Haruki Murakami - 1Q84

En seure va pensar de continuar llegint el llibre de butxaca, però es va adonar que se l’havia deixat a l’habitació del seu pare. Va fer un sospir, però després va trobar que potser ja estava bé, així. A més, encara que es posés a llegir, segurament no li entraria res. I, d’altra banda, era millor que la història d’«El poble dels gats» es quedés a l’habitació del seu pare, i no amb ell.

El paisatge de la finestra transcorria en l’ordre invers del de l’anada. La línia fosca i solitària de la costa, ocupada per les muntanyes fins a la vora de l’aigua, va donar pas, finalment, a les zones industrials costaneres. Fins i tot a la nit, la majoria de fàbriques continuaven treballant. El bosc de xemeneies es dreçaven dins la fosca i vomitaven flamarades vermelles, com serps que traguessin llargues llengües. Els potents fars dels camions de gran tonatge il·luminaven totalment la carretera. El mar que hi havia més enllà era fosc com el fang.

Va arribar a casa abans de les deu. A la bústia no hi havia res. Quan va obrir la porta, l’apartament li va semblar encara més desert que abans. Només hi havia el buit que hi havia deixat ell en sortir al matí: la camisa tirada a terra, el processador de textos apagat, la cadira giratòria amb la depressió que hi havia creat el seu pes, les restes de goma d’esborrar damunt l’escriptori. Va beure dos gots d’aigua, es va treure la roba i es va ficar directament al llit. Aviat li va venir la son, i, després de dies de no fer-ho, va dormir profundament.

En despertar-se l’endemà, passades les vuit, en Tengo es va adonar que s’havia convertit en una persona nova. Es va llevar de gust, amb els braços i les cames desentumits, receptius a tot d’estímuls saludables. Se sentia completament descansat. Tenia la mateixa sensació que quan, de nen, obria els llibres de text nous al començament del semestre: encara no n’entenia el contingut, però li transmetien la sensació que estava a punt d’aprendre un munt de coses noves. Va anar al lavabo i es va afaitar. Es va eixugar la cara amb una tovallola, es va posar loció i es va tornar a mirar al mirall: va confirmar que s’havia convertit en una persona nova.

Li feia l’efecte que tot el que havia passat el dia abans havia tingut lloc en un somni. Semblava que no pogués haver passat, realment. Tot era molt vívid, però, alhora, les siluetes de les coses anaven adquirint a poc a poc una aparença irreal. Havia pujat al tren, havia anat al «poble dels gats» i n’havia tornat. Per sort, a diferència del protagonista del conte, havia pogut agafar el tren de tornada. I, aparentment, el que havia viscut en aquell poble li havia produït un gran canvi dins seu.

Evidentment, cap ni una de les circumstàncies reals en què es trobava havia canviat gens. Continuava avançant a contracor per un terreny perillós, ple a vessar de problemes i enigmes. Tot s’encaminava en una direcció que no s’hauria imaginat mai, i no sabia què li podia passar, tot seguit. Però el Tengo d’ara era capaç de reaccionar, de pensar que ja trobaria la manera de superar els perills.

Se li va acudir que ara, per fi, es trobava al punt de sortida. No és que hagués descobert cap fet decisiu, però pel que havia dit el seu pare, i per la seva actitud, havia aconseguit distingir vagament alguna cosa que tenia un cert aire de veritat sobre els seus orígens. Aquella «pel·lícula» que durant tant de temps l’havia confós i preocupat tant no era una fantasia infantil sense cap ni peus. No sabia, exactament, fins a quin punt podia ser un reflex de la veritat, però segurament era l’única dada que li havia deixat la seva mare, i, per a bé o per a mal, era el fonament de la seva vida. Aclarir això li havia tret un gran pes de sobre, i un cop se’l va haver tret, es va adonar de fins a quin punt li havia pesat, aquella càrrega.

Durant dues setmanes, els dies es van succeir amb una pau i una tranquil·litat gairebé sorprenents. Van ser dues setmanes de llarga bonança. Com en totes les vacances d’estiu, en Tengo feia classes a l’acadèmia quatre dies a la setmana, i dedicava la resta del temps a treballar en les seves narracions. Ni una sola persona es va posar en contacte amb ell. No sabia res en absolut de si hi havia hagut cap progrés en el cas de la desaparició de la Fukaeri, o de si Crisàlide d’aire encara es continuava venent, ni tampoc estava especialment interessat a saber-ne res. Que avancés com volgués, el món: si en volia res, ja li diria alguna cosa.

Es va acabar l’agost i va arribar el setembre. Mentre es feia el cafè del matí, en Tengo va pensar que tant de bo no s’acabessin mai aquells dies tranquils. No ho va dir en veu alta, però: si ho deia, algun dimoni que tingués l’oïda prou fina el podia sentir. Per tant, va demanar mentalment que no s’acabés aquella calma. Com sempre, però, les coses no van anar com volia: el món semblava estar més interessat en el que no volia.

Aquell dia, passades les deu del matí, va sonar el telèfon. En Tengo va deixar que fes set trucs, i després, resignat, va allargar el braç i va despenjar l’auricular.

– Puc venir ara -li va xiuxiuejar una veu. Pel que sabia en Tengo, només hi havia una persona al món capaç de fer una pregunta sense signe d’interrogació. De fons, se sentia un avís de megafonia i tubs d’escapament de cotxes.

– ¿On ets, ara? -va preguntar en Tengo.

– A l’entrada d’una botiga que es diu Marushô.

No era ni a dos-cents metres de casa seva, aquell supermercat. Li trucava des d’un telèfon públic.

En Tengo va tenir el reflex de mirar tot al voltant.

– Però no sé si hauries de venir a casa meva. Podria ser que estiguessin vigilant l’apartament. I tothom es pensa que has desaparegut.

– Podria ser que estiguessin vigilant l’apartament -va dir la Fukaeri, repetint exactament les paraules d’en Tengo.

– Sí -va dir en Tengo-. Han passat unes quantes coses estranyes, últimament, al voltant meu. I estic segur que tenien a veure amb Crisàlide d’aire.

– Hi ha gent que està enfadada.

– Potser sí. Sembla que estan enfadats amb tu, i, de retruc, també estan una mica enfadats amb mi, perquè vaig reescriure Crisàlide d’aire.

– A mi no m’importa.

– ¿«A mi no m’importa»? -va dir en Tengo, repetint també les paraules de la Fukaeri: sens dubte, es tractava d’un hàbit contagiós-. ¿Què, no t’importa?

– Que vigilin l’apartament.

Durant un moment, a en Tengo no li van sortir les paraules.

– Però potser a mi sí, que m’importa -va dir finalment.

– És millor que estiguem junts -va dir la Fukaeri-. Junts, serem més forts.

– Com Sonny i Cher -va dir en Tengo-. El duo mixt més potent que hi ha.

– Més potent.

– No em facis cas. Són coses meves -va fer ell.

– Ara vinc.

En Tengo estava a punt de dir alguna cosa quan es va interrompre la trucada. Tothom li penjava el telèfon a mitja conversa, com si tallessin les cordes d’un pont d’un cop de destral.

La Fukaeri va arribar al cap de deu minuts. Portava una bossa de plàstic del supermercat a cada mà. Duia una camisa de màniga llarga amb ratlles blaves i uns texans ajustats. La camisa era d’home, havia estat estesa de qualsevol manera i no estava planxada. També portava una bandolera de lona a l’espatlla. S’havia posat unes grans ulleres de sol per tapar-se la cara, però no eren gaire útils, com a disfressa: més aviat feien que cridés l’atenció.

– He pensat que era millor que tinguéssim molt de menjar -va dir. Va treure el contingut de les bosses i el va posar a la nevera. Gairebé tot el que havia comprat era menjar preparat que només s’havia de posar al microones. A part d’això, hi havia galetes salades, formatge, pomes, tomàquets i llaunes.