un cos tan gros com el d’en Tengo movent-s’hi. Tanmateix, ell no s’hi sentia gens incòmode, perquè feia temps que s’havia acostumat a viure amb les poques coses que hi havia.

– Em sap greu, poder-te preparar només un sopar tan senzill -va dir en Tengo.

La Fukaeri havia estat observant amb molta atenció les hàbils evolucions d’en Tengo a la cuina, i havia contemplat amb gran interès el desplegament dels resultats damunt la taula.

– Estàs acostumat a cuinar -va remarcar.

– És que fa molt de temps que visc sol. Em preparo jo sol alguna cosa ben de pressa i me la menjo també sol, i de pressa. Ja s’ha convertit en un costum.

– Sempre menges sol.

– Sí. És bastant poc freqüent, que mengi assegut davant d’algú. Quan venia aquella amiga, un cop a la setmana, dinàvem junts. Però, si m’hi paro a pensar, ja fa força temps que no he sopat amb ningú.

– Estàs nerviós -li va preguntar la Fukaeri.

En Tengo va fer que no.

– No, no especialment. És només un sopar. Només se’m fa una mica estrany.

– Jo sempre he sopat amb molta gent. Quan era petita, perquè vivia amb molta gent. I a casa del Professor, també menjava molta gent amb nosaltres, perquè el Professor sempre tenia visites.

Era la primera vegada que la Fukaeri deia tantes frases seguides.

– Però mentre has estat amagada, has menjat sempre sola -li va preguntar en Tengo.

La Fukaeri va fer que sí.

– ¿On era, aquella casa on t’has estat amagant? -va preguntar ell.

– Molt lluny. Me’l va preparar el Professor, l’amagatall.

– ¿I què has menjat, mentre has estat sola?

– Menjar instantani. Coses empaquetades -va dir la Fukaeri-. Fa temps, que no menjava coses com aquestes.

La Fukaeri s’ho agafava amb calma a l’hora de separar la carn de les espines del sorell amb la punta dels bastonets, i després se l’enduia a la boca i altre cop amb calma a l’hora de mastegar-la, com si estigués menjant un aliment insòlit. Després va fer un glop de sopa de miso, la va degustar, va arribar a alguna conclusió, va deixar els bastonets damunt la taula i es va quedar rumiant alguna cosa.

Quan faltava poc per a les nou, a en Tengo li va semblar sentir una remor de trons llunyans. En obrir una mica la cortina i mirar enfora, va veure tot de núvols sinistres, d’una forma estranya, passant un rere l’altre per un cel ara completament fosc.

– Tenies raó. Hi ha un munt de núvols que fan molt mala pinta -va dir, tancant la cortina.

– Perquè la gent petita està esvalotada.

– ¿I quan la gent petita està esvalotada, canvia el temps?

– Depèn. El temps només és una manera d’agafar-s’ho.

– ¿Una manera d’agafar-s’ho?

La Fukaeri va fer que no amb el cap.

– No ho acabo d’entendre, ben bé.

En Tengo tampoc no ho entenia. Ell es pensava que el temps era una realitat objectiva i autònoma. Però per molt que hi pensés, en aquesta qüestió, segurament no arribaria enlloc, i per tant, va decidir fer una altra pregunta.

– ¿Està enfadada per algun motiu, la gent petita?

– Està a punt de passar alguna cosa -va dir ella.

– ¿Quina cosa?

La Fukaeri va fer que no.

– Aviat ho sabrem.

Van rentar els plats a la pica, els van deixar al prestatge un cop eixuts i van prendre un te verd asseguts a taula. A en Tengo li hauria vingut de gust una cervesa, però va pensar que era millor que aquell dia no prengués alcohol. Estaven envoltats de vagues presagis de perill. El més prudent semblava intentar mantenir el cap tan clar com fos possible.