Haruki Murakami - 1Q84

– Senyor Ushikawa -va dir en Tengo, que tot seguit va enretirar la cadira i es va posar dempeus-. Faci el favor d’anar-se’n ara mateix. No vull parlar més amb vostè. I, a partir d’ara, no vull que em torni a venir a veure mai més. M’estimo més que em passi el que sigui, abans que tenir tractes amb vostè. No vull que em donin cap ajut ni que m’assegurin que no em passarà res. Només vull una cosa: no tornar-lo a veure en la meva vida.

L’Ushikawa no va mostrar cap mena de reacció. Potser li havien dit coses pitjors moltes altres vegades. Al fons dels ulls, fins i tot hi tenia una lluïssor apagada que semblava un somriure.

– Molt bé -va respondre-. Com a mínim, ja m’ha donat una resposta: no. Ha refusat la proposta. Una resposta molt clara i fàcil d’entendre. La comunicaré als meus superiors, perquè jo només sóc un missatger. I perquè ara hagi dit que no, no per força li han de començar a passar desgràcies tot d’un plegat. Només li dic que li poden passar. Potser tot acabarà sense cap novetat. Tant de bo sigui així. I no ho dic de mentida: ho penso de debò. Perquè vostè m’agrada, a mi, senyor Kawana. Segurament a vostè no li importa, si m’és simpàtic o no, però bé, jo no hi puc fer res. Em veu com un home guillat que li ve a explicar tot de coses sense cap ni peus. El meu aspecte, fins i tot, difícilment podria ser més lamentable. Jo mai no he estat la mena de persona que intenta caure bé a la gent. Però, a mi, senyor Kawana, encara que potser no li agradarà que li digui, vostè m’agrada. I penso que tant de bo no tingui cap entrebanc i aconsegueixi l’èxit que es mereix.

Després de dir això, l’Ushikawa es va mirar els dits de les mans. Tenia uns dits molt curts i gruixuts. Va girar les mans unes quantes vegades per mirar-se’ls per totes dues bandes i després es va posar dret.

– Bé, doncs, me’n vaig. Suposo que ja no em tornarà a veure. Espero que tot vagi com vostè vol. Resaré perquè tingui sort. Adéu-siau.

L’Ushikawa va agafar la cartera de pell gastada que havia deixat al seient del costat i es va endinsar entre la gentada que hi havia a la cafeteria. Mentre caminava, els estudiants que eren al mig s’apartaven instintivament per fer-li pas, com nens petits d’un poble que defugissin un terrible tractant d’esclaus.

En Tengo va trucar al seu apartament des del telèfon públic que hi havia al vestíbul de l’acadèmia. Volia deixar sonar el telèfon tres vegades, però la Fukaeri va despenjar al segon truc.

– ¿Que no hem quedat que deixaria sonar el telèfon tres vegades i després tornaria a trucar? -li va dir amb veu de desànim.

– Me n’he oblidat -va respondre la Fukaeri, com si no passés res.

– T’he dit que no te n’oblidessis, ¿no?

– Ho vols tornar a repetir -va preguntar ella.

– No, no cal que ho repetim, ara que ja t’hi has posat. ¿Ha passat res d’estrany, mentre jo no hi era?

– No ha trucat ningú, ni ha vingut ningú.

– Molt bé. Ja he acabat de treballar, i ara torno.

– Abans ha vingut un corb molt gros i s’ha posat a cridar a la finestra -va dir la Fukaeri.

– Aquest corb sempre ve, al vespre. No t’hi has d’amoïnar. És com una visita de cortesia. Em sembla que arribaré abans de les set.

– Val més que t’afanyis.

– ¿Per què? -li va demanar en Tengo.

– La gent petita està molt esvalotada.

– La gent petita està molt esvalotada -va dir en Tengo, repetint les seves paraules-. ¿I aquest esvalot és al meu apartament?

– No. En un altre lloc.

– En un altre lloc.

– Molt lluny.

– Però tu els sents.

– Sí, jo els sento.

– ¿I vol dir alguna cosa, això? -va preguntar en Tengo.

– Que passarà alguna cosa anormal.

– Alguna cosa normal -va dir en Tengo. Va trigar una mica a entendre que la Fukaeri havia dit «anormal».- ¿I què serà, això que passarà?

– Això ja no ho sé.

– ¿I la provocarà la gent petita, aquesta cosa?

La Fukaeri va fer que no amb el cap; els seus moviments es van notar a través del telèfon. No ho sabia.

– Torna abans que comenci a tronar.

– ¿A tronar?

– Si s’aturen els trens, quedarem separats.

En Tengo es va girar i va mirar a través del vidre de la finestra. Feia un vespre tranquil de finals d’estiu, i no hi havia ni un núvol.

– No sembla que s’hagi de posar a tronar.

– És que no es veu.

– Ja m’afanyo -va dir en Tengo.

– Val més, que t’afanyis -va dir la Fukaeri, i va penjar.

En sortir del vestíbul de l’acadèmia, en Tengo va tornar a mirar el cel clar del vespre i es va dirigir amb passos ràpids a l’estació de Yoyogi. Mentrestant, al seu cap es repetien les paraules que li havia dit l’Ushikawa, com si fossin part d’una cinta que es reproduís automàticament.

El que vull dir és que de vegades hi ha coses que val més no saber. Per exemple, també podria ser el cas de la seva mare. Li faria mal, saber-ne la veritat. I, a més a més, si les sabés, no podria deixar d’assumir-ne la seva part de responsabilitat.

I, en alguna banda, la gent petita estava molt esvalotada. Semblava que tenien alguna relació amb la cosa anormal que estava a punt de passar. De moment, el cel era molt clar i molt bonic, però no es podia preveure què passaria, només mirant-lo. Podia ser que tronés, es posés a ploure i s’aturessin els trens. Havia d’afanyar-se a tornar a l’apartament. La veu de la Fukaeri havia tingut un poder de convicció sorprenent.

«Hem d’unir les nostres forces», li havia dit ella.

Des d’alguna banda, se’ls apropava un braç molt llarg, i havien d’unir les seves forces: eren el duo mixt més potent sota la capa del sol.

The Beat Goes On.

L’Aomame va obrir, damunt la catifa de l’habitació, la bossa d’esport blava que havia portat i va demanar a l’home que es tragués la roba. Ell va sortir del llit i es va treure la camisa. El cos encara se li veia més imponent sense camisa que quan la portava. Tenia el pit fort i ample, amb músculs prominents però sense cap acumulació de greix. A primera vista, semblava un cos totalment sa.

L’home, seguint les indicacions de l’Aomame, es va estirar de bocaterrosa damunt de l’estora de ioga. El primer que va fer ella va ser posar-li els dits al coll per mirar-li el pols. Les pulsacions eren fortes i constants.

– ¿Fa algun tipus d’exercici, regularment? -li va preguntar l’Aomame.

– Cap, especialment. Només faig respiracions.

– ¿Només respiracions?

– Són una mica diferents de les normals -va dir l’home.

– Respiracions com les que ha fet abans, quan érem a les fosques, ¿oi? Respiracions profundes, fent servir tot el cos.

L’home va assentir una mica tal com estava, ajagut de bocaterrosa.

A l’Aomame no li acabava de quadrar. Era veritat, que per fer aquelles respiracions tan intenses calia tenir una condició física considerable, però, tot i així, es preguntava si n’hi podia haver prou per mantenir el cos tan musculat i lliure de greix.

– El que li faré ara li farà mal -va dir l’Aomame, sense cap entonació especial-, perquè si no li faig mal, no serveix de res. Però sí que puc regular una mica el nivell de dolor. O sigui que si li faig mal, no s’aguanti, i cridi.

L’home li va respondre després d’una pausa.

– Si hi ha alguna mena de dolor que encara no he sentit, vull saber com és -va dir amb un lleu toc d’ironia a la veu.

– A ningú no li agrada, el dolor.

– Però si em fa mal, serà més efectiu. ¿No era això? Si el dolor serveix per a alguna cosa, el podré aguantar.