Haruki Murakami - 1Q84

– I vostè es va convertir en el rei.

L’home va inspirar molt aire pel nas i el va retenir un moment als pulmons. Després el va expulsar a poc a poc.

– En el rei, no. En «el qui sent les veus».

– I ara, el que vol és que l’assassinin cruelment.

– No, no ha de ser cruelment per força. Som a l’any 1984, en una gran ciutat. No hi ha cap necessitat que mori d’una manera sagnant. Només cal que em treguis la vida i prou.

L’Aomame va fer que no amb el cap i va relaxar els músculs. Encara tenia la punta de l’agulla damunt del punt especial de la nuca, però no sentia gens de ganes de matar aquell home.

– Vostè ha violat moltes nenes -va dir-; nenes que tenien més o menys deu anys.

– És veritat -va dir l’home-. Vist des del punt de vista del sentit comú, s’ha de dir així. Segons les lleis que regeixen la nostra societat, sóc un delinqüent. He mantingut relacions físiques amb nenes que encara no havien arribat a la maduresa, encara que no hagi estat volent.

L’Aomame es va limitar a fer un gran sospir. No sabia com calmar aquell xoc d’intenses emocions que tenia lloc dintre seu. Era com si fes una ganyota en la qual les parts dreta i esquerra de la cara volguessin anar en sentits diferents.

– Vull que em prenguis la vida -va dir l’home-. És millor, m’ho miri com m’ho miri, que jo no continuï vivint en aquest món. He de deixar d’existir, perquè el món pugui mantenir l’equilibri.

– ¿Què passarà, si el mato?

– La gent petita no tindrà ningú que els senti. Encara no tenen un successor per a mi.

– ¿Per què me l’he de creure, una cosa com aquesta? -li va preguntar l’Aomame, parlant amb els llavis mig tancats-. Potser vostè és només un pervertit que s’inventa les històries que li convenen per justificar actes repugnants. La gent petita no ha existit mai, i els déus no parlen, ni concedeixen gràcies. Potser vostè només és un estafador miserable, que es fa passar per profeta, o per cap d’una religió.

– Allà hi ha un rellotge -va dir l’home sense aixecar el cap-. Al damunt de la calaixera de la dreta.

L’Aomame va mirar cap a la dreta. Hi havia una calaixera repujada, de l’alçada del maluc, amb un rellotge de marbre al damunt. Semblava molt pesant.

– Mira-te’l, sense apartar-ne la vista.

Tal com li havia dit, l’Aomame va girar el cap i va clavar la mirada al rellotge. Va notar com, sota els seus dits, tots els músculs del cos de l’home es contreien fins a tornar-se durs com una pedra. Hi havia concentrada una força increïble, en aquells músculs. Va veure que el rellotge, responent a aquella força, es començava a separar de la superfície de la calaixera i es quedava suspès a l’aire. Es va aixecar uns cinc centímetres, tremolant una mica, com si vacil·lés, es va quedar en una posició fixa i s’hi va mantenir uns deu segons. Després els músculs de l’home es van relaxar i el rellotge va caure damunt la calaixera amb un so sord, com si de sobte s’hagués recordat que a la Terra hi havia gravetat.

L’home, esgotat, va fer un sospir llarg i profund.

– Fins i tot per fer una cosa tan modesta com aquesta em cal fer un gran esforç -va dir un cop va haver expulsat tot l’aire que tenia als pulmons-. Un esforç matador. Però, com a mínim, espero que hagis entès que jo no sóc cap estafador miserable.

L’Aomame no li va respondre. L’home estava recuperant les forces fent grans respiracions. El rellotge continuava callat damunt la calaixera, comptant el pas del temps com si no hagués passat res. Només havia canviat una mica de posició. L’Aomame el va continuar mirant fixament fins que l’agulla dels segons va haver fet una volta completa.

– Vostè té un poder especial -va dir amb la gola seca.

– Ja ho has vist.

– Em sembla que és a Els germans Karamàzov, que surt una conversa entre Crist i el dimoni -va dir l’Aomame-. Crist és al desert, fent pràctiques ascètiques, i el dimoni li demana que faci un miracle, que converteixi les pedres en pans. Però Crist no li fa cas, perquè el dimoni l’està temptant, demanant-li un miracle.

– Sí, conec aquesta història. Jo també he llegit Els germans Karamàzov. Sí, és clar, és tal com dius: aquesta mena d’exhibicions no serveixen de res. Però et necessitava convèncer en el temps de què disposo. Per això t’ho he fet.

L’Aomame va quedar callada.

– En aquest món no hi ha ni el bé absolut ni el mal absolut -va dir l’home-. El bé i el mal no són coses fixes i immòbils, sinó que canvien constantment de lloc i de posició. Una cosa bona es pot convertir en dolenta a l’instant següent, i a l’inrevés. És aquesta qualitat del món el que va descriure Dostoievski a Els germans Karamàzov. L’important és mantenir l’equilibri entre el bé i el mal, que estan sempre en moviment. Si la balança s’inclina massa cap a una banda, a la pràctica es fa molt difícil continuar mantenint els valors morals. Sí: el bo és l’equilibri. I és precisament per mantenir l’equilibri, que jo he de morir.

– Jo, ara, no sento la necessitat de matar-lo -va afirmar l’Aomame-. Suposo que ja ho sap, però havia vingut aquí a matar-lo. No puc permetre que les persones com vostè continuïn existint. Pensava esborrar-lo d’aquest món, passés el que passés. Però ara ja no tinc cap intenció de fer-ho: està sofrint molt, i entenc el seu sofriment. Vostè ha de continuar sofrint fins que es converteixi en una desferra i es mori. No tinc gens de ganes de concedir-li una mort sense dolor.

L’home va assentir una mica, de bocaterrosa com estava.

– Si em matessis, segurament la meva gent et perseguiria fins que aconseguís acabar amb tu. Són molt fanàtics, i molt poderosos i obstinats. Si jo desaparegués, el meu grup perdria el centre que el manté cohesionat, però les organitzacions, un cop comencen a funcionar, es mantenen vives totes soles.

L’Aomame escoltava el que li deia l’home, ajagut de bocaterrosa.

– Va ser terrible, el que li vaig fer a la teva amiga.

– ¿A la meva amiga?

– L’amiga de les manilles. ¿Com era, el nom?

A l’interior de l’Aomame es va fer un gran silenci. Ja no hi havia emocions en conflicte, sinó tan sols un silenci pesant que ho omplia tot.

– Ayumi Nakano -va dir.

– Va ser una desgràcia.

– ¿Ho va fer vostè, allò? -li va preguntar l’Aomame amb una gran fredor a la veu-. ¿Vostè va matar l’Ayumi?

– No, no vaig ser jo, qui la va matar.

– Però en sap alguna cosa, sobre qui va ser.

– Ho van descobrir els nostres investigadors -va dir l’home-. No he arribat a saber qui la va matar. L’únic que sé és que la teva amiga, que feia de policia, va morir estrangulada en un hotel.

L’Aomame va tornar a cloure amb força el puny dret.

– Però vostè ha dit: «Va ser terrible, el que li vaig fer a la teva amiga».

– El que vull dir és que no ho vaig poder impedir. Fos qui fos, que la matés, quan s’intenta acabar amb algú, primer s’ataca el seu punt feble, igual com els llops sempre trien l’ovella més feble d’un ramat, per perseguir-la.

– És a dir, ¿l’Ayumi era el meu punt feble?

L’home no li va respondre.

L’Aomame va tancar els ulls.

– Però, ¿per què l’havien de matar, a ella? Era molt bona noia. Mai no hauria fet mal a ningú. ¿Per què? ¿Perquè jo em vaig embolicar en tot això? Si era per això, ¿no n’hi hauria hagut prou de destruir-me a mi?

– Ells no et poden destruir, a tu -va dir l’home.

– ¿Per què, no? -va preguntar l’Aomame-. ¿Per què no em poden destruir, a mi?

– Perquè t’has convertit en un ésser especial.

– En un ésser especial -va dir l’Aomame-. ¿Especial de quina manera?