Haruki Murakami - 1Q84

L’Aomame no va dir res.

– El que vull que entenguis és que al meu cos hi passen moltes coses especials.

L’Aomame, del sofà estant, va esperar que continués.

– Tal com t’he comentat, els meus ulls no aguanten la llum intensa. Em passa des de fa uns quants anys. Abans no hi tenia cap problema important, però després em va començar a passar això. Aquesta és la raó principal per la qual no em deixo veure en públic. Em passo gairebé tot el dia en una habitació a les fosques.

– Jo no hi puc fer res, amb aquest problema de vista -va dir l’Aomame-. Abans ja li he comentat que la meva especialitat són els músculs.

– Sí, això ja ho sé. Evidentment, he consultat especialistes. He anat a uns quants oculistes famosos, i m’han fet moltes proves. Però, de moment, sembla que no s’hi pot fer res. Tinc alguna mena de problema a les retines, però no en troben la causa, i la malaltia va avançant a poc a poc. Si continuo així, podria ser que perdés la visió d’aquí a no gaire. És clar que, tal com acabes de dir, aquest problema no té cap relació amb els músculs. Abans de començar, però, et voldria enumerar, per ordre, els problemes físics que tinc. Ja ho pensaràs després, què pots fer i què no pots fer.

L’Aomame va assentir.

– A més a més, de tant en tant, tots els músculs del cos se’m posen rígids -va dir l’home-. No em puc moure gens ni mica. Em torno dur com una pedra, literalment i això dura unes quantes hores. Quan em passa, l’únic que puc fer és quedar-me estirat. No em fa mal: senzillament, no puc moure cap múscul del cos. No puc ni moure un dit. L’únic que moc a voluntat, i encara amb molt d’esforç, són els ulls. Això em passa una o dues vegades al mes.

– ¿Nota alguna cosa, abans, quan li ha de passar això?

– Primer tinc contraccions. Se’m mouen músculs de diverses parts del cos. Això dura uns deu o vint minuts. Després se’m moren tots els músculs, com si algú, en alguna banda, hagués apagat un interruptor. O sigui que abans que faci deu o vint minuts que he notat els primers símptomes busco un lloc on em pugui estirar i m’ajec. M’amago i espero que em passi la paràlisi, com una barca que s’arrecerés d’una tempesta en una badia. Encara que tingui el cos paralitzat, estic conscient. O no: encara tinc la ment més desperta del normal.

– ¿I no sent dolor físic, oi?

– Perdo tota la sensibilitat. Encara que em punxin amb una agulla, no sento res.

– ¿Ho ha consultat, això, amb els metges?

– He fet la ronda per les clíniques especialitzades, i m’han examinat diversos metges. Però l’únic que n’he tret, al final, és que em diguin que pateixo una malaltia estranya, que no té precedents, i que amb els coneixements mèdics actuals no s’hi pot fer res. He provat la medicina xinesa, la traumatologia, l’osteopatia, l’acupuntura, els massatges, els tractaments termals… Tot el que et puguis imaginar. Però no he notat cap millora remarcable.

L’Aomame va arrugar una mica el front.

– El que jo faig és activar el cos perquè funcioni més bé en el dia a dia. Em sembla que hi podré fer ben poca cosa, davant d’un problema tan greu.

– Això ja ho sé, també. L’únic que vull és intentar totes les possibilitats. Encara que el que em facis no serveixi de res, no serà culpa teva. Només cal que em facis el que fas sempre. Vull saber com reacciona el meu cos.

L’Aomame es va imaginar aquell home tan enorme estirat en un lloc fosc, sense moure’s, com un animal que hibernés.

– ¿Quan la va tenir, l’última paràlisi?

– Fa deu dies -va dir l’home-. A més a més, hi ha una altra cosa que t’hauria de comentar, tot i que és de mal explicar.

– Em pot explicar tot el que vulgui.

– Quan estic en aquest estat de mort transitòria dels músculs, tinc una erecció, tota l’estona que dura.

L’Aomame va arrugar encara més el front.

– ¿Vol dir que, durant totes aquestes hores que està paralitzat, té el penis erecte?

– Això mateix.

– Però no té sensibilitat.

– No tinc sensibilitat -va dir l’home-. Ni desig sexual. Només se’m posa rígid, dur com una pedra. Com els altres músculs.

L’Aomame va negar una mica amb el cap. Després va intentar allisar-se el front tant com fos possible.

– Em sembla que, en això, jo tampoc no hi podré fer res. És un problema que està força allunyat del meu camp d’especialització.

– A mi em costa, parlar d’aquest tema, i potser tu no tens ganes de saber-ne res, però, ¿te’n puc explicar una altra cosa?

– Sí, endavant. Li guardaré el secret.

– Mentre passa això, tinc relacions sexuals amb dones.

– ¿Amb «dones»?

– Al meu voltant hi ha unes quantes dones. Quan jo em quedo en aquest estat de paràlisi, elles es van canviant per posar-se’m a sobre i mantenir relacions sexuals amb mi. Jo no noto res, ni tampoc sento desig sexual. Però, tot i així, ejaculo. Tinc unes quantes ejaculacions.

L’Aomame va quedar-se en silenci.

L’home va continuar.

– Les dones són tres, en total. Totes tenen entre deu i vint anys. Suposo que et preguntes com és, que hi ha unes noies tan joves al meu costat, i per què han de mantenir relacions sexuals amb mi.

– Això… ¿És un acte que forma part de la seva religió?

L’home, tal com estava, assegut damunt del llit amb les cames encreuades, va fer un gran sospir.

– Pensen que aquest estat de paràlisi que experimento és una gràcia que ve del cel, una mena d’estat sagrat. Per això, quan m’hi trobo, aquestes dones vénen i tenen relacions sexuals amb mi. El que intenten és donar a llum el meu successor.

L’Aomame mirava l’home sense dir res. Ell també estava en silenci.

– ¿O sigui que el seu objectiu és quedar-se embarassades, concebre un fill seu en aquestes circumstàncies? -va preguntar l’Aomame.

– Això mateix.

– ¿I vostè, durant aquestes hores que dura la paràlisi, té relacions sexuals amb aquestes tres dones i ejacula tres vegades?

– Exactament.

L’Aomame es va adonar que es trobava en una situació molt complexa. Estava a punt de matar aquell home, d’«enviar-lo a l’altra banda». Però, tot i així, ell li estava confessant aquells secrets tan estranys sobre el seu propi cos.

– No ho acabo d’entendre: ¿quin problema hi ha, concretament? A vostè, una vegada o dues al mes, se li paralitzen tots els músculs del cos. Mentre està paralitzat, vénen les seves tres amants joves i mantenen relacions sexuals amb vostè. És veritat, que, mirant-ho des del punt de vista de la societat general, això no és gaire corrent, però…

– No són les meves amants -la va interrompre l’home-: aquestes dones m’acompanyen en qualitat de vestals. Mantenir relacions sexuals amb mi és un dels serveis que duen a terme.

– ¿Serveis?

– Forma part de la funció que els està assignada: tenen la funció de donar a llum el meu successor.

– ¿I qui els la va assignar, aquesta funció? -va preguntar l’Aomame.

– Seria molt llarg d’explicar -va dir l’home-. El problema és que això està provocant, clarament, que el cos se’m consumeixi.

– ¿I s’han quedat embarassades, aquestes dones?

– Encara no s’hi ha quedat cap. Segurament no és possible, que s’hi quedin, perquè encara no tenen la regla. Però, igualment, elles intenten aconseguir la gràcia d’un miracle.

– Encara no n’hi ha cap que s’hi hagi quedat, d’embarassada; encara no tenen la regla -va dir l’Aomame-. I el seu cos s’està consumint.

– Cada cop són més llargues i més freqüents, les paràlisis. En vaig començar a tenir fa uns set anys, i al principi en tenia una cada dos o tres mesos. Ara en tinc una o dues al mes. Quan s’acaben, sempre tinc un dolor molt intens a tot el cos, i estic esgotat. M’he de passar una setmana, més o menys, convivint amb aquest dolor i aquest esgotament. És com si em clavessin agulles molt gruixudes per tot el cos, i tinc molt mal de cap, i sensació de fatiga. No puc dormir, tampoc. I no hi ha cap medicina que em calmi el dolor.