Haruki Murakami - 1Q84

– Ja ho sé. No hi ha cap solució. Sempre em tornarà a passar el mateix, i cada vegada que em passi, el meu estat serà pitjor. Però encara que només sigui un remei pal·liatiu, si això em serveix per alleugerir una mica el dolor, t’estaré molt agraït. Segurament ni t’ho imagines, fins a quin punt te n’estaré. També havia pensat a prendre morfina, però vull fer servir tan poques medecines com pugui. Si prens productes químics durant molt de temps, et perjudiquen el funcionament del cervell.

– Començo la part que queda -va dir l’Aomame-. Suposo que no li importa que no vagi amb contemplacions, ara, tampoc, ¿oi?

– No, és clar -va respondre l’home.

L’Aomame va deixar la ment en blanc i va començar a treballar en la seva musculatura. A la part de la memòria dedicada a la feina, tenia gravades les dades de tots els músculs que integren el cos humà: sabia quina funció duu a terme cadascun, a quins ossos estan units, quines particularitats tenen, quines sensacions produeixen. Va anar comprovant per ordre l’estat de cadascun dels músculs i articulacions, movent-los, estirant-los fins al màxim, tal com farien els membres d’un tribunal religiós apassionats per la seva feina, burxant tots els punts dolorosos del cos de l’acusat.

Al cap de trenta minuts tots dos suaven i respiraven agitadament, ben bé com dos amants que haguessin mantingut una relació sexual d’una intensitat extraordinària. Durant una estona l’home no va badar boca, i l’Aomame tampoc no tenia res a dir.

– No vull semblar exagerat -va dir, finalment, l’home-, però em sento com si m’haguessin canviat totes les parts del cos.

– Aquesta nit pot tenir una mena de recaiguda -li va dir l’Aomame-. Pot ser que mentre dormi tingui alguna rampa i es desperti cridant de dolor. Però no s’ha de preocupar: demà al matí tornarà a estar bé.

«Si és que hi arriba», va pensar.

L’home es va asseure amb les cames encreuades damunt de l’estora de ioga i va respirar profundament uns quants cops, com si volgués comprovar l’estat del cos.

– Realment, tens uns talent especial -va comentar.

L’Aomame li va respondre eixugant-se la suor de la cara amb la tovallola.

– El que jo faig és solament aplicar coneixements pràctics. A la universitat vaig estudiar l’estructura i les funcions dels músculs, i després he anat ampliant aquests coneixements amb la pràctica. A poc a poc he introduït petites millores en les tècniques i he creat una mena de sistema personal. Senzillament, treballo amb el que veig, aplicant-hi la lògica. Gairebé tots els coneixements que aplico són visibles i demostrables. Encara que, és clar, el meu sistema també comporta força dolor.

L’home va obrir els ulls i va mirar l’Aomame amb una expressió de profund interès.

– És així, com penses.

– ¿Què vol dir? -li va preguntar l’Aomame.

– Penses que, al capdavall, la veritat és el que es pot veure, i demostrar.

L’Aomame va frunzir una mica els llavis.

– No dic que totes les veritats hagin de ser demostrables. Només dic que és així en el meu àmbit d’especialització. Encara que, naturalment, tot seria més senzill, si fos igual en tots els camps.

– No t’ho pensis pas -va dir l’home.

– ¿Ah, no?

– La gran majoria de gent no busca veritats demostrables. En general, la veritat, tal com has dit tu, comporta força dolor. I gairebé ningú no vol veritats que comportin dolor. El que la gent busca són històries boniques i còmodes, que els facin sentir que la seva existència té una mica més de sentit. És precisament per això que es creen les religions.

L’home va girar el cap fent uns quants cercles i va continuar parlant.

– Si la teoria A fa sentir als homes o les dones que la seva existència té sentit, consideren que és veritat, i si la teoria B, en canvi, fa que se sentin impotents i insignificants, pensen que és falsa. Ho tenen molt clar. Si algú insisteix que la teoria B és la que diu la veritat, segurament la gent l’odiarà, l’ignorarà o, de vegades, fins i tot l’atacarà. A la gent no li importa gens, si és lògica, o si es pot demostrar. La majoria nega allò que els fa sentir impotents i insignificants, i aquesta negació permet que no es tornin completament bojos.

– Però els cossos de les persones, tots els cossos, precisament perquè hi ha petites diferències entre els uns i els altres, ens fan veure que som impotents i insignificants. ¿No és evident, això?

– Sí, tens raó -va dir l’home-. Els nostres cossos, amb les seves diferències, ens recorden que som éssers impotents i insignificants, que d’aquí a no gaire morirem i desapareixerem per sempre. Aquesta certesa és innegable. Però, ¿i la nostra ànima?

– Hi penso tan poc com puc, en l’ànima.

– ¿Per què?

– Perquè no en tinc cap necessitat.

– ¿No tens cap necessitat de pensar en l’ànima? Tant si creiem que existeix com si no, pensar en la pròpia ànima és una activitat essencial, en la vida d’una persona.

– Jo tinc l’amor -va dir l’Aomame taxativament.

Però amb què sortia, ara, va pensar: es posava a parlar de l’amor amb l’home que estava a punt de matar.

A la cara de l’home es va dibuixar un petit somriure, tal com a la superfície de l’aigua apareixen dissenys silenciosos quan hi bufa el vent. Aquell somriure manifestava un sentiment natural de simpatia.

– ¿Vols dir que ja n’hi ha prou, amb l’amor?

– Sí.

– I aquest amor de què parles, ¿va dirigit a alguna persona concreta?

– Sí -va respondre l’Aomame-. A un home concret.

– Un cos impotent i insignificant i un amor absolut i immaculat -va dir l’home, en veu baixa. Després va fer una pausa.- Pel que sembla, tu no la necessites, la religió.

– Potser no.

– Perquè aquesta manera de pensar que tens és una religió, per a tu.

– Vostè, abans, m’ha dit que les religions ofereixen idees boniques, més que no pas veritats, però, ¿què passa, en el cas de la que vostè encapçala?

– La veritat és que les activitats que jo duc a terme no les considero religioses -va dir l’home-. Jo em limito a escoltar el que diuen les veus i comunicar-ho a la gent. Aquestes veus només les sento jo. Que les sento, és innegable, però no puc assegurar que els missatges que em fan arribar siguin veritat. L’únic que puc fer és materialitzar les petites gràcies que els acompanyen.

L’Aomame es va mossegar una mica el llavi i va deixar la tovallola. Tenia ganes de preguntar quines gràcies eren aquelles, però s’hi va repensar: la conversa s’allargaria massa, i ella encara tenia una feina molt important per dur a terme.

– ¿Es pot tornar a posar de bocaterrosa? Per acabar, li relaxaré els músculs del coll -li va dir.

L’home va tornar a estirar aquell cos de grans proporcions damunt l’estora de ioga, amb el clatell robust de cara a l’Aomame.

– Sigui com sigui, tens un tacte màgic -va dir.

– ¿Un tacte màgic?

– Uns dits amb un poder que no és normal, un tacte molt sensible que et permet trobar punts especials al cos de la gent. És una habilitat molt específica, que tan sols ha estat concedida a un nombre molt reduït de persones, i que no es pot aconseguir amb l’estudi i la pràctica. Jo també tinc aquesta mena d’habilitats, per bé que són d’una altra mena. Però, com passa amb totes les gràcies, he de pagar un preu per la que he rebut.

– No ho havia vist mai, d’aquesta manera -va dir l’Aomame-. Jo he aconseguit aquesta tècnica només a força d’estudiar i de practicar sola. No és una cosa que m’hagi concedit ningú.

– No tinc cap intenció de discutir. Però val més que ho tinguis en compte: els déus t’ho donen i els déus t’ho prenen. Encara que tu no sàpigues que una cosa t’ha estat concedida, els déus se’n recorden perfectament, que te l’han concedida. No obliden mai res. Fes-ne tan bon ús com puguis, del talent que t’ha estat concedit.